Decidir en un no-límit, o què passa quan agrupes dotze persones en un escenari

Avui transcric el que vaig escriure en el mateix moment el darrer dissabte 2 de desembre al Teatre Auditori de Cardedeu. La Sònia Sánchez presentava "La mirada 3.0". La seva pròpia descripció deia: "Una peça de dansa i música que experimenta amb la mirada. La mirada dins, la mirada fora i la mirada compartida. Les possibilitats de ballar la confiança, mirar l'espai que balla. Sentir les mirades, escoltar-les per convertir-les en música i ball. Un procés de creació en una mateixa direcció, la Big band, la bailaora i el públic. Una peça irrepetible, que parla de la creació musical per al ball i la mirada que l'acompanya".

El que segueix aquí, doncs, són idees, sensacions i coses que potser tretes de context i llegint-ho des de fora no pren gaire sentit. Però la música, i sobretot la impro, ja és això.

 

Són les 20h. Entro a l’auditori i m’envaeix una sensació de grandesa. No m’esperava una sala tant gran, tant ample, tant enorme. Analitzo a veure on em puc col·locar. Tant al darrere em sentiré massa lluny. Decideixo col·locar-me a primera fila entre fotògrafs, mirades privilegiades dels concerts. Les butaques són còmodes. Observo l’escenari: instruments col·locats en forma de mitja lluna. Sóc a primera fila. Els tinc a prop però bastant lluny. Potser estic acostumada als concerts propers, on la distància i la jerarquia entre públic i músics no existeix. Espero que aquesta distància es vagi fent petita. I comença.
Entren els músics i es col·loquen. M’assec al terra. Sento que necessito un espai més íntim per mi. Estic preparada.
L’alineació per ordre a l’escenari, d’esquerra a dreta:
Jordina Millà (piano), Johannes Nästejö (contrabaix), Joan Anton Pich (violoncel), Pablo Selnik (flauta), Pol Padrós (trompeta), Iván González (trompeta), Annika Franke (saxo alto), Albert Cirera (saxo soprano), Núria Andorrà (percussió), Ivo Sans (bateria), Diego Caicedo (guitarra) i Sònia Sánchez (ball).

Comença amb aquell silenci. S I L E N C I = Absència de tot so o soroll. És llarg. “Qui començarà, ara? Són 12 persones a l’escenari!”. Com a espectadora sento també la necessitat de notar aquest silenci com una mena de preparació pel que vindrà. Sento com que ningú respira. Ni jo. És un silenci estàtic, però hi ha moviment. Una porta cap al so. I comença el so.
Em pregunto si és massa gran tot. Massa músics. Hi poden passar massa coses? O simplement moltes coses? Com trobaran el seu espai?
Decideixo entregar-me, donar-ho tot com a espectadora. Apropar-me i intentar sentir què volen explicar. Arribar allà on són, tot i l’ample distància; caminar junt amb els sons i el moviment i comprendre on són els músics, cap on volen anar...
Llavors me n’adono que no només hi ha els sons. Hi ha la Sònia. EL M O V I M E N T entre llums i ombres. L’elasticitat. La Sònia juga amb la faldilla, i aquesta tibantor m’evoca al no-límit. No hi ha límits en aquest escenari.
Però què hi cap en 1 segon? Hi pot cabre tant! El temps...
Costa adonar-me de qui hi ha i de què diuen. Se’m fa gran. Però alhora penso que és bonic perquè quan algú sobresurt, quan algú decideix, encara es fa sentir més. El so i el què vol dir.
Van jugant en grups petits.
S I N U O S   I    T    A    T
A les 20:32h me n’adono que la Sònia ha fet la volta a la mitja lluna de músics. Ara és davant la Jordina i el piano.
M’evoco a preguntar-me què és l’"èxtasi". M’evoco a pensar si és possible sentir sense límits, gaudir una cosa en la seva total esplendor, en la seva totalitat. Una cosa que pots tastar et pot provocar i pots sentir el màxim que podria fer-ho?
20:45h S U B L I M E S A
L’Iván fa com si es tanqués un cicle i en comencés un de nou. Somric. Aquell somriure que em fa adonar que allò que estic vivint és bonic, m’està arribant, hi estic còmode, ho estic vivint.
20:59h hi ha una baixada. Em costa mirar, captar el moviment i escoltar a la vegada. Massa estímuls.
La Sònia. Ella també sona i la música té forma. Em pregunto si ella dirigeix els sons d’alguna manera. Quina energia evoca als músics?
La Sònia desapareix per la dreta.
21:06h. Fi?
Canvi d’univers. La Sònia torna a sortir per la dreta. Provoca un canvi brutal. El moviment en silenci.
Aquest silenci és interpretatiu. És obert. T’hi pots revolcar i sentir. Deixar sentir el silenci. S I L E N C I.
El temps és i no és. El temps que entenem com a temps, el temps que fem servir de normal... el temps és diferent ara.
L’Albert surt del seu lloc. Camina endavant, es mou per l’escenari i els seus sons amb ell i amb la Sònia. Somric. La performance ha fet un gir. No sé perquè em venen com ganes de plorar, un plorar bonic. Deixo que els ulls se m’humitegin. Segueixen els onze a l’escenari.
De cop, sona l’Albert des de darrere. Tampoc sé perquè, ara sento que vull plorar, ara de tristesa. M'evoca soledat?

21:28h. Arriba el final del final. Sí, gairebé hora i mitja després. 

 

Em quedo perplexa, no em podia moure. Havien passat moltes coses i necessitava uns segons per païr-ho i poder-me aixecar i poder comentar la jugada amb algú. Això és bona senyal: realment ha valgut la pena pujar a Cardedeu.

Surto fora i crec que el fred m'ajuda a tornar a poc a poc.

 

 

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Sóc la Laia Carbonell. Estic enganxada al jazz i a la música improvisada i sóc feliç organitzant l’Estival de Jazz d’Igualada. M’emociona viure en directe concerts i espectacles on la música hi és d’alguna forma. Sé que la música remou emocions i permet aflorar pensaments. La meva intenció és, doncs, aprofitar-ho i treure’n escrits, conclusions i reaccions que surten de mi. 

15/09/2017
Avui us comparteixo un escrit que vaig fer el divendres 8 de setembre, avui fa just una setmana. La nit abans, el dijous 7, vaig anar a Robadors. Quan estic escoltant un concert mai penso que d’allà me’n sortirà un escrit.
13/09/2017
Per encetar aquest bloc de la manera més adient possible he decidit obrir-me una mica, tal i com faig en un concert de jazz i tal i com crec que seran els escrits d’aquest bloc.