Pol Rodríguez

Foto: 

Pol Rodríguez
Pol Rodríguez

Pol Rodríguez: "Nosaltres vivim, ens apassionem i morim, però aquell paisatge sempre està allà"

El realitzador presenta el seu film 'Quatretondeta' en el marc del festival Mónfilmat
Anna Zaera
,
28/06/2016
Arts
Per poder marxar definitivament, s'ha de tornar. Aquesta màxima sembla marcar, en molts casos, les òperes primes d'alguns artistes. És el cas del realitzador Pol Rodríguez (Barcelona, 1977) que, després de més de 20 anys dedicant-se al cinema com a ajudant de direcció, ha fet la seva primera pel·lícula, una comèdia negra que representa un viatge de tornada a la terra. L'actor José Sacristán, interpreta Tomàs, qui amb el seu intent de tornar al poble de la seva dona per enterrar-la, anirà topant-se amb personatges igualment desconcertants i esperpèntics. Tots en busca d'alguna cosa i sense saber realment què. 'Quatretondeta', una pel·lícula que porta el nom del poble alacantí dels avis de Rodríguez, es converteix en un actor més, sinó el protagonista, d'aquesta trama quixotesca que és una bona excusa per endinsar-se en les costums rurals, aquelles que resisteixen el pas del temps. Es projectarà el dissabte dia 2 de juliol al Museu del Mar de La Ràpita, amb la presència del propi director, en una de les sessions que aniran acompanyades d'un sopar.
"Tot i que és un film sobre la identitat, i està rodat en un entorn concret, parla sobre l'amor, la pèrdua i el plaer, temes que poden ser entesos tant al Japó com a les Terres de l'Ebre"

- Portes molts anys dedicant-te al cinema, però aquesta és la teva primera pel·lícula. Per què 'Quatretondeta'?
En el moment que decideixo fer la primera pel·lícula, vaig pensar que la manera més sincera era parlar sobre mi. Volia fer un homenatge a Quatretondeta, el poble dels meus avis, on jo he passat tota la meva infantesa i adolescència. La pel·lícula no deixa de ser una mirada sobre els pobles, ja que tenim aquesta tendència a anar a les ciutats, i els pobles queden com aquells llocs que es resisteixen al pas del temps i a la modernitat. Necessitem tornar a aquests pobles, per tornar a posar les coses al seu lloc. Jo porto 20 anys viatjant pel món, rodant pel·lícules i coneixent cultures diferents, i aquesta pel·lícula ha estat com un exorcisme amb mi mateix i una manera de demostrar tot el carinyo que tinc per aquesta gent.

- És un retrat de la vida al poble però carregada d'humor negre...
Sí, la pel·lícula evoluciona i esdevè una ficció, a cavall entre la comèdia i el western. Quan et poses dins les tradicions i el caràcter d'una comunitat, comences a fabular i a crear un món propi de personatges. Aquí entra en joc la meva inventiva. Aquests personatges tan estrafolaris és l'esperpent que jo utilitzo per fer fusions de ficció i de realitat. Moltes de les escenes estan basades en anècdotes que m'han explicat col·legues del poble. El món funerari al poble, per exemple, difereix molt del de la ciutat. Quan mort algú al poble, vas a velar-lo a casa i després a l'esglèsia. En canvi, a la ciutat, si es mor el veí del 3r 1a, ni te n'assabentes!

- Utilitzes aquesta realitat quotidiana per crear una fàbula...
És una pel·lícula sobre la memòria, i la memòria es modifica. Tots els personatges tenen una certa distorsió entre allò que és real i allò que imaginen. Per una banda, Tomàs (José Sacristán) es pensa que la seva dona acaba de morir; una idea que no està molt lluny del que pensa el personatge de la Laia Marull, que creu que la seva mare l'ha abandonat. La pel·lícula significa entrar en un joc de memòria. El més real que hi ha és el retrat, un retrat basat en l'amor que sento per tota aquesta gent.

  • imatge de control 1per1

- La pel·lícula reflexa en moltes seqüències la cultura popular dels pobles d'Alacant. Fas un homenatge també a la pilota valenciana i a les festes de Moros i Cristians...
Aquestes tradicions representen els rituals que té la gent del poble per mantenir-se units. Mantenen la flama del poble encesa i lluiten constantment contra l'oblit. Les festes dels pobles guarden la memòria popular. M'excitava veure l'emoció de la gent en les partides de pilota i a la desfilada de Moros i Cristians. No hi ha millor manera que presenciar-les en directe per veure per què són necessàries. Els meus fills no hi volen anar, però jo vull que coneguin aquestes festes, ja que és un moment de germanor enorme entre la gent del poble.

- Interpretes aquestes festes populars com un acte de resistència identitària?
Totalment. Cada cop, les festes populars estan més constrenyides per dictats i lleis, i totes les expressions estan més coartades. Són aquestes petites particularitats les que ens donen la nostra identitat. Som el que som perquè ho hem mamat i ho hem viscut des de dins. Jo anava a l'escola més entusiasmat per entendre la reconquesta quan havia vist la festa de Moros i Cristians a Alacant. La identitat determina el caràcter de la gent i t'obre a l'hospitalitat. També la cultura globalitzada té aquest punt d'unió... Tots estem molt més a prop del que ens pensem...

- Tractes temes existencials amb humor quotidià...
M'interessa el paral·lelisme entre el joc de màscares de les persones que surten a les desfilades dels Moros i Cristians, i assumptes tan grossos com la vida i la mort. El tema de l'alzheimer, que jo el vaig viure de prop amb el meu avi, representa aquesta manera de lluitar contra l'oblit, i d'haver d'adaptar-te diàriament a un llenguatge propi per buscar llaços entre persones que tenen el seu món propi. Tu has d'entrar en aquest joc si vols seguir mantenint una mica de connexió amb els teus ésser estimats. Aquest ritual de màscares m'englobava conceptualment tota la pel·li.

- El paisatge és un actor més en aquesta pel·lícula, fent honor a la temàtica del propi festival Mónfilmat?
Al ser una pel·lícula de baix pressupost, l'havia de fer allà, al territori que tu coneixes. Des del principi tenia clar que allò esdevindria un conte westernià. Una diligència que, en lloc de robar un botí, robava un cadàver i, en aquesta aventura, anaven apareixent diferents personatges, i el paisatge, efectivament, és un personatge més. De fet, m'interessava posar de manifest la memòria del paisatge. I és que nosaltres vivim, ens apassionem i morim, però aquella terra i aquell paisatge sempre està allà, dia rera dia. Aquest havia de ser el personatge que englobava tots els personatges, i que li donava aquest punt èpic de l'home enfrontant-se a la naturalesa. La imatge de Tomàs arrossegant el cadàver per les muntanyes és la més impactant.

- Alguna anècdota de rodatge reveladora?
N'hi ha moltíssimes! Jo tinc fòbia als ocells. Per a mi, podrien matar totes les aus de la terra. Faig broma! Vam entrar en una granja de pollastres on feia una calor terrible i jo vaig veure que, si seguia allà, em moria, vaig tenir una febrada psicosomàtica brutal. Ara seriosament, el millor del rodatge va ser la sensació de fusió tant amb els actors com amb els més de 800 figurants que vam tenir per recrear les escenes de la desfilada de Moros i Cristians i de pilota valenciana. En aquest cas, nosaltres vam entrar a la seva vida, no ells a la nostra pel·lícula, i ens van acollir súper bé. Ens sentíem tots part del mateix món.

  • imatge de control 1per1

- Tenies clar quins actors volies per encarnar els teus personatges...?
Els que tenia més clars eren el Sergi (López) i el Pepe (José Sacristán). El Sergi perquè sabia que entraria a fons en el personatge. El conec i sé que sempre entra a la cuina dels personatges que fa. I el Pepe, perquè ningú com ell representa millor la memòria del cinema espanyol. Per una pel·lícula que parla sobre la memòria, ell havia de ser el protagonista. En el cas de la Laia Marull, ella va ser la segona opció, però sabia que encaixava molt bé amb aquesta imatge mig de dona mig de nena, una imatge d'infantesa truncada. I el Julián Villagrán m'ha demostrat ser un grandíssim actor amb una capacitat de treball enorme. Per a mi, és un dels actors amb més talent d'Espanya, i a més, una gran persona.

- Com ha rebut la gent de Quatretondeta la pel·lícula? Ja l'has estrenat allà?
Sí, vam fer una estrena a Alcoi i va venir molta gent, i espero aquest estiu poder-la projectar al poble mateix. Al final de la pel·lícula, hi havia una tensió enorme, estaven totalment emocionats. És curiós perquè quan la vam projectar a França en moltes de les escenes la gent reia, com si fos un gag. En canvi, els de Quatretondeta estaven seriosos, perquè allò és la seva quotidianitat! Tot i que és un film sobre la identitat, i està rodat en un entorn concret, parla sobre l'amor, la pèrdua i el plaer, temes que poden ser entesos tant al Japó com a les Terres de l'Ebre.   

  

Més informació: 

Mónfilmat. Festival internacional de cinema i paisatge
De l'1 al 9 de juliol - Amposta, La Ràpita i Ulldecona
Fitxa d'agenda Surtdecasa 

 

A

També et pot interessar