"Parca surt de la necessitat de trencar la cultura del silenci al voltant de la mort"

Sembla que la mort i l'art són un binomi antic però poc conreat des de l'art contemporani. El festival Parca, impulsat per quatre dones de les Terres de l'Ebre -Priscila Alegre, Laia Ortiz, Sílvia Figueras i Judit Jornet- proposa una reflexió profunda sobre la mort, no com un final, sinó com una oportunitat per comprendre millor la vida. La idea és utilitzar les arts per parlar de la mort, l’absència i els dols des del cos, la veu, els rituals, el moviment i el so. 'Parca' serà un espai on connectarem amb la nostra mortalitat, tant individual com col·lectiva, i on les arts oferiran una plataforma per abordar la mort des d’un enfocament creatiu i transformador. Per fer realitat el projecte i posar-lo en marxa, fan una crida a totes aquelles persones que vulguin veure’l nàixer a fer-se mecenes a través del Verkami. Hem parlat amb elles.​ 

- D’on surt el projecte 'Parca'? Què vol dir aquesta paraula?
'Parca' surt de la necessitat de trencar la cultura del silenci al voltant de la mort, de crear espais segurs i neutres on parlar de la mateixa mortalitat i també de la mort de les persones properes des d’una perspectiva allunyada de tot l’imaginari i rituals religiosos tan presents en la nostra cultura i que, segons el nostre parer, ens desconnecten de la vida.

- Ostres, un gran propòsit.
També surt de la necessitat de poder decidir com volem morir, com volem ser enterrades i com volem viure la mort. En la mitologia, la parca és la personificació de la mort a través d’una o diverses figures antropomòrfiques que varien segons la cultura i el territori. Per als romans n’hi havia tres, de parques, i es corresponien amb les Moines gregues, tres germanes que tenien el destí de les persones a les seues mans. Una filava el fil de la vida, l’altra el feia girar en una roda i la tercera, Àtropos, era la que el tallava, decidint així quan moria una persona. Les que som mil·lenials vam conèixer la figura de les Parques o les Moines a través de la pel·lícula d’animació de Disney 'Hèrcules', tot i que han sigut un tema recurrent al llarg dels segles en pintures i escultures d’artistes com Goya, Rubens, Canova o Hans Baldung Grien. Tornant a la cultura popular, la figura de la Parca també apareix en una cançó del nostre imaginari col·lectiu, 'Mediterráneo' de Serrat, tot i que en aquest cas es refereix a la figura d’origen medieval en forma d’esquelet i que sovint porta una capa negra i una dalla. Sobre la Parca, se n’ha parlat i teoritzat molt al llarg dels segles i és, en general, una figura temuda a la nostra societat. Si ens centrem en el projecte, 'Parca' és un acrònim de les paraules Pensament, Art, Rituals, Cos i Absència que, evidentment, fa referència a la figura mitològica d’Àtropos. Aquesta idea l’hem volgut reforçar a través del cartell d’aquesta primera edició, on veiem parts del cos de tres dones sostenint el fil de la vida i unes tisores que estan a punt de tallar-lo.

- Què us uneix a les quatre integrants del projecte? Què creieu que aporta cadascuna de vatros al projecte?
A banda de la nostra amistat personal, a les quatre ens uneixen una sèrie d’interessos compartits. La cultura, entesa en el seu sentit més ampli, és un dels nostres punts de trobada; però especialment compartim la convicció que cal obrir espais per parlar de la mort i per treure-la del lloc de tabú on massa vegades queda reclosa. Creiem que parlar de la mort és, en realitat, parlar de la vida amb més profunditat i consciència. Inspirades en la figura mitològica de les Parques, que es complementaven per originar el cicle vital de totes les persones -filaven, mesuraven i tallaven el fil de la vida-, cadascuna de nosaltres assumeix un rol específic dins del projecte. Som quatre integrants, i entre totes representem los quatre pilars que considerem essencials per donar forma i sentit a un esdeveniment com aquest. Ens complementem com un cercle que es tanca a través de quatre punts cardinals: l’anàlisi crítica i conceptual, la creativitat artística, la sensibilitat emocional i la capacitat d’execució i gestió.

- Per què creieu que la mort continua sent tabú?
Sí, la mort continua sent un gran tabú, especialment en societats com la nostra, que sovint associen el valor a la productivitat, la joventut i la immediatesa. Ens falta espai -col·lectiu i simbòlic- per habitar la pèrdua, el dol, la vellesa, o senzillament la idea del final. Amb 'Parca' volem obrir precisament aquests espais: no per donar respostes, sinó per fer-nos preguntes des de l’art, el cos, la veu, la natura i la comunitat. Recuperar rituals, imaginar altres maneres de mirar la mort, reapropiar-nos del seu relat i fer-lo més habitable.

- La mort es pot tractar des d’un punt de vista artístic i cultural? Quines activitats us imagineu?
Creiem que tots els temes poden ser abordats des d’una perspectiva artística. El veritable poder de l’art rau en la seva capacitat per obrir espais de reflexió, qüestionament i reinterpretació de conceptes que sovint donem per descomptats o que són difícils de tractar des d'altres àmbits. L’art és una eina poderosa per entendre el món i la vida: ens ajuda a ordenar idees, a experimentar, a obrir noves portes de comprensió i, sobretot, a incloure tota la comunitat en el procés. Des d’aquesta òptica, l’art es converteix en un canal per generar línies d’investigació alternatives, no sempre aliniades en els discursos oficials, acadèmics o estrictament científics, i ofereix un espai d’expressió i reflexió més obert, plural i transformador.

- Detecteu manifestacions artístiques sobre la mort al llarg de la història?
Les primeres mostres de civilització, com les sepultures rituals del Paleolític, ja indiquen que la mort no era vista com un simple final biològic, sinó com un fet carregat de significat. Enterraments amb acompanyaments simbòlics, pintures rupestres o estructures funeràries complexes demostren que la gestió de la mort i el dol ha estat, des de l’inici, una força articuladora de comunitat i de sentit, un tret cultural. En aquest sentit, la cultura mortuòria podria considerar-se una de les primeres formes d’expressió artística i espiritual. L’art ha sigut, i volem que torni a ser-ho, una eina per mirar la mort de cara, per ordenar el desconegut, per connectar amb el que és invisible i generar comprensió col·lectiva. Per això, abordar la mort des de l’art contemporani no és una provocació, sinó una continuïtat natural de la necessitat humana d’interpretar, compartir i ritualitzar allò que ens transforma.

- I quines activitats concretes podrem veure en aquesta primera edició?
Fa mesos que estem treballant en aquest projecte i ja tenim les activitats força definides. El divendres 31 d’octubre, als bucs d’assaig d’Ulldecona, hi haurà una taula rodona amb col·loqui posterior, una performance i una castanyada compartida. L’endemà, dissabte de Tots Sants, a l’ermita de la Pietat, es presentarà la revista 'Parca', amb activitats per als més menuts, un dinar-conversa, actuacions en directe de diverses disciplines, un banquet funerari, instal·lacions artístiques, un mercat d’art i moltes altres accions que desvetllarem a poc a poc.

- Heu decidit que aquest esdeveniment tindrà lloc al voltant de Tots Sants. És una manera de trencar amb la polarització Castanyada o Halloween i oferir una interpretació pròpia?
Més que trencar, el que volem és teixir, cosir, a partir de les tradicions que ja existeixen, per reescriure la manera com ens aproximem a la mort. Ens interessa aprofitar les dates de la Castanyada i Tots Sants, ja marcades pel protagonisme de la mort, per oferir-hi una nova mirada. En lloc de polaritzar-nos entre la Castanyada -més vinculada a la tradició folklòrica- i Halloween -que sovint ve carregada de consumisme i estètica globalitzada-, volem obrir un tercer espai: un espai propi, contemporani, arrelat al territori i alhora obert al món. A través del festival, volem recuperar el vincle amb els cicles naturals i simbòlics de la vida i la mort, inspirats pels vuit principis del moviment death positive. Fer-ho en aquest moment de l'any ens permet reconnectar amb el canvi de llum, el repòs de la terra i el record d'allò que ja no hi és. Però ho fem des de l'art i la creació col·lectiva, no des de la nostàlgia.

- Quines herències locals vinculades amb la mort voleu recuperar o reinterpretar?
Allò que volem, sobretot, és recuperar la idea que la mort forma part de la quotidianitat, que no és una anomalia, sinó una realitat inherent a la vida. L’interès per la mort no ha de ser vist com una actitud morbosa, sinó com una expressió legítima de la nostra curiositat natural per la condició humana. Reivindiquem la dimensió col·lectiva i social del fet de morir i de l'acompanyament en la mort, no des d’un enfocament festiu, sinó des d’una consciència profunda que ens convida a viure més plenament, sabent que tot forma part del mateix cicle vital. Al territori tenim moltes herències vinculades amb la mort que sovint passen desapercebudes o queden relegades a l’àmbit privat: des dels rituals de vetlla i dol que es mantenen en alguns pobles fins a les pràctiques més arrelades, com el manteniment de les tombes familiars o les visites ritualitzades als cementiris. També hi ha llocs com el cementiri de la Pietat a Ulldecona, que és un espai de gran valor històric i simbòlic. Aquestes pràctiques, moltes vegades íntimes i silencioses, tenen un gran pes en la nostra identitat col·lectiva. Amb 'Parca', volem reinterpretar-les, obrir-les a un nou llenguatge artístic per tal que parlen a les sensibilitats d’avui, mitjançant propostes que combinen la performance, les arts sonores i visuals, i que ens conviden a reflexionar conjuntament sobre la vida i la mort.

- Us inspireu en algun llibre, activitat cultural, festival, etc.. que ja s'estigui produint?
Sí. Un dels punts de partida que va inspirar la creació de 'Parca' va ser l’obra 'Die Totentanz' (2016) de Gerda Steiner i Jörg Lenzlinger. Lo duet d’artistes suïssos va concebre una instal·lació total -entesa com una obra d’art total- organitzant una espècie de mercat a l’antic cementiri de Basilea, en què van convidar artistes de disciplines diverses a col·laborar-hi. La idea era endinsar-se a la reflexió sobre el sentit de la mort a través de la creació artística contemporània. Les instal·lacions, a l’aire lliure i alhora dins un espai tancat, generaven una atmosfera molt especial, propícia per parlar de la mort d’una forma íntima però també compartida. Ens agradaria fer el mateix a Ulldecona.