Antoni Marin: “Sempre hi ha una combinació d’impredictibilitat, atzar i paciència en la fotografia de paisatges”

Parlar fotografia als Ports és sobretot parlar de paisatge i natura, dos dels grans temes dels fotògrafs. Com a paisatge, diria que resulta atractiva la combinació de valls tancades i pics alts que es combinen amb fenòmens com la boira, la pluja o el vent. Una combinació que dóna lloc a una variabilitat de llums en diferents moments del dia o de l’any que genera moltes situacions fotogràfiques. Com a escenari de natura, hi ha una fauna que, amb una mica de paciència, dedicació i sort pot ser motiu assequible per al fotògraf.

 

La fotografia de paisatges és un ocasió per a educar la mirada. Estem molt acostumats a veure la realitat en 360º i sentir-nos-hi immersos en ella. Fotografiar el paisatge implica adonar-nos que ens cal veure l’escena en termes de composició i de llum. Més que reflectir la immersió en un paisatge és important trobar detalls o elements que resultin interessants com a elements estètics. Potser seran les línies d’un camí o d’un camp que creïn combinacions gràfiques interessants. Potser serà la llum que, en un moment determinat, converteixi una escena normal en una escena especial, potser només durant un moment que serà tan efímer com la llum. Sempre hi ha una combinació d’impredictibilitat, atzar i paciència en la fotografia de paisatges.

 

No només l’han democratitzat en el sentit que abans calia tenir una certa expertesa per fer fotografia i ara és una habilitat a l’abast de tothom. També estan canviant la noció mateixa de la fotografia. Les opinions de Joan Fontcoberta sobre la postfotografia són molt interessants en aquest sentit. La fotografia està deixant de ser un referent de la realitat i un medi de conservar la memòria per anar esdevenint un producte que també pot ser resultat de processos digitals no necessàriament originats en la realitat i un medi que té en la comunicació instantània un paràmetre definitori. Precisament en aquest taller no estigmatitzes ni poses barreres a l’utilització de rèflex, compacta o dispositiu mòbil.

 

Bé, aquesta diversitat és la realitat fotogràfica que ens trobem avui en dia. Una realitat que probablement evolucionarà a un escenari amb només rèflexs i dispositius mòbils molt aviat. Les compactes deixaran de tenir sentit quan el mòbil assumeixi totes les prestacions que ara poden donar aquestes. En certa forma, crec que són realitats complementàries. Amb una rèflex té sentit fer un tipus de fotografia, amb un mòbil un altre. Els usos són diferents, les possibilitats de treball també. I probablement els estils o les fotografies que resultin en un cas i altre seran variades. Personalment, penso que són dos mons que es complementen, cadascun amb unes riqueses i possibilitats específiques.

 

La rèflex té unes òptiques i unes dimensions del sensor que possibiliten un nivell de detall i resolució òptims. També és vital la manca de soroll que permeten quan les condicions de llum són dolentes. Possibiliten treballar amb negatiu digital, regular molt bé la profunditat de camp, els darrers models incorporen vídeo amb alta definició que, en combinació amb la qualitat de les òptiques i sensors, originen el que es coneix com vídeo HDSLR.... Les rèflex donen una qualitat excel·lent, però pesen, són voluminoses i comporten una infraestructura que té sentit si el tipus de fotografia que es busca justifica aquests requeriments. Els dispositius mòbils representen una altra concepció. Són molt més manejables, es poden situar en llocs de difícil o impossible accessibilitat per a una rèflex, es fan servir de forma molt més quotidiana. Els tipus de fotos que es prenen són diferents, inicialment per la forma com es pot fer servir el dispositiu. Però d’altra banda incorporen dos factors completament que són nous en fotografia. En primer lloc, la ubiqüitat en el processament; en segon lloc, la possibilitat de publicació immediata. Una panoràmica o un HDR es poden editar al mateix moment de la captura i a continuació publicar i difondre a través de les xarxes socials.

 

Personalment sento el Delta com un espai únic. No només com un escenari a fotografiar sinó com un món molt particular on sempre que puc m’agrada ser-hi.

 

Aquí contestaré amb una dualitat. A nivell lúdic, el fet de compartir amb els companys molts moments. Les activitats de les agrupacions fotogràfiques o les trobades d’instagramers, posem per cas, són ocasions que generen experiències molt interessants. A nivell professional, l’interès se centra sobretot en l’aprenentatge de la fotografia en un entorn virtual com el de la universitat. L’aula virtual és un espai idoni per a la innovació didàctica. Els continguts en sí mateixos ja són accessibles, es troben tots en obert i a l’abast de tothom. A l’aula virtual el protagonisme passa a la forma com es concreta el procés didàctic. A la manera com es plantegen les activitats d’aprenentatge explorant les característiques transmediàtiques de l’entorn digital en el que ens trobem. És un marc de treball molt interessant.

 

Dissabte 7 de juny, a les 10h.