Farrés Brothers

Foto: 

Cedida
Pep Farrés i Jordi Farrés, dos dels integrants de Farrés Brothers i Cia

Pep Farrés: "El fet de poder abraçar una persona propera ha agafat un altre valor"

La companyia igualadina Farrés Brothers i Cia estrena 'Orbital', un espectacle d’abraçades pendents i òrbites connectades
Judit Monclús
,
13/07/2020
Família
Quan fa un any ideaven un espectacle sobre abraçades pendents, poc es podien imaginar que la realitat els concediria el millor i el pitjor escenari a la vegada per mostrar-lo. Farrés Brothers i Cia ha estrenat 'Orbital' al Festival Grec de Barcelona, un espectacle familiar sobre òrbites celestes i òrbites humanes, totes dues en moviment constant però mantenint aquell punt de connexió que en garanteix un camí sense pèrdua. La companyia igualadina assoleix la majoria d’edat en un any complicat però fidel als seus principis i amb la voluntat de seguir posant constantment sobre els escenaris projectes innovadors. Pep Farrés, membre de la companyia, ens explica la trajectòria d’'Orbital' abans, durant i després del confinament, de les pantalles que intervenen en l’espectacle i de les que han reinventat la cultura els darrers mesos, de viatges a la Xina i de la necessitat de fer comunió amb el públic, ara dispers i distant entre les butaques.
La pantalla és un recurs per fer de succedani de les arts en viu però mai serà el mateix

- Al desembre de l’any passat, començàveu a assajar 'Orbital', que explica la història d’una abraçada pendent, mentre preparàveu les maletes per portar un altre espectacle, 'Tripula', a la Xina. L’actualitat us trepitja els talons però vosaltres sou més ràpids...
Sí, poc ens ho pensàvem el desembre passat! Vam anar a la Xina, a Pequín, i al gener vam tornar-hi, a Hangzhou. De fet, aquest 2020 hi havíem d’anar més vegades al febrer, al juliol i cap a finals d’any. Tot això ha quedat cancel·lat. De fet, quan vam tornar aquí cap al 13 de gener, al cap d’uns dies d’arribar aquí, es va començar a parlar que havien trobat un virus a la Xina. Gairebé no podíem dir amb la boca gaire grossa que hi havíem estat perquè no ens assenyalessin. Després, com tots sabem, el virus ja es va començar a escampar.

- I després del confinament, vau preestrenar 'Orbital' el passat 26 de juny a Igualada...
Nosaltres havíem d’estrenar 'Orbital' a la Mostra d’Igualada, a finals de març, que es va cancel·lar, i al maig també havíem d’anar a la Fira de Titelles de Lleida, que també es va cancel·lar. Quan ens van confinar, ens faltaven deu dies per estrenar i, per tant, ens vam quedar amb l’espectacle per acabar. Era la recta final, que en una producció és molt important per agafar ritme i acabar de polir moltes coses. Va ser una mica frustrant. Vam quedar una mica tocats perquè teníem la sensació que ens confinaven a casa i ens faltava acabar l’espectacle. Una vegada superat això, quan vam poder sortir, vam fer una última residència al Teatre de l'Ateneu d'Igualada, que ens va cedir l’ajuntament. Allà hi vam poder reprendre els assajos. No vam començar des del punt on ens havíem quedat perquè el temps ens ho havia difuminat tot i vam haver de recuperar el que teníem. Aprofitant aquesta residència, vam fer una preestrena a Igualada, que ens va anar molt bé per prendre contacte amb el públic. No era la primera que fèiem amb 'Orbital', perquè tota la producció l’hem anat fent en residències artístiques en diferents teatres i a Sabadell, a Ullastrell, a Juneda i en els diferents llocs on vam fer els assajos sempre acabàvem amb un petit passi. A Igualada, però, vam presentar l’espectacle amb l’actitud que ja estava acabat i això ens va anar molt bé per al Grec.

- Com dius, l’estrena d’'Orbital' va ser els dies 3 i 4 de juliol al Festival Grec de Barcelona, que també ha participat en la coproducció de l’espectacle. Quines sensacions vau tenir en aquesta posada de llarg plena de restriccions i mesures de seguretat?
Estem molt contents. Va ser molt emotiu poder estrenar finalment. La recepció va ser molt bona però no et negaré que és molt estrany actuar des de l’escenari veient un munt de butaques buides però sabent que les entrades estan exhaurides. Hi va haver gent que en va voler comprar i no va poder perquè no en quedaven, però vèiem seients buits i tothom separat. L’energia dels espectadors consisteix en estar junts i que les emocions es vagin encomanant. Per això, necessites que la gent també estigui com més junta, millor. Per tant, és molt més difícil actuar així perquè tens la sensació que no acabes d’arribar en segons quins moments, que la reacció no és la que voldries i que, segurament, en un teatre ple, amb la gent a tocar, seria molt més fàcil.

- Els que es van quedar amb ganes de veure 'Orbital' al Grec, però, l'han pogut veure a betevé...
Sí, això és una iniciativa del festival. Suposo que serveix per compensar els aforaments reduïts perquè molta gent va voler-lo veure però no va poder.

- No en sortim, de les pantalles...
És veritat que la pantalla és un recurs per fer de succedani de les arts en viu però mai serà el mateix. Tots els que ens dediquem a les arts escèniques enyorem el contacte directe, que per això fem aquest ofici. A l’inici del confinament tothom parlava que ens hem de reinventar, fer teatre en streaming, propostes a través de plataformes... Personalment, mai m’ho acabava de creure o no m’ho volia creure com a alternativa al que no podíem fer. Si ens dediquem al teatre, és justament perquè ens agrada el directe en què veus, sents i pràcticament olores el que fan a escena. El nostre ofici va d’això. Si no es pot fer, ja farem una altra cosa però, en tot cas, no serà la mateixa.

- A 'Orbital' parleu de l’amistat de tres personatges, perduda amb els anys però que un fet concret els porta a voler recuperar amb una abraçada. Alhora, en feu paral·lelismes amb les òrbites dels cossos celestes. Com va ser el procés de creació d’aquest argument? Què hi buscàveu?
La primera llavor de l’espectacle va ser l’estiu passat. Ens vam asseure al voltant d’una taula amb les preguntes "què tenim per dir?" i "què volem explicar?". Coincidíem en la temàtica que sembla que, a priori, cada vegada estem més connectats perquè només amb un clic podem contactar en mil·lèsimes de segon amb algú que està a l’altra banda del món, enviar-li un missatge o fer una videotrucada. En canvi, estem molt desconnectats de moltes altres coses, com per exemple dels veïns que tenim al costat o de la realitat més propera. Vam començar a treballar aquest tema. Un dia va sortir el concepte 'òrbita' i vam pensar de buscar un paral·lelisme entre les òrbites dels cossos que hi ha a l’univers i les òrbites humanes. En el cas d’aquestes últimes, vam pensar que molts cops estàs molt a prop d’una persona i d’altres, la teva òrbita se n’allunya i en perds la pista. És el que passa a l’espectacle. Són tres amics que de petits estan molt units però després les seves vides van per òrbites diferents i es distancien, però d’alguna manera aquesta òrbita es manté perquè sempre saben de l’existència de l’altre tot i que no s’han vist més. La nena segueix amb l’afany de quan eren petits de mirar el cel però ara s’ha convertit en una de les primeres tripulants que viatjarà a Mart. Aleshores, els altres dos amics decideixen trobar-se i anar a acomiadar-la com cal amb una abraçada. Per això diem que és la història d’una abraçada pendent. Tot això ho vam escriure i crear molt abans del coronavirus i del confinament però durant aquests tres mesos que hem estat tancats ens hem adonat que agafava una potència brutal. Ara, el fet de poder abraçar una persona propera ha agafat un altre valor.

- En tot cas, heu desxifrat l’objectiu de l’espectacle: com es fa una abraçada des de la distància? Ara mateix, a moltes persones ens interessa aquesta resposta...
[riu] És la incògnita que deixem perquè el públic vingui a veure l’espectacle. Juguem tota l’estona amb molta tecnologia i projeccions i hi ha molta presència dels likes i de les xarxes socials. Al final, fer una abraçada només es pot fer d’una manera: fent-la. Per això, els personatges es troben i decideixen anar fins on és la seva amiga i fer-li l’abraçada perquè per molt que et diguis coses per les xarxes o t’enviïs emoticones mai hi ha aquesta cosa física, com ara el fet de poder abraçar-te. Per això, ho deixem així, amb la incògnita, perquè la gent ho pugui descobrir veient l’espectacle.

- 'Orbital' és un espectacle minimalista però molt tecnològic i, a més, per crear-lo, heu comptat amb la col·laboració d’un astrofísic, un matemàtic i un enginyer de telecomunicacions. Com s’integra aquesta suposada complexitat en un espectacle familiar?
Sempre que comencem a treballar en un tema a partir d’una llavor, ens capbussem completament en les temàtiques. De vegades, aquesta capbussada la fem llegint llibres o mirant pel·lícules però aquesta vegada, com que posem en escena la part científica, volíem que tingués un fonament. Teníem el contacte de l'astrofísic Guillem Anglada, amic de la infància de Jordi Palet, director de l’espectacle, i vam quedar amb ell i ens va explicar un munt de coses. Anglada té una manera molt didàctica d’explicar el sistema solar. A l’espectacle l’expliquem com ho fa ell però hem traduït les seves paraules en un format visual. Ens va agradar també parlar amb un matemàtic perquè estava molt relacionat amb el càlcul de les òrbites dels satèl·lits artificials i a l’hora de parlar-ne a l’obra vam haver de tenir en compte que al cel hi ha un munt de satèl·lits que ens permeten justament parlar amb els telèfons mòbils, que a l’espectacle hi són molt presents. La pregunta que ens vam plantejar era com pot ser que prement ‘enviar’ en menys d’un segon una persona que viu als Estats Units rebi el que li enviem? Ens va agradar molt quedar amb una persona entesa en aquest tema. A nosaltres ens encanta aprendre coses de cada espectacle encara que després això sigui una mínima part de tot el material que hem generat. Segurament no es veu, però es nota.

- A part d’aprendre vosaltres, en aquest cas, és una temàtica que, amb els temps actuals, s’adiu força per presentar-la a públics més joves. Ha volgut ser com un ensenyament perquè malgrat les tecnologies, no s’abandonin les relacions personals?
Sí, tot i que a nosaltres no ens agrada mai ser didàctics ni posar cap moralina a l’espectacle. Pensem que qui en vulgui aprendre alguna cosa és lliure de fer-ho i qui no, és lliure de no venir a veure’ns. En aquest cas, tot va relacionat. No hi ha una crítica directa a l’ús de la tecnologia perquè això seria ridícul. Tots fem servir el mòbil i la tecnologia que tenim a l’abast, que ens facilita la vida. Volem fer una apologia de l’abraçada, de les relacions analògiques, de parlar en viu, de tocar-se i d’expressar les emocions cara a cara. Si tens una estona potser val més la pena trucar a la porta del veí i explicar-li o preguntar-li alguna cosa que enviar-li un Whatsapp quan, segurament, seria ridícul perquè esteu porta a porta. Aquest és el rerefons.

- El pretext d’un viatge és sempre la millor via per presentar i explicar històries?
No ho sé, però nosaltres l’hem utilitzat en diferents ocasions. 'Tripula', per exemple, és un viatge de plaer. 'Orbital', en canvi, es tracta d’un viatge amb una certa urgència perquè l’amiga dels personatges que hi apareixen marxarà amb un coet cap a Mart i si no s’afanyen, no la podran abraçar. No sé si és el millor recurs però considerem que és un bon recurs perquè un viatge sempre és una manera d’anar cap a un lloc i un espectacle també és això. Hi ha un inici i si vols que l’espectador estigui enganxat i li interessi allò que està veient, aquest inici t’ha de portar a algun lloc. I un viatge és això: surts d’un punt i acabes en un altre, que intentem que sigui millor del qual n’has sortit.

- Per la tècnica que comporta, els assajos d’'Orbital' els vau fer en diferents teatres i residències artístiques. Més enllà de la temàtica, l’embolcall serveix per atreure millor l’atenció dels més petits?
Sí, dels més petits i dels que no ho són tant. Intentem que la proposta escènica, que la proposta visual, atrapi. És una manera que al públic li interessi allò que passa. Si només expliquéssim la història i la posada en escena no tingués un interès plàstic, seria un teatre més narratiu i el format seria un altre. Nosaltres venim des de fa molts anys del món dels titelles i del teatre visual, que cada vegada utilitzem més. Així que intentem que els titelles es deformin cap a altres formats, en aquest cas les projeccions, ja que pensem que tot aquest univers té molt interès pels petits i pels grans. Tampoc és cap secret revelar que els més joves estan més familiaritzats amb les pantalles. No volem suplantar el teatre amb una pantalla però integrar-ho tot és una manera de posar-te tot aquest públic a favor teu.

- I donada la situació actual, quines són les perspectives sobre el futur de l’espectacle perquè, com deies abans, s’havia de presentar a la Mostra d’Igualada i havia de passar per la Fira de Titelles de Lleida?
Complicat, no t’ho negaré. Ara hem estrenat al Grec, que ha sigut una manera de donar a conèixer l’espectacle i que tothom sàpiga que està disponible però les programacions dels teatres són les que són. Molts tècnics de cultura i programadors estan espantats perquè veuen que el panorama de la pandèmia va canviant constantment i no s’acaben d’atrevir a programar. Sí que tenim alguna actuació prevista cap a la tardor però veiem que en qualsevol moment pot canviar la situació i ens la poden anul·lar d’un dia per l’altre. Estarem disponibles per a qui li interessi però el calendari s’està convertint en una cosa molt líquida. Com tot el sector de les arts escèniques, estem una mica espantats perquè hem aguantat aquests tres mesos com hem pogut. En el nostre cas, a l’estiu treballem poc perquè funcionem amb la temporada teatral. Ara estem en aquest període i a la tardor, que és quan podríem remuntar i engegar les programacions, veurem què passa, si aquest rebrot del què tothom parla es compleix o no. El que està clar és que el nostre ofici consisteix en posar gent a un espai i explicar-li una història. Si això no és possible o no és possible amb unes certes mesures de seguretat, no podrem fer la nostra feina.

- Hi ha receptes màgiques per superar aquesta situació del món cultural, un dels més oblidats al principi del confinament?
No ho sé... El que està clar és que no podem ser imprudents. Davant d’una situació sanitària d’aquesta mena no podem ser kamikazes però és molt estrany, per exemple, que el Festival Grec hagi aplicat totes les mesures requerides però que en acabar la funció i sortir a fora ens trobem la gent ben junta asseguda a les terrasses dels bars. Dins de la prudència, hem de jugar tots amb les mateixes regles. Si els avions poden estar al 100% d’aforament amb la gent amb mascaretes, per què no hi poden estar també els teatres? Cal veure una mica realment si les mesures de seguretat pel que fa a la cultura són excessives i es poden repensar. Una vegada això estigui integrat, cal que els agents que tiren endavant la vida cultural s’animin a programar. És molt necessària, la cultura. S’ha dit molt però tots aquests mesos de confinament, la cultura ha entrat a les cases a través de pantalles constantment, cada dia. Penso que la societat necessita veure espectacles, sentir música en directe, etc. Gairebé hauria d’estar dins dels plans de desconfinament com una cosa necessària per a la societat.

- Abans parlàvem que havíeu portat 'Tripula' a la Xina. Quina és la situació ara mateix per poder mantenir la visibilitat aconseguida més enllà de les fronteres?
Estem igual que aquí. És una pandèmia universal i tots els països estan passant pel mateix. Nosaltres, a la Xina, hi havíem obert el mercat. Teníem una empresa que ens distribuïa per allà i la cosa arrencava súper bé. De fet, durant el 2021 hi havíem d’anar en tres ocasions més i era un mercat en què l’espectacle agradava però fins que això no passi suposo que no hi tornarem. Pel que fa a països més propers, aquí a Europa, la idea és seguir proposant les nostres produccions a llocs on ja hi hem anat, però si les normes de consum cultural són les que són, els països apostaran per produccions més locals. No té sentit que un país com França, Bèlgica o Itàlia, que ja té molta producció pròpia, vagi a buscar companyies d’altres països amb tots els riscs que comporta. De totes maneres, 'Orbital' està pensat per ser traduït i exportat. Ja està concebut perquè es pugui internacionalitzar, cosa que no sabem si podrem fer més aviat o més tard.

- Aquest 2020, Farrés Brothers i Cia compliu la majoria d’edat. Els reptes que teniu al davant són els que imaginàveu 18 anys enrere?
Ni molt menys! Hem aprofitat aquest confinament, com molta gent, per buscar fotos antigues en caixes i discs durs. A les xarxes, hem fet una campanya que es deia '18 anys, 18 moments' recordant instants a través de trajectes per fotos. A les fotos de fa 18 anys hi veus tres persones que engeguen una companyia com una manera d’obrir-se camí dins les arts escèniques i del circuit teatral del país, amb ganes de fer espectacles. Des que vam començar, per a nosaltres, fer teatre familiar o per a adults no ha suposat cap diferència. I això és una de les coses que hem complert. No hem fet la mateixa quantitat d’espectacles per a adults que per a nens perquè fer espectacles per a infants ens ha permès una constància en el treball i viure de la companyia, que és un èxit. Hem fet dos espectacles per a adults, ens ho hem passat molt bé fent-los però cada vegada que ho hem fet, ens hem repetit que el rigor a l’hora de treballar és el mateix que quan fem un espectacle familiar. A partir d’aquí, intentem que la fórmula de treball sigui no repetir cap fórmula. Quan comencem una producció intentem que no s’assembli a l’anterior i això és una manera de no adormir-se i que cada vegada proposis alguna cosa nova. Com que tenim molt clar que cada espectacle és començar de zero, nosaltres mateixos ho tenim assumit i ho fem de manera natural.
 

Més informació: 

A

També et pot interessar