"Les referències dels altres modifiquen el nostre punt de vista"

El col·lectiu Jiser inaugura el dia 18 de setembre una exposició a Lo Pati

Anna Zaera

, 14/09/2026 - 15:30

Arts

Jiser significa “pont” en àrab. Aquesta associació va néixer l'any 2004 per apropar-se a l'espai mediterrani des d'una perspectiva artística. Mesclar les ciències socials amb la creació per aconseguir visions més complexes i profundes. Durant aquests anys, s'han sumat interaccions i complicitats que han desembocat en col·laboracions estables com la que representen el Xavier de Luca i el Houari Bouchenak. Junts presenten al Centre d'Art Lo Pati 'Daídalos, Ícar i nosaltres', el que ells denominen el tercer capítol d'una trilogia d'exposicions que aborda el concepte de la ciutat com a espai de control, el mar com a contenidor de cossos i també la responsabilitat que tenim tots nosaltres en aquesta mobilitat mediterrània que ha quedat interrompuda per la repressió política. Hem parlat amb els dos comissaris sobre la seva trajectòria i el plantejament d'aquesta exposició. Xavier de Luca és fundador de Jíser i Houari, que és fundador i responsable de La Maison de la Photo a Tlemcen (Algèria) així com membre cofundador del Collective220, hi col·labora des de 2021.

Tot aquest coneixement mediterrani s'està reduint a dir: tu ets el moro"

- Quin vincle teniu amb Jiser?
Xavier: Tot va començar com un grup d'amics a Tunísia, l'any 2004. Vam decidir fundar una associació a Barcelona. Ens vam trobar diferents persones que estàvem estudiant belles arts o ciències humanes i coincidíem en una anàlisi bastant magra. La joventut s'estava formant, però després les oportunitats eren molt limitades. Vam decidir crear un espai que ens permetés definir el que nosaltres enteníem per mobilitat, intercanvi i diàleg a la Mediterrània. Ja fa vint-i-dos anys de tot allò!

- Jiser és un espai a cavall entre l'art i les humanitats. És important fer aquestes aproximacions híbrides?
Xavier: Sí, això s'explica per la composició dels membres. Aquesta trobada d'investigadors de ciències socials i artistes genera reflexions o discursos que entenen que només anant junts es pot tenir una perspectiva més àmplia, més profunditat i més impacte. Són mons que es retroalimenten.
Houari: Tot i que a Jiser estem més enfocats en les arts visuals també interactuem amb disciplines com l'antropologia, i traslladem les reflexions al nostre context.

- Què aporta l'expressió artística a l'hora d'entendre les relacions internacionals? Permet accedir a la profunditat d'una manera més directa?
Houari: Depèn què entenem per art. Si entenem l'art com una pràctica, l'art com un espai o l'art com una metodologia. L'art també pot ser la manera com connectem amb la gent. En totes les accions que iniciem intentem donar sentit al context, no només el nostre, sinó també els altres contextos. Sabem que, en certa manera, tots estem connectats. Tant les cultures, com les comunitats, com els territoris.
Xavier: Per nosaltres aquests espais, estan molt vinculats amb les emocions. És important com les persones reben aquesta exposició. En aquesta exposició, nosaltres volem que les emocions entrin en joc i et qüestionin. Intentem buscar els límits de les disciplines. No hi ha només fotografies, hi ha també so i instal·lacions.

- Jo m'estava imaginant l'art com un espai. Un espai on us trobeu persones d'orígens i recorreguts molt diferents.
Houari: Sí, per exemple, som persones que parlem llengües diverses tota l'estona. Només aquest fet implica que has de tenir temps per escoltar i entendre l'altre. No només has d'entendre el que et diuen sinó el context i totes les referències que té aquella persona. Les referències que té una persona és quelcom molt bonic. Les referències dels altres modifiquen el nostre punt de vista. Així, els nostres punts de vista sempre canvien i això ens enriqueix. Estem sempre en procés de qüestionar-nos.
Xavier: Aquest punt defineix el que és Jiser. El que vam identificar l'any 2004 és que hi havia projectes artístics i culturals al Mediterrani que venien imposats per la lògica europea. Si s'idea un projecte a Espanya en relació amb Tunísia, molts cops, aquest projecte anirà a Tunísia, farà el que hagi de fer, i se'n tornarà, sense deixar cap mena de senyal. Hi havia molts projectes buits de contingut. Si construïm des de la base i a partir del diàleg sempre tenim aquesta mirada plural i de bidireccionalitat. Els nostres vincles obren connexions tot el temps. Tenim membres de l'equip a Barcelona, però també a Tunísia i Algèria. Les preses de decisions es fan de la manera més oberta possible.

- Com ho feu perquè la selecció de peces no sigui colonialista? Suposo que és molt orgànica?
Houari: Sí, molt orgànica i flexible (riu). Intentem no tenir mentalitat tancada, no estar dins la caixa. Intentem ser testimonis, estar molt desperts al que passa en cada territori. Aquesta exposició és el tercer capítol, després de dues exposicions més. 'Daídalos', 'El despertar d'Íca'r i aquesta és 'Daídalos, Ícar i nosaltres'. Aquí ens posem nosaltres també com a part de l'equació. Ens preguntem també quina és la nostra responsabilitat en això.

- Qui és aquest nosaltres?
Houari: Ens qüestionem el nostre rol com a humans i la nostra responsabilitat. Un cop som conscients d'una situació ens preguntem què podem fer.

Un instant del muntatge a Lo Pati | Foto: Desideria Andreea

- Aquest capítol tercer suposa passar a l'acció, després de les dues exposicions anteriors?
Xavier: Sí... Podria entendre's d'aquesta manera. El festival SCAN ens va encarregar el primer projecte expositiu sobre la ciutat i sorgeix la idea de Daídalos per preguntar-nos quin control exerceix sobre les persones la ciutat. Ens remet a aquest laberint de la mitologia grega, que va ser construït per l’inventor i arquitecte Dèdal, pare d’Ícar, per ordre de Minos, amb l’objectiu de poder tancar el Minotaure, que estava causant el terror entre els habitants de Creta. La ciutat entesa com a territori d'aquesta Europa-fortalesa que està marcant en vermell les seves fronteres. Això genera unes desigualtats que per nosaltres són molt doloroses a la Mediterrània. La Mediterrània sempre ha estat lloc d'intercanvi, i ara s'ha prohibit i a més, hi ha una violència i una distància. El que nosaltres promulguem és que aquesta diversitat és la que enriqueix la societat i és la que hauria de ser entesa com quelcom inherent en la humanitat. No podem posar tanques al mar. Ara, l'espai de Lo Pati ens permetia presentar els dos projectes junts.

- Aquesta exposició està vinculada ambles projeccions de la Façana i la peça de la plaça de Lo Pati?
Xavier: Sí. Ho vinculem amb el barri i amb les pedres del Matteo Guidi i la Giuliana Racco a 'The artist and the stone', que estan a l'exterior de Lo Pati, i que venen de Cisjordània. Per nosaltres és una mica "un tot". Ens preguntem també: "com la institució hauria de ser molt permeable a aquestes qüestions socials?" De vegades, les institucions s'apropien d'aquesta selecció establint criteris artificials de gènere o portant artistes del sud global. Moltes vegades, és un contingut que no té sentit. La selecció dels artistes que participen en aquesta exposició està forjada en l'experiència de molts anys, hem seguit les seves trajectòries, potser abans ja hi hem col·laborat o han estat residents.

- Per vosaltres què representa la ciutat?
Houari: Un espai de control. Si ens remetem a l'origen de les ciutats, abans no hi havia aquest control de la mobilitat. Podies moure't i escoltar el que volguessis. Les ciutats contemporànies comencen a representar aquesta caixa d'on es fa difícil sortir. El segon projecte, el de 'Despertar el Dícal' està relacionat també amb l'aigua.Per nosaltres la Mediterrània és un contenidor d'aigua, i ens surt natural, parlar de la relació que establim amb l'aigua. Aquest mar ara mateix és un recipient que acumula morts. És com una presó.
Xavier: Al final es converteix en una metàfora. Vam triar una història mitològica pel vincle amb el laberint. L'exposició s'ha anat desplegant d'una forma molt orgànica amb el pas dels mesos. Identifiquem l'Ícar com una persona que està enlluernada per un sol. Poden ser els joves que busquen aquest ideal o poden ser les societats europees enlluernades per aquests focs mediàtics que ens està encegant i simplificant la comprensió d'una realitat que és complexa. Tot aquest coneixement mediterrani s'està reduint a dir: "tu ets el moro”. Aquestes etiquetes ens condicionen d'una manera brutal. Ens volen donar una única lectura possible: “la migració és dolenta”; “hem de protegir el territori de Ceuta”; “hem de sortir al carrer i caçar-los”. L'art té una responsabilitat i l'art és polític. Crec que estem parlant de temes que apel·len a la gent i aquí a Amposta creiem que és un bon lloc per fer-ho, ja que hi ha molta proximitat entre persones. La proximitat al barri ens ajudarà a generar reflexions.
Houari: Creiem que és important estar connectats amb els ciutadans i potser aquí a Amposta és més fàcil. El que ens preguntem és com podem cuidar-nos els uns als altres. Molts cops els artistes treballem només amb una comunitat d'artistes una mica endogàmica i això és una oportunitat d'escapar-nos i connectar amb la realitat.

- Com viviu l'auge de l'extrema dreta en relació amb els projectes que feu?
Xavier: Fa cinc anys que treballem junts amb el Houari i, per sort, no hem tingut cap mostra de rebuig. L'entorn social mai ens ha frenat.

- La vostra tasca té més sentit que mai?
Houari: Crec que sí. Té molt sentit utilitzar l'art per fer visibles moltes narratives que queden una mica ocultes. Si l'art és neutral o està buit de contingut, l'extrema dreta avança. Llavors el que nosaltres intentem és agafar aquest espai. Obrir-lo.

- Pel que fa als artistes seleccionats, quin és el requisit per formar part d'aquesta exposició?
Xavier: Intentem posar referències d'un costat i de l'altre; avaluar-les i, a poc a poc, anem filant el recorregut. Imaginant obres que estan produïdes, obres que estan per produir i obres que estan en procés de recerca i volem acompanyar. A la inauguració de divendres, tindrem set artistes dels catorze. Un dels artistes ha estat aquí produint una peça que està feta específicament per l'exposició. Per nosaltres, aquest és el modus operandi. Obrir el radar i veure quines obres encaixen, siguin d'artistes més consolidats o menys. Intentem combinar tots els elements perquè hi hagi un equilibri.
Houari: Seleccionem els artistes que, d'alguna manera, estan responent a la nostra aproximació curatorial. I també els artistes que ens proposen narratives que ens sorprenen i ens fan qüestionar el que nosaltres pressuposem.

- Com a última pregunta, com a duet curatorial què us aporteu l'un a l'altre?
Xavier: Alguns es pensen que som germans! I no s'equivoquen, perquè passem tant temps junts, que hi ha un mimetisme. Anem vestits igual, portem el mateix look (riu). A mi, treballar amb el Houari m'aporta moltes coses. El Houari té una capacitat de reflexió molt potent. Té un univers dins del seu cap que és molt enriquidor.
Houari: Jo diria el mateix. Som com un reflex. Crec que de manera orgànica tenim processos semblants i moltes coses no fa falta ni que les verbalitzem. Sempre estem bastant propers. Crec que és una cosa que hem anat desenvolupant des que vam començar a col·laborar l'any 2021.