Mònica Galera: “En un casament m’ho passo pipa perquè hi passen moltes coses”

L'instant en què un nuvi mira de reüll què està fent la seua futura esposa, la perruquera patint a l'hora de fixar un recollit, les mirades emocionades dels avis mentre s'eixuguen la suor, o el salt espontani d'un nen que creua el carrer perseguint una pilota mentre els nuvis reben una pluja d'arròs... Són alguns dels instants fugaços que capta la càmera de Mònica Galera (Vinyols, 1980), una fotògrafa afincada a Tortosa que triomfa transgredint les lleis dels reportatges de casament clàssics i apropant aquests documents per encàrrec dels interessats en vertaderes joies documentals, que mostren la cultura popular, les tradicions i els rituals més nostres. Hem volgut parlar amb ella perquè ens expliqui com va nèixer la seva passió per la fotografia i com la viu a les Terres de l'Ebre, on ja fa vuit anys que treballa, des del seu propi estudi.

 

- Com vas començar en el món de la fotografia? Des de sempre volies ser fotògrafa?

Vaig néixer a Vinyols, un petit poble del Baix Camp on els meus pares tenien una carnisseria. L’ambient era familiar, el típic d'un poble on tothom es coneix molt. De ben petits, ens feien anar a catequesi i, cada any a final de curs, féiem una sortida d’un dia a algun lloc. Recordo en concret una excursió a Tàrrega on em vaig endur per primer cop una càmera. Deuria tenir uns deu anys. Vam pujar a esmorzar a Sant Eloi i em vaig fixar en el reflex que el campanar feia dins d’un petit llac ple de nenúfars. Vaig disparar la foto pensant i calculant molt bé l’enquadrament. Durant aquella setmana vaig estar emocionada esperant que el meu pare em portés el carret revelat, només pensant en com havia quedat aquella imatge. Encara avui em fa gràcia mirar-la, però sobretot em fa gràcia recordar l’emoció que vaig sentir mentre esperava veure-la.

 

- Ara les fotos ja no es revelen. Sents la mateixa emoció?

Sí. És el mateix. En aquest cas, després d’una sessió de fotos o d’una boda, encara que arribi a casa a les 4 del matí, em poso a descarregar targetes i a revisar el material buscant aquelles fotos que, en el moment en què les he disparat, ja tinc el pressentiment que seran les que més m’agradaran...

 

- T'has especialitzat en fotos de nuvis i has portat el fotoperiodisme a aquest gènere. De les teves fotos, destaca la naturalitat i l'espontaneïtat del moment precís. Com aconsegueixes captar-ho?

La veritat és que no ho sé, m’agrada molt passar desapercebuda i crec que ho aconsegueixo involucrant-me molt amb la gent. Reconec que sóc curiosa, m’agrada conèixer la gent per la qui treballo, m’interessa la seva vida, què fan, a què es dediquen, quants anys porten junts, com es van enamorar, etc. Si els conec tot és més fàcil, tots estem més còmodes i tot flueix més natural.

 

- Què vols expressar amb les teves fotos?

Vull veure vida, llum, sentiments, moviment, emocions... Les fotografies són pura màgia, et fan arrencar un somriure, et fan plorar d’emoció, et fan sentir nostàlgia... Em fa feliç que algú pugui sentir això mirant una fotografia meva. Per exemple, l’altre dia estava en una boda i se’m va acostar el tiet d’un nuvi que li havia fet la boda l’any passat a agrair-me la fotografia que els vaig fer als seus pares en un moment que aquests es van ficar a ballar mentre, de fons, tota la família els observava mig plorant de l’emoció. Aquell moment va ser molt bonic i ara que el seu pare falta, aquesta imatge significa molt per ells.

 

- Es fa difícil viure de la fotografia?

Depèn del que necessitis per viure. Jo el que sempre he tingut molt clar és que per mi el més important és fer quelcom que m’agradi, i la fotografia m'encanta. Des que vaig acabar el COU que vaig començar a estudiar fotografia, primer a l’escola d’Art de Tarragona i després a l'Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. No m’imagino la vida sense una càmera.

 

- Què és el que més t'agrada retratar?

M’agrada molt la fotografia documental: la gent, el moviment, la quotidianitat, etc. Sóc una persona que no para mai quieta i crec que això es veu una mica en les meves imatges on sempre intento que surti la gent en acció. En un casament, m’ho passo pipa perquè hi passen moltes coses: hi ha moltes històries, moltes persones, molts moments, molta festa...

 

- Tens algun referent artístic en el món de la imatge?

M’agraden molt els treballs personals de Cindy Shermann i Jürgen Klauke, els assajos de Berger i Mohr, la fotografia documental de Richard Frank, el Paris d’Eugène Atget, els retrats de Richard Avedon, l’Espanya oculta de la Cristina Garcia Rodero, la fotografia en les pelis de David Lynch o el color en les d’Almodóvar, etc. La veritat és que en tinc molts i de cadascun m’interessa alguna cosa. No sóc una fan de tot el que fan, sinó que vaig bevent d’aquí i d’allà. Aquests dies, el meu germà m’ha descobert a Philip-Lorca de Corcia que té una sèrie de retrats que també m’agraden força.

 

- La fotografia és un reflex fidel de la realitat o sovint una versió millorada. Què n'opines?

Ni una ni l’altra (riu) Per a mi una fotografia és un moment de la realitat que, depenent de l’ull que el mira, pot significar una cosa o una altra. Per exemple, imagina que anem tu i jo a un mateix espai, per exemple, una gasolinera. Ens demanen que entreguem cinc fotos. Tu et fixes en el color dels cotxes parats, en la manguera, en les llums del rètol, etc. A més a més, tanques molt el pla tocant quasi l’abstracció. Jo em fixo en la paret blanca a mig pintar del bany i en el noi que hi està repenjat fumant-se un cigarret, en l’asfalt del terra tacat de greix i en un gat que s’allunya silenciosament, en el senyor que fica gasolina als cotxes, en uns nens amb bicicleta que inflen les rodes, etc. Estem al mateix lloc i les dos hem vist coses diferents. Qui reflexa la realitat? Qui ofereix una versió millorada?

 

- Les Terres de l'Ebre són un estudi ideal? Amb quin racó et quedes?

Aquí baix tenim la sort de gaudir de llocs fantàstics, ja sigui per tirar fotos o per perdre-s’hi passejant, anant en bici, etc. A mi m’agrada molt la platja i la zona del Fangar és un dels meus llocs preferits. També m’agraden molt les cales del Perelló i, evidentment, els Ports. Però d’on sóc molt fan i a on vaig molt sovint a tirar fotos és a la platja de la Xiquina, és un indret que tenim molt a prop, amb el riu de fons, el bosc...

 

 

--

Més informació: 

www.monicagalera.com