Marina Pallás
,
23/03/2015
Activa't

Gent normal: Fam d'humanitat

Carme Nolla és voluntària d’un menjador social després de dedicar tota la vida al Mercat de Tortosa
Carme Nolla

Foto: 

Marina Pallás
Carme Nolla
Carme té gana, en realitat. Les altres voluntàries ja han marxat i el menjador ha quedat net com una patena. Ja està tot escurat, tot endreçat. Només queda Cristina, la coordinadora, que en deu minuts marxarà també. Són gairebé les tres de la tarda. Es treu el davantal passant-se’l pel cap. Carme té gana.
"Ser voluntària del menjador social és una gran missió. Perquè no només és servir el menjar, és donar afecte a la gent que hi va, preguntar-los com estan, parlar-los, fer-los companyia"

Fa tres anys que va començar de voluntària al menjador. Després de tota una vida a la parada del mercat de Tortosa, quan va arribar el moment de jubilar-se, li va caure el món a sobre. Què en seria d’ella sense el mercat? Una de les coses més importants a la vida és treballar a gust, del que t’agrada. Com conceps la vida sense el treball que has fet durant 57 anys? Als 13 anys va començar a ajudar la mare a la parada de la xarcuteria, mentre el seu germà ajudava el pare, que feia de barber. El mercat era vida. Ben pensat, és el centre neuràlgic i l’òrgan vital del poble: no hi imatge més feliç i més carregada de vitalitat que un mercat amb les parades obertes, els clients comprant animadament, els mercaders, feliços, preguntant com estan i desitjant-los bon dia, la música dels altaveus, la xerrameca de la gent... Al mercat es coneixien tots, paradistes i clients. La mare deia, quan es referia a que coneixia tothom, que coneixia un coix tapat i gitat. No. No ho dubta ni un instant: allà ha sigut molt feliç.

En jubilar-se, com que era incapaç d’aixecar-se del llit i quedar-se a casa i no fer res, va estar anant a Càritas durant uns mesos, com a voluntària, per cosir roba. Al principi hi estava a gust, però ben aviat va sentir que alguna cosa no rutllava: no tractava amb les persones, no parlava amb la gent. I, per una banda, sentia que podia aportar alguna cosa més. I per una altra banda, ella mateixa ho necessitava. Carme tenia gana...

Així que un dia, una amiga que la va veure una mica moixa li va comentar que potser anar a donar un cop de mà al menjador social era una bona idea. I tant, si va ser bona idea... Al menjador té contacte directe amb la gent, i a l’hora, amb els seus problemes. Així, els pot ajudar d’una manera més completa. Ser voluntària del menjador social és una gran missió. Perquè no només és servir el menjar, és donar afecte a la gent que hi va, preguntar-los com estan, parlar-los, fer-los companyia. La majoria que vénen a dinar són habituals, i elles els coneixen, els saluden, els abracen. Són persones que sovint necessiten ser tractades com a persones, sense compadir-les. Simplement, aportant-los una mica d’alegria i bon tracte. El plat de menjar és imprescindible... però donar-li una mica d’afecte a una persona és igual d’important. Clar que s’ha de ser una mica valent, del contrari, o t’enfonsaries veient algunes situacions personals o li faries fàstics a tot. I per a vindre a treballar de voluntària amb una cara seriosa, millor oblidar-se del tema.

De manera que, els dijous, allà està Carme amb el davantal posat, amb gana de gent, somrient i sense por a res. Perquè als 71 anys ja es té temor a ben poques coses. De 12.30 a 15h, hi és servint plats, juntament amb tres voluntàries més i Cristina. Cada dia són voluntàries diferents, unes els dilluns, altres els dimarts. Però la que ve per primera vegada, s'acaba quedant. És una tasca que omple el que no està escrit. Quan arriba el dinar, elles paren taules i el comencen a servir. Primer plat, que poden repetir, segon, raderies, com diem a Tortosa... I quan ja han acabat de dinar els comensals, a desparar taules, escurar, netejar, desinfectar. I si és dimecres, els assistents poden quedar-se a jugar a cartes, a dominó, a xarrar.

Al maig, el menjador complirà cinc anys i segur que organitzaran alguna festeta. No es pot dir que la gent no hi col·labori. L’ajuntament el primer, però també molts particulars. Una botiga els va donar torrons; un forn els va repartir pastes; una fruiteria, taronges... La gent dóna, encara que també estigui necessitada. Està arribant el poble on no arriben els governs.

Ella, tortosina de tota la vida, reconeix que a Tortosa costa de vindre. Però també molt de marxar. Carme no es mouria mai d’aquí... És de les que pensa que no cal queixar-se tant. Al cap i a la fi, tenim una mica de tot i no és una ciutat ni massa gran ni massa petita. I tenim el riu, clar. I si toques el riu, la toques a ella... Fa catorze anys que és activista de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, anant a totes les assemblees els dimecres a la nit. Quan es va quedar viuda, va pensar que el seu home hagués defensat el riu tant com hagués pogut, per la qual cosa s’hi va llançar. Al mercat, que mai no s’havia venut roba, va muntar la parada amb les samarretes blaves del nus. Ha anat tres cops a Brussel·les, va entrar al Parlament europeu com a suporter i fa just deu anys va ser el membre de la PDE que va recollir la creu de Sant Jordi, quan la plataforma va ser guardonada.

Avui, ¿o potser millor demà?, anirà al Casal dels antics cantaires, com li diu ella, a jugar a romicú, un joc composat per fitxes de números que és entretingudíssim perquè s’ha de pensar molt. Com els sudokus, però a aquests ja els hi ha agafat el truc... Ara bé, el seu principal hobbie és el patchwork. Una nora li va ensenyar i es va enganxar molt. Fa cobrellits que regala als bons amics, o per als fills d’aquests. I quan pot, s’escapa a l’Escola d’Art per restaurar mobles.

Carme té gana. Guarda el davantal a la bossa i surt cap a la plaça Mossèn Sol, situada al barri del Rastre de Tortosa, que ara mateix està deserta. Els obrers que l’estan reformant des de fa un mes ja han marxat a dinar i els carrers estrets i frescos del voltant romanen en silenci. Quina calma, com quan acabava la jornada al mercat, després de la fregadissa de coberts i plats, d’un menjador ple de gent que xerra animadament... Entra al seu cotxe, és hora de tornar a casa. Però ja està desitjant que passi ràpid un altre cop la setmana.

Qui és?
Carme Nolla Panisello (Tortosa, 1944) sempre ha viscut a Tortosa i “no la canviaria per res”. Va treballar 57 anys a la parada “Xarcuteria Nolla Panisello” del Mercat Municipal de Tortosa i des de fa tres que és voluntària al Menjador Social Mossèn Sol, servint els dinars dels dijous i oferint alegria i companyia als seus comensals. També és membre activa de la Plataforma en Defensa de l’Ebre des de fa catorze anys. Enèrgica, valenta i solidària... Tothom afronta el dia amb més esperança després d’estar amb ella.     

També et pot interessar