"La impro acurrucándose en su esencia y rompiendo sus extremos"

15/09/2017
Fotografia del mateix concert a Robadors
Foto:

Avui us comparteixo un escrit que vaig fer el divendres 8 de setembre, avui fa just una setmana. La nit abans, el dijous 7, vaig anar a Robadors. Quan estic escoltant un concert mai penso que d’allà me’n sortirà un escrit. Tot i així, sí són moments on em sorgeixen tot tipus d’idees, de preguntes, de dubtes, de records, ... I algunes vegades són pensaments efímers com la música mateixa, i altres vegades em sorgeix l’impuls d’escriure-ho i necessito que quedin captats en una llibreta.

Ahir vaig topar-me amb el llibre “Com escoltar música. Una història de la música en audicions” de Joan Grimalt (per cert, el pròleg de Jaume Cabré és una delícia, us el recomano). A la pàgina 221 deia així: “La música és, d’entrada, espontània. En origen, és improvisada”. Una mica com va sorgir aquest escrit que segueix: em va sortir “sense voler” i sense avisar, de cop, al metro i poc després del concert. I diu així:

 

“La impro acurrucándose en su esencia y rompiendo sus extremos”

Em va sortir el titular en castellà, no sé per quina raó. Avui he intentat ordenar una mica tot el que em va sortir i vaig escriure al metro immediatament després del concert. Ha quedat més en forma de pinzellades més aviat subjectives que de frases llargues. Però crec que deu ser per alguna raó, i així queda.

 

Aquesta temporada, els dijous a Robadors seran programats per un músic diferent cada mes. Aquest mes de Setembre li ha tocat encetar-ho a l’Albert Cirera, i ahir era el torn de Pere Xirau, bateria. Jo no el coneixia, i sabent que l’Albert l’havia triat, sabia que l’havia d’escoltar.

 

Una vegada el músic i el públic asseguts... comença:

Silenci. Silenci del principi. Màgic. Aquell parèntesis. Com una porta que s’obre, i caminar (o flotar) per un passadís que et durà a un lloc on passarà la música. El músic t’hi porta. La música t’hi porta. Te n’adones que ja hi ets.

I llavors es trenca el silenci. Molest. Fins i tot irritant, però bé. Un soroll molest a l’inici. “Expressament del músic o era alguna cosa del local?” (he pensat, i crec que no he sigut la única). Un “pip” que es clava fort a les orelles. Doncs sí, era del Pere. “Agafem-nos-hi fort”, penso. I dins meu creixen les ganes i la curiositat del què fluirà en endavant...

Surten a escena objectes que el músic fa interaccionar amb la bateria. Els sons són duts a l’extrem. No n’estem acostumats i lluites (?) per adaptar-t’hi. No saps com t’hi emmotlles. Com plastilina. Un molest tendre. Entra dins teu i s’hi posa bé.

El final. No ha sigut llarg, però ha sigut intens. Respiro. “Buah”. Com si m’hagués banyat a un riu d’aigua fresca al mig de la muntanya i aquella sensació que queda al cos quan surto i m’embolico amb la tovallola. Així m’he quedat, més o menys. I me n’adono que se m’ha dibuixat un somriure. Senyal que la cosa ha sortit bé, al meu parer.

 

Allò que ha sigut creat en aquell precís moment, improvisat. Sempre em pregunto d’on surt. I ha quedat allà. I queda dins de cada una de les persones del públic i del(s) músic(s). És ÚNIC. Amb majúscules. Mai més no es tornarà a repetir. Mai més no et sentiràs de la mateixa manera. Aquí la màgia. El sentir-te privilegiat. Ha sigut una cosa que mai més no tornarà a ser. Com el nostre dia a dia. La vida efímera en essència...

 

Em queda la conclusió d’haver estat més enllà (més enllà del més enllà, fins i tot?) dels límits de la impro, dels sons. M’imagino un límit (imagina’t un cercle tancat, controlat). Doncs en Pere ha rebentat el cercle (Veure imatge il·lustrativa d’això a sota, feta amb el Paint). Ha caminat més enllà i ha seguit buscant. S’ha mogut fora límits amb destresa. I el públic l’hem acompanyat.

 

 

Infinit. Allò efímer dins l’infinit.

 

 

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.