Anna Zaera
,
12/08/2019
Arts

Simon Faithfull: "Jo intento crear el meu propi Atles del món"

És un dels artistes convidats al Grand Tour en la seva etapa al Delta de l'Ebre
Simon Faithfull

Foto: 

Cedida
Simon Faithfull
La seva pràctica s'ha descrit com un intent d'entendre i explorar el planeta com una escultura: provar els seus límits i informar-ne de les extremitats. Simon Faithfull serà un dels artistes convidats al Grand Tour per intercanviar punts de vista sobre la regressió del riu Ebre amb Sergi Saladié a la Casa de Fusta. Faithfull treballa sovint amb equips de científics, tècnics i experts que l'ajuden a recuperar una visió personal des dels extrems del món. Ha treballat a Europa, Àfrica i Austràlia. Faithfull ha reflexionat sobre els cicles de la natura i les problemàtiques de l'escalfament global en peces com 'Going nowhere', que és la tercera d'una trilogia d'obres que va fer fa 20 anys d'anys, en què mostra com apareix i desapareix una petita illa de sorra del mar del Nord que finalment es converteix en un punt de sorra seca esvaït entre les ones. Faithfull va néixer a Braziers Park, a una comunitat utòpica a Ipsden, Oxfordshire. Va estudiar a Central St Martins i després a la Universitat de Reading. La seva pràctica adopta diverses formes: des del vídeo, fins al dibuix digital, el treball d'instal·lació i l'escriptura. Faithfull també és professor associat a la Slade School of Fine Art, UCL, Londresand). Abans de la seva intervenció al Delta de l'Ebre, hem parlat amb ell.
"Jo crec que l'únic que faig és intentar trobar-me en aquests planeta blau i intentar capturar que em fa sentir viu en aquest espai rocós"

- A la Casa de Fusta et trobaràs amb Sergi Saladié per parlar sobre la regressió del riu i les seves conseqüències. Coneixes les Terres de l'Ebre?
No, no conec aquesta zona, però tinc moltes ganes de venir per conèixer-la. Els rius sempre han jugat un paper molt important en la meva vida i en la meva obra. Els rius són una espècie d'estructura narrativa. He fet alguns projectes amb el riu com a protagonista, per exemple a Cambridge. El 2015 vaig fer un viatge des del naixement del riu Cam, que dona nom a Cambridge, fins on aquest riu es troba amb un altre riu, l'Ouse i, finalment, quan desemboca al mar del Nord que em van servir per fer una sèrie de dibuixos. Després aquests dibuixos del Cam i l'Ouse van arrebossar les llambordes de York, i ara formen un camí pels terrenys de l'hospital Nuffield de Cambridge.

- Com perceps els rius?
El riu és com una història, té un principi i un final.

- En aquest cas, el riu arriba lent i ample al Delta de l'Ebre...
Jo disfruto molt el lloc on no se sap si allò és mar o riu, on l'aigua és meitat dolça i meitat salda. Jo vaig estar a Florida fent un projecte al Parc Natural d'Everglades, i allà el riu passa ja molt lent i gradualment va de l'aigua salada a l'aigua dolça. És molt poc clara aquesta transició. Jo crec que els deltes són un lloc molt interessant. Jo no sóc un científic i, per tant, no sé res en particular sobre aquest riu Ebre, però crec que amb el Sergi tindrem una discussió interessant i jo aprendré bastant d'ell. De fet, jo treballo sovint amb científics, i el treball que vaig fer a Florida va ser a través d'una conversa amb científics.

L'obra 'Going nowhere'

- De què vau parlar?
Sobre com canvien els sistemes d'aigua i com la mà de les persones afecta aquests espais. Per exemple, als Everglades, l'exèrcit va construir una carretera. A curt termini, semblava una bona obra, però després ens vam adonar que era un desastre, ja que alterava el curs del riu. Una de les conseqüències era que els huracans tenien un efecte més gran, perquè el sistema de protecció que tenia la mateixa natura havia desaparegut.

- Per què creus que t'atreuen els rius?
Jo no sóc una persona especialista en rius, sinó algú que disfruta estant en aquest ambient i vivint-ho amb el meu cos.

- Precisament el Grand Tour és un projecte que es basa a posar el cos com a pràctica artística a través de caminar per diferents territoris.
Jo penso que és molt interessant! És una manera molt inspiradora de viure l'art. Quan fem una exposició també mostrem un punt de vista artístic subjectiu però els espectadors estan asseguts a una galeria i potser estan pensant que faran per sopar després. També els estem proposant una experiència, però no és el mateix perquè en aquest cas els ho fas viure en primera persona.

- Creus que quan caminen pensem diferent?
Sí, jo ho crec. Jo òbviament passo molt temps assegut en aquest escriptori, escrivint propostes. Però les idees sempre m'han vingut al cap nedant en un llac, anant en bici per la ciutat o caminant per algun paratge natural. El flux de caminar també imposa un ritme als pensaments. A mi també m'agrada molt el tren perquè et dona una altra manera de reflexionar. Però és cert que això de fer passes, milers de passes, deu canviar les ones del cervell i les deu situar en una altra freqüència.

- Dius que t'inspira pensar el món com una escultura. Per què?
En algun sentit, nosaltres veiem el món com una esfera. De fet, no pensem massa en el món perquè és una mica incòmode sentir que vivim en una bola suspesa en un espai en negre. Jo vaig tenir una visió més realista quan vaig anar a l'Antàrtida. El 2005 vaig estar en un vaixell trencaglaç dos mesos, sortint des de les illes Malvines cap a l'Antàrtida. I estar en aquesta part baixa de la Terra et fa percebre el temps d'una altra manera. El Sol només fa un cercle a l'espai i les zones horàries són cada vegada més curtes. Nosaltres havíem de canviar els rellotges cada 20 minuts perquè entràvem en una zona horària diferent. Des de llavors, quan el sol es pon, jo sento que la terra està girant. Alguna cosa em va canviar aquell viatge.

- Quines experiències artístiques més has viscut que t'hagin canviat una mica?
Jo intento crear el meu propi Atles del món. Per exemple, vaig nedar pel meridià de Greenwich. Travessant llacs, piscines, escoles, finestres. Vaig començar a França i vaig anar gravant vídeos i fent fotos on sortia jo al mig mentre el paisatge que tenia al darrere anava canviant. Vaig passar per França, pels Pirineus, baixant per la Península i veient com el paisatge s'anava tornant cada cop més àrid. Després vaig arribar a Burkina Faso, a Togo i Ghana seguint la mateixa línia que va des del Pol Nord fins al Pol Sud. El meu cos és una espècie d'eina per mesurar el planeta. Aquestes línies fictícies són interessants perquè mesuren el temps i l'espai. I te n'adones que aquesta línia zero podria estar a qualsevol lloc. Tots els països tenen el seu propi zero, tot i que en l'època imperial, Gran Bretanya, que era una potència, va erigir-se com el país que fixava la mesura. És un llegat dels imperis. I te n'adones de l'arrogància dels homes de dividir el món amb aquestes línies. Encara que l'imperi ja no existeixi, les línies continuen.

- Creus que els teus projectes artístics contribueixen a augmentar la consciència de la gent respecte a aquests espais naturals?
No és la meva intenció donar un missatge o intentar canviar el comportament de la gent, però és cert que sovint el meu treball és interpretat d'aquesta manera. Jo crec que l'únic que faig és intentar trobar-me en aquest planeta blau i intentar capturar que em fa sentir viu en aquest espai rocós. I quan tu fas això, la gent ho interpreta des d'un punt de vista mediambiental. És cert que com ensenyo en una escola d'art a Londres, espero que el meu treball inspiri algú! (Riu).

- Detectes reaccions diferents del teu treball depenent del país?
En general, França respon molt bé al meu treball. És cert, que molts cops, les cultures diferents responent també de manera diferent a la teva obra, i depenent del país, sento com em reinterpreten. Les preguntes que et fan són molt diferents i llavors t'obliguen a mirar l'obra des d'un altre punt de vista. Les respostes mai són definitives, crec que es creen a partir de la pròpia dialèctica.

El Grand Tour, L'ampolla - Torrebesses, 2019
Del 14 d'agost a l'1 de setembre
L'Ampolla, Amposta, Tortosa, Arnes, Horta de Sant Joan, Bot, Garcia, La Fatarella

Més informació: 

També et pot interessar