
Coblíssim: la cobla més enllà de la sardana
- Recorda'ns com va néixer la idea d'aquest festival.
Tenia la idea de fer venir grups aquí, ja que quan els programava concerts en solitari, no hi venia ningú perquè les creacions a vegades són complexes. Llavors vam anar a l'alcalde per proposar-li recuperar el castell d'Aubiry i fer-hi un festival d'entrada gratuïta.
- Així doncs, neix des del Museu de la música?
Sí, totalment, el festival neix del Museu de la Música. La idea era fer una programació de grups actuals que utilitzessin instruments tradicionals. El primer any, al castell d'Aubiry, pensàvem tenir 200 persones i en vam tenir 1.500. Des d'aquell moment, és un festival que ha arrelat i funciona; a la gent de Ceret li agrada trobar-se allà, menjar i beure vi mentre escolta grups diferents durant tota la tarda.
- És una aposta, doncs?
Sí. El festival actua com un laboratori. És una porta per donar a conèixer projectes que, d'una altra manera, el públic no hauria descobert. Volem donar a conèixer repertoris més enllà del que és habitual. La idea és explicar que la cobla no és només la sardana. Potser que la sardana sigui la cobla, però la cobla, els instruments de cobla, van més enllà. No vull dir que sigui un anti-sardana, seria fals, però la idea és explicar que la cobla no és només la sardana. Els instruments de cobla tenen un potencial enorme. L'objectiu és fer descobrir aquests sons a gent que mai hauria vingut a un concert tradicional.
- Què has preparat per a l'edició d'enguany?
Enguany ha estat molt complicat perquè era any d’eleccions municipals i vam haver d’esperar el mes de març per a confirmar actuacions. Programem el projecte Quintessence que mescla tenora i vents clàssics, la Cobla Principal del Rosselló actuarà en un format de ball popular i també tiondrem dues fanfares del Vallespir que integren instruments tradicionals, Els Fanfarons i Els Tirons.
- Això permet també de canviar la perceció d’aquests instruments tradicionals?
Exactament. Aquí a Ceret per exemple tothom sap què és una tenora. Forma part de la identitat. Quan jo de jove deia que tocava tible, la gent o se’n reien o se’n fotien. Ara veus nens o joves que s'interessen per la fanfara o pels instruments tradicionals, ja no és una cosa ridícula, sinó una part viva de la nostra cultura.


















