Jump to navigation
El vent i la velocitat —que va augmentant en nusos a mesura que s’allunya del port— fan moure la camisa texana, però les mans al timó no dubten. Fa anys, un cotxe li va passar per sobre del canell dret i li va trencar l’escafoide, i va aprendre a escriure i a operar amb l’esquerra, de manera que ara és gairebé ambidextre. És cap de setmana, s’ha de sortir de casa, i avui el despertador no ha sonat a les 6:36 com cada dia. Té la Turmalina des de fa 4 anys. Primer portava una petita Zodiac. Tot perquè com a voluntari de la Creu Roja es va engrescar en un curset de suport vital en medi aquàtic monitoritzant els primers auxilis i finalment va voler aprendre a ser patró d’embarcació. Però és que navegar no és un simple hobbie: és vida. La mar és la mare de la vida, els éssers vius venim de l’aigua. I la Mar, que ja té 32 anys, no es diu així en va. Cada cop que baixa al camerino s’hi troba amb el seu retrat. S’ha convertit en la seua brúixola personal, perquè quan hi ha mala mar ella aconsegueix que no perda el nord de vista.
Redueix la velocitat quan veu que ja s’apropa al far. Decideix ancorar en veure, al panell, que l’embarcació ja només té per sota dos metres de profunditat. En apagar el motor, tot es queda en silenci. Només s’ha creuat amb un veler, al qual ha saludat amb la mà (primera norma bàsica per a navegants: saludar sempre). El pròxim cap de setmana, s’aproparà fins les Cases d’Alcanar i s’hi farà una bona paella. Desplega els seients blancs de darrera del timó i s’hi estira, tot pensant en el camí que ha recorregut.
Es jubila dintre d’un any. Li queda un any per acomiadar-se de les operacions de cirurgia proctològica. De “paret i cul”, vaja. De la mare, auxiliar de laboratori tèxtil, sap que en va traure la persistència en el treball. Del pare, enginyer, la manera de trobar solucions. De camí al port, amb el cotxe, s’ha fixat en l’herba acabada de rasurar al costat de la carretera per millorar-ne la visibilitat. I mentalment li ha donat les gràcies a qui ho ha fet. En sabrà mai el seu nom? Aquesta és la mena de persones que li interessen: la gent sense nom que ens fa la vida més fàcil, la base de la societat. És ell més important que un altre per haver estudiat o per ser metge? És ell més valuós que el fuster que ha construït les portes de casa seua, per exemple? Quan tenia 19 anys va fer un tomb per Europa amb autoestop durant un mes, per veure com treballaven altres organitzacions universitàries semblants amb la que hi col·laborava llavors (per ajudar persones sense escolaritzar o amb discapacitats). Un dia enmig d’un carrer de Luxemburg li va sobtar que una dona, sense ser del servei municipal, estigués netejant un semàfor. Li va preguntar per què ho feia. I ella, simplement: “Home, és que aquest semàfor està davant de casa meua!”.
Portes i ponts. No oblida la capacitat simbòlica d’aquests. Ha construït un de petit amb fustes i cablejat entre dos valls, a la seua “muntanya”, com diuen aquí, al seu “refugi”, com diu ell, on té una caseta de fusta. Durant un any sortia de l’hospital i no feia altra cosa. Va carregar dos tones de formigó tot sol. Ja de xiquet pensava que seria inventor. Als 14 anys li apassionava la química i muntava petits canons. Fonia canonades velles per formar bales i calculava la pressió que calia per empènyer la bala i la distància que aquesta recorreria. També feia mines submarines, amb ampolles d’injecció, pólvora, sodi i cotó fluix. Un cop va buidar sencer el safareig de casa i ho va inundar tot. Però també va haver de fer faenes molt diferents. El seu primer sou va ser descarregant camions, un estiu, als 13 anys. Després va ajudar a muntar ràdios, li agradava l’electrònica, tots aquells cables de diferents colors, però va descobrir que no voldria guanyar-s’hi la vida amb això. Als 17, va treballar de tècnic de so a la Ràdio Joventut de Sabadell. La ràdio és fascinant. A qui no li agrada? I la música. La música clàssica. Mozart. Però a la barca, en realitat, ben poques vegades l’ha engegat, la ràdio. El so del silenci és més valuós i ni tant sols el de Salzburg pot millorar-ho.
I volar. Res com volar, un cop ho proves. Quan tenia 6 anys va construir-se un petit avió amb unes fustes d’una caixa ja mig podrida. Per què el seu va caure i en canvi els que veia al cel, no? I ho va provar. Es va iniciar en el vol d’un ULM, d’un ultralleuger. Hagués sigut tan útil, en una emergència, volar per poder llançar material i queviures en un paracaigudes que ell mateix s’hagués atrevit a dissenyar. Però no. S’han de tenir deu idees perquè una et surta bé. Amb tot, aquell “teniu paracaigudes?” a la botiga de teles i tendals no va tindre preu. La cara del depenent va escriure història, llàstima no haver portat la rèflex.
Nota aleshores que al mar s’han format unes suaus ones i s’alça de cop. És només una petita embarcació que ha passat en direcció oest, ja força lluny. Al fons veu la serra de Cardó esquitxada de molins de vent, que de lluny recorden creus en un cementiri. Sempre ha sigut un somiatruites, però badar no està permès enlloc. Ni al quiròfan, ni al mar, ni al cel, ni a la carretera. Té una Yamaha bicilíndrica amb la qual va a treballar i una caçadora negra de cuir i un casc roig que carrega quan travessa les portes de l’hospital. Bon dia, Miquel. I la ronyonera, sempre. A dins: un parell de llapis de dos centímetres per apuntar idees - Per què aquesta separació entre persones de lletres i ciències? Es poden tenir preferències, però no hi ha incompatibilitats. Bé que ell als 19 anys li va saber escriure un digníssim poema a una noia amb qui anava al tren cada dia a la universitat. I a l’hivern, si camina pels carrers humits de Tortosa, la seua silueta també es torna exòtica: una ombra en forma d’home amb un gran barret. Marró, autèntic australià, comprat en un viatge a Londres.
Recorda la pluja i la foscor, sortir a tota pressa del cotxe i xopar-se, agenollar-se davant de les ferides, tapar o obrir, fer respirar. Els dies de pluja sempre hi ha més accidents a la carretera. S’ha d’actuar ràpid i s’han de prendre decisions difícils. Més tard, pensant-ho fredament, arriba el dubte: es podria haver fet això o allò. Però en aquell moment crític s’havia de prendre una decisió. I només per estar allí i prendre-la és la decisió correcta. Es fa tard. Segueix descalç, no té fred. Mira el mar, pacífic i ample. El trajecte, en conjunt, ha sigut excel·lent i no vol queixar-se de res. Ha vist coses extraordinàries, no ha dubtat en llençar-se a la carretera, en seguir dempeus quan tot trontolla o en hissar les veles i tirar avant. Tots tenim coses positives a dins i de tot s’aprèn si es tenen els ulls oberts. Però per poder ajudar els altres, primer s’ha de tenir en bon estat el motor interior. I no s’arrenca el pensament de sempre: d’haver pogut fer més, d’haver pogut donar una mica més. Avui passarà la tarda al refugi de fusta o a casa tornarà a veure 'El pont del riu Kwai' o rellegirà alguns capítols d’'Els pilars de la Terra', i a la nit tractarà de no portar-se res de medicina per llegir al llit, on s’hi gitarà d’hora.
Però el cap no descansarà un sol moment i tornarà a la taula del quiròfan, a l’agraïment dels pacients quan tot surt bé, el millor premi, o a la mirada enterra que sobrevé quan res no ha sigut suficient, a les preguntes que es farà i que arrossegarà la resta de setmana.
Hauria de tornar. A la pluja, a les hèrnies, a la jaqueta de cuir. L’últim hivern. Es col·loca bé la gorra i recull l’àncora molt suaument.
Qui és?Miquel Crespi Arimon va nàixer el 1950 a Barcelona, tot i que ja fa 30 anys que viu a Tortosa. S’ha de buscar allò més valuós de cada lloc, segons ell, i a l’Ebre, amb el seus paisatges, li va resultar molt fàcil. És llicenciat en Medicina i especialitzat en Cirurgia General. Porta 30 anys treballant de cirurgià a l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa i al Cap Baix Ebre, fa guàrdies alternes a la Base Col·laboradora del SEM i és voluntari de la Creu Roja des del 1979 (obtenint el Premi a la Solidaritat de Creu Roja Catalunya el 1998) i actual honorífic de Tarragona, d’on va ser també director mèdic provincial.
Va considerar seriosament d’anar a la guerra de l’Afganistan, però llavors va adonar-se de la quantitat de gent que moria a les carreteres, durant el trajecte amb ambulància cap a l’hospital. Moltes d’aquestes morts es podien evitar si se solucionava el prioritari al moment, en el lloc de l’accident. Per aquest motiu, del 1988 al 1999, Miquel era avisat pels serveis d’emergència amb un walkietalkie que portava les 24 hores a sobre i sortia disparat amb el seu cotxe particular i un maletí amb els instruments bàsics. Va ser dels pioners a Catalunya en proposar-ho i portar-ho a terme i l’any 2000 va rebre la Medalla d’honor de la Carretera d’Espanya. Amb tot, és dels que creu que, malgrat ser una faena de molta responsabilitat, els metges no haurien de ser els herois de la foto.
