“Aquesta merda està ben bona”

Oliver Stone sempre s’ha caracteritzat per tenir un estil cinematogràfic de fort component ideològic. Una manera de fer cinema que es posiciona sobre els debats més polèmics de la política mundial. Films com  Platoon o Nacido el 4 de Julio, que tractaven de desemmascarar les mentides de la guerra del Vietnam, o Wall Street, on Stone criticava la vessant més salvatge i especulativa del capitalisme, en són clars exemples.

 

Però Stone de quan en quan canvia de registre, aparca la implicació ideològica i comencen els “problemes”… Salvajes és un d’aquests films que entren en aquest subconjunt atípic de la seua filmografia i que ha anat alternant títols interessants com Giro al infierno amb altres de mediocres com Alejandro Magno o World Trade Center. Films on el compromís ideològic és substituït per la provocació, l’excés i un desig boig per experimentar noves formes cinematogràfiques (amb més o menys encert).

 

Si bé és cert que Salvajes hauria pogut ser un bon material de partida per aprofundir sobre les estructures criminals de la droga i la corrupció policial, Stone, ja sigui per mandra o per fatiga ideològica, decideix quedar-se en la vessant més superficial. Si féssim una analogia literària podríem dir que ha preferit escriure una “pulp fiction” (novel·la barata de quiosc) abans que un bon best seller.

 

La trama és tan simple que us la explicaré en argot “pulp” perquè entengueu una mica el to del fil: un veterà de la guerra d’Irak amb el cervell desfet i un llicenciat en economia i botànica comparteixen núvia. Un se la tira i l’altre li fa l’amor, però tots tres formen un trio sentimental ben avingut. Però a més de núvia comparteixen un negoci de plantació de marihuana a Laguna Beach, la millor herba de Califòrnia. Clar que quan el càrtel mexicà se’n adona, vol controlar el negoci. Davant la negativa dels dos socis que es tiren la mateixa núvia, el càrtel decideix raptar  la noia. I clar, els dos col·legues decideixen fer alguna cosa per recuperar-la, encara que sigui violentament…

 

Per tant, un film d’acció, sexe, drogues i violència tan típic del gènere “pulp”; amb una narració directa i amb personatges estereotipats que ens portaran cap a girs argumentals, alguns de previsibles i altres simplement de sonats. 

 

Stone ens ofereix un producte simple, de digestió ràpida i d’entreteniment pur i dur, però visualment ben construït, on s’ha de destacar la impressionant ambientació de l’aterrador i implacable càrtel mexicà liderat per Benicio del Toro. També hi trobem un treball elaborat d’experimentació fílmica per trobar noves formes de narrar, que és d’agraïr, tot i que algun cop siguin clarament tramposes.

 

I és que al cap i a la fi estem parlant d'Oliver Stone, un gran talent que ha decidit dirigir un subproducte comercial que no fa honor a la seua categoria. Vindria a ser com si el Madrid o el Barça decidíssin jugar a la 2ª divisió. O si en Ferran Adrià es dediqués a fregir hamburgueses. Clar que si algun personatge de Pulp Fiction les arribés a tastar no dubtaria en dir que “aquesta merda està ben bona”.

 

--

On la pots veure? Consulta la cartellera de Surtdecasa.cat: www.surtdecasa.cat/cartellera