Jump to navigation
- Exposes a la sala de l’Escola Municipal d'Art Gaspar Camps el teu projecte sobre els camps de concentració d’Auschwitz. Explica’ns amb què es troba el públic.Es troba amb la pura realitat, o això m’agradaria. Tothom coneix paraules com Tercer Reich, o sap més o menys que va passar durant els anys 30-40, però no saben que Auschwitz també és una muntanya de maletes escrites amb els noms dels seus propietaris que albergaven l’esperança de recuperar-les després de dutxar-se; que hi ha una vitrina plena de cabells humans que utilitzaven per fer matalassos; o que les persones s’amagaven dins la fossa sèptica de les latrines a l’hivern per no passar fred. Pretenc que la gent sigui una mica més conscient de tot el que va passar allà.
- Què vols transmetre amb aquest projecte?Aquestes fotografies van començar com un projecte personal, però a l’hora de mostrar-les a alguns dels meus amics em vaig adonar que confonen la realitat amb les pel·lícules que han vist, així que vaig decidir convertir-ho en un projecte divulgatiu. És possible que molta gent jove no escolti el seu professor d’història, però les imatges preses i explicades per una persona de la seva edat els poden impactar més que unes hores de classe.
- Com valores la feina d’escoles com la Gaspar Camps, que ajuden en la projecció i difusió de projectes?Sincerament és d’agrair. Normalment quan sortim dels estudis ens costa molt fer un pas endavant per començar a mostrar les nostres habilitats al món laboral i a vegades necessitem una petita empenta. El fet que se’ns brindin oportunitats com aquesta, significa un vot de confiança.
- Què busques quan surts amb la càmera?Mostrar la realitat, i en concret, la meva pròpia realitat. Em considero una persona sensible a fotografiar imatges i detalls que la gent no es fixa. Sovint quan vaig pel carrer amb els amics o la família, m’aturo cada 5 minuts a fotografiar alguna cosa que m’ha cridat l’atenció: un edifici reflectit en un bassal d'aigua, un raig de llum il·luminant un racó... És curiós com en un segon puc localitzar la foto i fer-la, i en canvi, la gent que m’acompanya no ho ha sabut ni veure. És per això que m’agrada ensenya’ls-hi tot el que veig, i observar les seves reaccions, que acostumen a ser sorprenents!
- Ets de les que sempre porta la càmera a tot arreu!Per descomptat!!! No em fa res patir mal d’esquena tot el dia. Sempre estic veient fotografies per fer, a qualsevol hora i a qualsevol lloc, i sé que si no porto la càmera per capturar aquell moment, em maleiré l’ànima!
- Quines temàtiques treballes?Tracto totes les temàtiques. He fotografiat models, productes, alimentació, bodes, fauna i flora, i fins i tot cadàvers... vull dir que vaig realitzar un reportatge fotogràfic per l’exposició de Human Bodies que es va fer a l’Arenas de Barcelona. Però el que més m’agrada és capturar la fauna, la flora i la realitat que ens envolta.
- Per què?Trobo que són temes que sempre canvien i que val la pena immortalitzar-los. Normalment sempre anem amb masses presses per fixar-nos en els detalls, com un camp florit, un gos perseguint una pilota, o algun fet rellevant que estigui passant al nostre voltant. També m’agrada molt combinar fotografia creativa amb la natura. De fet, en l’anterior exposició, tenia un petit apartat on jugava amb llums i transparències d’una copa plena d’aigua situada al mig del mar, al Delta, amb la posta de sol per darrere. Són unes fotografies que van captivar molt a tothom qui les va veure.
- On has exposat a banda d’aquesta mostra sobre Auschwitz?Aquesta és la quarta exposició que faig. La primera va ser al Claustre de l’Escola Pia d’Igualada en motiu de les Nits Culturals al Claustre, on artistes d’Igualada exposaven obres, tocaven música, etc. Hi vaig mostrar 'Catarsis', un recull d’imatges de mons paral·lels, llums diferents i emocions plenes de colors, tot jugant amb els reflexes de l’aigua, el sol i l’entorn. Aquesta mateixa col·lecció la vaig mostrar a la llibreria Llegim...? d’Igualada, i recentment a la Sala Municipal d’Exposicions de la Pobla de Claramunt, on va tenir una gran acceptació.
- Quan vas decidir dedicar-te a la fotografia?Sempre que em fan aquesta pregunta m’agrada dir que la meva passió per la fotografia neix de la frustració per la biologia. Des de petita mantinc dos interessos: la curiositat pel món microscòpic i l’amor per les fotografies. Als sis anys deia que volia estudiar microbiologia i al mateix temps em regalaven la meva primera càmera (analògica, en aquells temps). Vaig anar creixent combinant les matemàtiques i la química amb diversos tipus de càmeres. Passaven els anys i jo progressava amb la fotografia mentre retrocedia amb les ciències. Arribat el punt de decidir què fer amb la meva vida professional, em vaig visualitzar en un laboratori tancada hores i hores mirant per un microscopi i em vaig adonar que allò no era el què volia. I és que jo sempre he volgut viatjar, veure, parlar, conèixer... fotografiar. Vaig abandonar la intenció de ser microbiòloga i vaig començar a estudiar disseny gràfic i fotografia. Sens dubte, la millor decisió que he pres fins ara.
- És vocacional?A partir d’un moment determinat, sí. Alguna vegada m’han preguntat quina foto em va fer deixar les ciències per l’art. Fins fa poc sempre deia que cap en concret, però el dia 2 de gener de 2015 vaig realitzar la fotografia definitiva. Es tracta d’una sabata vermella, la única que conserva el seu color, entre una multitud infinita de sabates grises amuntegades en una vitrina d’Auschwitz. En el moment en que captava la imatge, em deia a mi mateixa que sí, que allò era el què m’agradava. Fotografiar guerra, pobresa, naturalesa, fer denuncia social. Vull mostrar i conscienciar a la gent sobre fets que passen cada dia.
- Què o a qui t’agradaria capturar amb la càmera?El món en general. Tothom té un punt de vista diferent. M’agradaria viatjar per immortalitzar tot el que veig des del meu punt de vista. Però el que més m’agradaria, és recórrer Àfrica. Fotografiar una nit estrellada al desert, un lleó rugint, una posta de sol a la sabana, un gran tauró blanc a Cape Town...
- En quin projectes estàs treballant ara?Ara per ara, tinc entre mans un estudi de fotografia juntament amb una companya. En un moment en que cap de les dues teníem feina vam decidir tirar-nos de cap a la piscina i començar aquest projecte. Aquest desembre hem fet un any, i de moment li veiem bastant futur. Realitzem sessions fotogràfiques de parelles, embarassades, models, bodes... ens distingim sobretot per ser originals. Ens agrada que la gent es relaxi i s’ho passi bé davant la càmera, és per això que a les sessions sempre hi portem confetti, bombolles de sabó, pots de fum de color, etc. A part, també estic estalviant per poder marxar unes quantes setmanes a Àfrica per treballar de voluntària amb taurons blancs i aprofitar per fotografiar tot el que vegi.
- Quins són els teus referents?Steve McCurry, Aaron Huey, Steve Winter, Michael Muller... tots són fotògrafs que han publicat a National Geographic. Steve McCurry és el famós fotògraf de La Nena Afgana, i és fantàstic fent retrats. Aaron Huey retrata paisatges i cultures de tot el món. Steve Winter és especialista en capturar imatges impactants de grans felins, i Michael Muller ha nedat durant més de 10 anys entre taurons per desmentir el fet de que els taurons són els assassins del mar.
- Segons la teva opinió, què qualifica una bona foto?Tothom té gustos i punts de vista diferents quan es tracta d’opinar sobre temes artístics. A mi, personalment, m’agraden les fotos enfocades i enquadrades, sense retocs excessius. Sobretot m’agrada que es mostrin tal i com es van fer en aquell moment. Recentment es va descobrir que Steve McCurry, fotoperiodista, va eliminar elements d’una fotografia (una persona, un senyal de tràfic...), fet que es considera frau en el camp de la fotografia documental. Sincerament, va ser una notícia que em va saber bastant greu.
- Què en penses de la digitalització en el camp de la fotografia?És molt positiu perquè amb la digitalització pots veure la fotografia que acabes de fer a l’instant, esborrar-la i repetir-la si no ha sortit bé. És fantàstic. Però per contra, la digitalització comporta el fet que tothom es creu capaç de fer una bona fotografia i oferir-se com a fotògraf.
- Podríem dir que la digitalització ha democratitzat la fotografia?I tant, i això és un flac favor als fotògrafs ja que menysprea l’esforç i les hores de treball que ha invertit un professional en els seus estudis i projectes. La de vegades que m’han dit: “Clar, amb una càmera així de bona, jo també faria aquestes fotos” o “No vas una mica cara en les tarifes? Si només has d’apretar un botó...”. La fotografia requereix paciència, pràctica, tècnica. Cal trobar el teu lloc en aquest món, i si t’agrada, especialitzar-t’hi. Potser aconseguiràs molts likes penjant una foto que hagis tirat en automàtic a Instagram, però crec que si aquella fotografia no t’ha costat un mínim sacrifici, ja sigui llevant-te d’hora per fer-la, o passant una mica de fred esperant el moment adequat, és una foto que no valdrà la pena.
Web Mireia Vilanova
UAU Studio
