Pau Waelder

Foto: 

Cedida
Pau Waelder

Pau Waelder: “Els indivius hem distorsionat el temps humà”

És el comissari de 'Real Time. Art en temps real', l'exposició que es pot veure fins al 19 de març a Lo Pati
Anna Zaera
,
26/01/2017
Arts
En la nostra societat accelerada, el temps es converteix en una preocupació principal a mesura que intentem mantenir-nos al dia dels grans esdeveniments que tenen lloc internacionalment i reaccionar davant dels fets. Vivim en un estat de connexió permanent que ens porta a l’ansietat de formar part d’un present que no és el propi, sinó el que descriuen els mitjans de comunicació i les xarxes socials. 'Real Time' és un concepte importat del món de la informàtica, però que serveix per fer una metàfora sobre el temps. Pau Waelder (Palma de Mallorca, 1975) presenta a Lo Pati 'Real Time. Art en temps real', una exposició col·lectiva inaugurada en el seu moment a l'Arts Santa Mònica de Barcelona, que proposa a alguns dels artistes participants que adaptin les peces al territori utilitzant algunes de les dades digitals amb contingut associat a individus i plataformes territorials. Hem parlat amb ell per conèixer més detalls de la seva proposta. La inauguració de l'exposició serà el divendres 27 de gener a les 20h.
"Procuro que no es presenti com un art tecnològic, en termes estranys, o futuristes, sinó com una cosa que és profundament humana i molt vinculada als desitjos humans"

- Quin és l'origen d'aquesta reflexió teva sobre l'art i la tecnologia?
A mi sempre m'ha interessat l'art i el meu germà és informàtic. En certa manera, sempre he tingut contacte amb la tecnologia. Des dels anys 80. En aquell moment vaig aprendre una mica a programar. M'anava fixant en com els artistes jugaven amb la tecnologia. Als anys 90, amb l'arribada d'Internet, l'art envaeix també la xarxa i jo començo a fer recerca sobre aquest tema. Està claríssim que la nostra societat està marcada per aquestes tecnologies. El que em sembla interessant posar de manifest és que la tecnologia no és quelcom extern als humans, l'hem creat nosaltres.

- La tecnologia sembla que sigui una eina no artística?
Des del món de l'art s'ha vist com una cosa externa, no humana. Hi ha una certa dificultat per acabar d'acceptar aquestes pràctiques artístiques. Però aquest tipus de manifestacions artístiques són les que més capturen la societat avui dia.

- És, en certa manera, la màxima expressió d'art contemporani?
És totalment contemporani. Jo procuro que no es presenti com un art tecnològic, en termes estranys, o futuristes, sinó, com una cosa que és profundament humana i molt vinculada als desitjos humans. De fet, l'exposició es titula 'Real time' en anglès perquè aquesta expressió té una connotació molt més forta, ja que és una expressió molt utilitzada en el món de la informàtica per parlar d'immediatesa. Quan un ordinador processa a temps real genera una resposta al mateix temps que rep la informació. Aquest concepte informàtic el podem aplicar a les persones, avui dia. Estem marcats per estímuls que vénen de l'exterior, no només del barri o dels veïns, sinó també amb la informació que ens arriba a través de les xarxes socials de tot el món. Un exemple molt clar és quan mor una persona. Per exemple, David Bowie. Quant de temps va passar des que vas saber que havia mort fins que vas sentir la necessitat de penjar la teva reacció a les xarxes socials? Ens veiem obligats a reaccionar ràpidament. La societat ens obliga a ser presents.

- La societat accelerada provoca un individu accelerat...
Els individus hem distorsionat el temps humà perquè els ordinadors treballen en mil·lisegons. No vivim en el temps natural, sinó en un temps accelerat i connectat amb tot el món.

- Els artistes agafen aquest concepte i utilitzen un suport audiovisual per expressar-se?
Són obres audiovisuals i la majoria d'elles estan agafant dades en temps real d'Internet. Van generant diferents tipus de narracions o diferents tipus per presentar aquestes dades que són diferents de les que es van generar en el seu moment al Santa Mònica.

- Això fa que l'exposició tingui cert vincle amb la proximitat territorial?
Sí. Per exemple, en la peça 'Las Calles Habladas', Clara Boj i Diego Díaz utilitzen el programari d'una app per Andorid i Iphone que quan te la instal·les agafa la teva localització i et proposa un passeig per la teva ciutat. A mesura que et mous, va agafant les dades dels llocs on estàs: els carrers, els restaurats... Una veu sintètica et va llegint tot aquest entorn com si fos un monòleg automàtic. Els artistes han traslladat aquesta veu a l'exterior i es passegen per la ciutat amb un megàfon. D'aquesta manera fan d'aquest monòleg un fet sonor que retorna al carrer. Els artistes han fet una acció i van venir a Amposta per fer aquesta performance. A l'exposició es pot veure aquest vídeo.

- Hi ha més vincles amb el territori?
Sí. Hi ha altres obres que treballen amb textos d'Internet i, tot i que els artistes són estrangers, agafen notícies en temps real de mitjans de comunicació en català, de diaris de comarques i de twitaires catalans. Aquestes frases es mostren en un panell lluminós i la particularitat és que, quan agafa les frases, els canvia el temps verbal i les frases surten en futur. Resulta bastant impactant llegir la notícia com si fos una predicció del futur!

- Els projectes que comissaries tenen un fil narratiu que els uneix? Què vindrà després de 'Real Time'?
En cada exposició exploro un tema, però sempre hi ha un fil que els vincula. Ara estic pensant en una expo que va sobre el control. En certa manera té a veure amb aquesta exposició de 'Real Time'. Els programes estan agafant dades de la gent i les estan utilitzant. La tecnologia dóna l'oportunitat d'espiar i controlar a la gent. No estan clars els límits.

- A 'Real Time' el visitant també pot sentir-se controlat si veu dades seves apareixent a temps real als suports audiovisuals...
Sí, en certa manera tots estem exposats i estem participant en aquesta generació de dades. La informació és remota però propera. Treballem en dades obertes. La gent s'ho trobarà. Una altra proposta captura desitjos a través d'identificar la paraula "m'agradaria" .

- T'ha arribat alguna reacció arrel d'aquesta exposició que consideris rellevant?
Em va entrevistar una noia a Barcelona i em deia que quan pensava en això s'angoixava molt i em deia: "Dóna'm una solució!" M'ho deia mig seriosament, mig de broma. Em va impactar que, sent una persona jove, acostumada al trànsit de dades, ho experimentés amb tanta angoixa.

- La distribució de les obres en l'espai també té un sentit...
Sí, hi ha com dues sales. A la primera sala hi són les dades més meditatives, destinades a observar, i a la segona ja hi ha més informació. Es genera una certa angoixa. He cercat provocar aquesta angoixa. Forma part d'adonar-se d'això que està passant. D'aquest flux que no s'atura mai.

A

També et pot interessar