Josep Piñol i Greta Díaz: "L’ego, com més petit millor"

Lo Pati Centre d'Art de les Terres de l'Ebre inaugura 'La Muda' una mostra de retrats que s'endinsen en el món oníric i simbòlic dels artistes audiovisuals Josep Piñol i Greta Díaz

Oriol Gracià

25/02/2021

Arts

Enfrontar-se als sentiments sense censura, no sempre és fàcil. Josep Piñol (Tivenys 1994) i Greta Díaz (Simancas-Valladolid 1995) ho han aconseguit i els han transformat en una exposició de fotografies. 'La Muda' recull una part del projecte que s’ha gestat durant un any i mig a La Warhol, un magatzem agrícola ubicat als afores de Tivenys reconvertit en espai creatiu. Entre escenaris teatrals i plens de detall, han recreat mons fantàstics i fascinants que han estat el teló de fons de les seves sessions fotogràfiques amb persones anònimes, però també amb actors i actrius, cantants, models, publicistes o ballarins com Roberto Olivan, Darko Peric, Sílvia Pérez Cruz, Alizé Barange, Toni Segarra, Lluís Martínez, Ana Rujas, Itziar Castro, Belén Fabra i Aida Folch.

- A l'entrada de l'exposició hi ha un reclinatori davant d'una foto petitíssima, però amb un marc daurat i enorme. Ho hem d'entendre com una declaració de principis?
Josep Piñol: És una representació del culte a l'ego de l'artista. La gestió del jo és una de les idees que m'ha obsessionat durant tot aquest any i mig de feina. He intentat renunciar a l'ego per poder treballar. De fet, renunciar-hi ha estat essencial per poder crear en parella, però a la vegada, el necessitava com a força motor.
Greta Díaz: Tot artista té ganes de compartir el seu jo amb els altres i de ser reconegut. Però l'ego, com més petit millor, perquè t'encega, no et deixa veure les mateixes limitacions i està vinculat a l'obsessió per les limitacions individuals i la necessitat de sostenir una imatge pública. I això pot acabar turmentant.

- 'La Muda', remet a un canvi de pell. En què us ha canviat aquest projecte?
GD: L'exposició que ara presentem a Lo Pati és fruit de tot un procés de canvi personal. Ens agrada la idea d'anar pelant capes, per arribar al nucli interior. Per iniciar un procés de canvi i creixement, va bé desprendre's de tot allò que ens és superflu.
JP: Aquesta idea de canvi de pell, de transformació, també l'hem volgut simbolitzar amb els caragols. Vam recobrir la cara del músic Lluís Martínez amb caragols que havien deixat el rastre de la baba sobre la pell; una baba que en assecar-se es desprenia com si fos pell morta. És la foto del cartell i una de les que també obre l'exposició.

- Amb quin criteri heu triat els models?
GD: Hem buscat amics, persones anònimes, gent del nostre entorn més directe, però també artistes pels quals sentim admiració i altres amb els quals hem acabat interactuant de manera gairebé fortuïta. I tot plegat ha estat un regal.
JP: Tots ells ens han servit de fil conductor per expressar emocions a través del retrat. Han confiat molt amb nosaltres i els hem deixat clar que aquestes fotografies són una extensió del nostre imaginari i no una prolongació del seu personatge, especialment d'aquells que tenen una imatge pública consolidada.

- El treball artístic l'heu desenvolupat a la nau Warhol, un immens magatzem agrícola dels afores de Tivenys. Més que amb retrats, heu treballat directament amb escenografies.
JP: És un treball que ens ha posat al límit. Cada foto representava una mobilització important de persones, de material, de decorats. En veure tots els objectes que hi vam acumular... una barca, una banyera, arbres, ferralla, electrodomèstics, gàbies d'animals... el propietari de la nau es va posar les mans al cap.
GD: Tot aquest procés de conceptualització, la creació de decorats i l'execució del retrat final... ha estat màgic i a més ens hem envoltat d'altres artistes com la dissenyadora Anna Vizcarro, l'artista tèxtil Jordina Bravo, la joiera i ceramista Raluca Buzura, el dissenyador i estilista Joan Salvadó i l'especialista en efectes de cinema Cristina Iglesias. Traslladar tot aquest univers extravagant des de la nau Warhol, fins a la sala de Lo Pati, ha estat un repte. Malgrat que són espais completament diferents, a l'exposició hem intentat recrear aquell clima. Per això, a més dels retrats hi hem inclòs el muntatge d'algunes de les escenografies.

- No heu tingut por que la forma es mengés el contingut?
GD: En alguns dels retrats ens ha passat. Per a un dels retrats de Sílvia Pérez Cruz vam construir un elefant d'arena a escala real. Una bogeria. La magnitud d'aquella peça, la il·lusió que hi vam posar, ens va encegar a l'hora de conceptualitzar el retrat.

- Les imatges que heu escollit, tenen una gran càrrega simbòlica.
GD: Darrere de cada un dels retrats hi ha moltes hores de reflexió, però també molta pulsió. De vegades, en el moment del clic no érem del tot conscients del missatge. Però quan ens hem mirat les fotos des de la distància, ens hem adonat que, directament o indirectament, totes acaben parlant de nosaltres, de les nostres pors, de les lluites i les obsessions.
JP: Amb el retrat del publicista Toni Segarra, vam voler retratar l'obsolescència, aquesta idea que tot té una mort programada que ens aboca al consumisme.
GD: La foto d'Izíar Castro és una al·legoria del quadre 'La llibertat guiant el poble' del pintor Eugène Delacroix, tot i que nosaltres l'hem interpretat com a guia d'una societat descarnadament consumista. D'altres fotos, tenen càrregues simbòliques que remeten a la mitologia i potser són més complexes de desxifrar.

- Què hi ha de cada u de vosaltres a l'exposició?
JP: En la meua forma de crear tot és molt literal. El treball amb Greta m'ha ajudat a donar una volta als retrats, a refinar-los i depurar-los. Hem acabat treballant de manera molt orgànica.
GD: Josep ha representat l'extravagància i la grandiositat, jo m'he centrat més en el disseny minuciós dels detalls, de les escenografies i els ambients.