Jump to navigation
- Parteixes d'alguna idea concreta a l'hora de començar a generar l'exposició?Sol Roca: No, de fet la primera idea que volia fer era com una estiba de plats, partir de la ceràmica utilitària per fer una instal·lació que sortís de l'utilitari. Però llavors vaig anar pensant en volums més grans, vaig trobar-me amb un contramotlle molt volumètric que m'anava molt bé per fer peces molt més grans i volia fer el mateix però amb volums més escultòrics. Després, però, va resultar que hi havia la possibilitat de fer un forat de foc i vaig pensar que aquestes peces s'havien de coure, així tancades i que el fum les pintés. Vaig fer com uns farcells i a cadascuna li vaig fer com unes traces, que allò sí que és voluntari, i després el fum va pintar el que va voler. Podrien haver quedat totes negres i diferents, però el fum va ser prou bo, ho va fer prou bé (riu).
- Cada peça són com dos plats grossos que en tancar-se, creen un espai sonor molt particular. Semblen instruments de percussió.SR: És que la sonoritat d'aquestes peces, sense altaveu, ja era bestial. El fet de tenir aquest espai a dintre, que també era molt maco, com d'un blanc on el fum no entrava, només hi havia deixat uns puntets damunt del blanc. Encara que la gent això no ho vegi, hi acosta l'orella, com la Núria diu al poema. Les agafen i se les acosten a la cara.Claudi Dosta: Ahir vaig estar amb un amic meu i em va dir que van anar-hi amb una nena i que picava les peces per veure com ressonaven.
- Si, jo també ho vaig veure com la gent les tocava, no hi ha una prohibició estricta de no tocar-les, oi? El tacte també forma part de l'experiència, no?SR: Espero que no caiguin (riu), és que és molt gustós això de posar-te-la a la galta i a l'orella perquè sents aquest so com reverbera.CD: Té una ressonància molt concreta.
Detall de la instal·lació | Foto: ACVic - A aquest so que ja existia dins les peces, hi poseu música. Com ho penseu això?SR: Perquè tenia en Claudi molt a prop i sempre li sento fer uns sons molt macos quan toca la guitarra i vaig pensar que era una oportunitat per sentir aquests sons d'una altra manera, de fer algo junts.CD: També era curiós el joc de tenir les peces penjades i jugar amb la perspectiva de tenir diferents fonts sonores, que t'arribes l'estímul per una banda o per l'altra, que com a espectador poguessis situar-te on volguessis i depenent del lloc l'envolvència del so fos diferent. Si et poses el centre, ho pots percebre com una cançó normal perquè estàs centrat en els quatre altaveus, però la gràcia és moure't, acostar-t'hi i escoltar.
- A l'hora de crear aquestes melodies, vas percebre el procés molt diferent del que segueixes quan fas una cançó?CD: Clar, per començar ja vaig pensar que seria una peça que aniria amb quatre reproductors, que havien de ser com quatre bucles amb una harmonia concreta, però sense necessitat que anessin en sincronia. Els quatre s'anirien reproduint, però mai hi hauria una sincronia, cada reproductor anava a la seva bola. I vaig pensar a fer com un fil musical que marqués aquesta temporalitat i després una sèrie de sons més atmosfèrics experimentant amb la guitarra i el pedal de delay, que hi hagués un joc entre uns i altres.
- Són paisatges sonors, per què vas optar per la guitarra, en comptes d'agafar sons d'ambient?CD: Al principi vaig pensar que en comptes de fer música, hi volia posar sons ambients, però vaig veure que si ho feia així, en uns altaveus tancats els sons no tindrien aquesta sensació de tridimensionalitat que tenen ara. La música, en tenir un punt més estrident, potser t'arriba més i amb els sons d'ambient hauria quedat molt més apagat. Vaig provar coses amb la guitarra i va sortir això.
- La creació sonora és generada pels dos perquè un crea el so i l’altre dissenya l’acústica on s’encabirà. Després queda posar-hi paraules i arriba la Núria.SR: Sí, les paraules fan molta falta, jo potser les intueixo o les veig a la peça, però no les sé explicar com ella al poema, on va molt més enllà del que jo pugui dir.Núria Armengol: La Sol em va explicar el procés, em va ensenyar les peces, en Claudi em va passar la música i jo me n’he anat una mica a lo meu: la meva interpretació de la interpretació de la interpretació de les coses. Una de les coses que em va dir la Sol, i que no vaig acabar de posar, és aquesta necessitat de la presència dins del buit. Allò que fa en Claudi de fer presents coses que et semblaven buides, i el text poètic que he fet és també molt immersiu i és com saber trobar el teu lloc dins les peces, sabent que cada vegada sonaran diferent. La idea del retorn constant també hi és. Amb tot, va anar sortint una cosa que ens quadrava.
- En cadascun dels tres elements hi ha una perspectiva molt naturista també, com si tots tres partíssiu dels elements naturals per crear.SR: És que tot lliga: tenim aire, que transporta el so, tenim l’aigua, la terra i el foc (que genera el fum), aquests són els quatre elements que en l’antiguitat deien que eren els que produïen tots els canvis, que eren el tot i que es condicionen l’un a l’altre. En el cas del fang, la Núria ho diu molt bé en el vers aquest de "quan ressonin les marees", perquè l’aigua li tornarà a donar forma, o sigui que aquestes peces desapareixeran, es desintegraran i tornaran a ser terra i després l’aigua les tornarà a canviar i l’aire les assecarà i el foc les courà, tot és un cicle de relacions entre aquests quatre elements.
- Hi ha també el fragment aquest d’"En el fang hi ha la pols estel·lar, tots els xocs i les explosions que tens a dins sense saber-ho", em recorda al verset bíblic clàssic de "pols som i a la pols retornem", com si nosaltres mateixos també fóssim el fang cuit que observem.SR: Sí, però des d’un punt de vista més vital perquè la vida té una intensitat molt bèstia. Més que pensar en la desaparició, jo penso en l’impuls de tornar-hi, de ressonància, de ser allà.NA: El poema està fet sota la premissa de la poesia sermònica de T.S. Eliot i agafa moltes coses seves, justament això que cites ho agafo de 'La terra gastada' i per això tanta terra i tanta pols, però també agafo coses de la tradició catalana que han treballat a la poesia de l’holocaust, hi ha molta Nelly Sachs i moltes imatges d’allà que en realitat no són meves. Vaig fer un mix d’imatges de diferents autors que han treballat la renovació a partir de la tragèdia.
- Tu Sol vas estudiar un postgrau de pedagogia terapèutica. Sobre l’art com a teràpia un amic, el músic Adrià Ballús, deia que l’art, al mateix temps que et cura, també et genera noves obsessions, que no sabia si era terapèutic, però que, si més no, era una manera de tirar endavant. Tu què en penses?SR: Si dius que és terapèutic i no fas distinció entre el públic, no em sembla malament. Jo sempre he dit que l’art és l’art i quan en diuen art-teràpia perquè està dins un centre d’educació especial o amb gent amb discapacitat, ho trobo ridícul. Vaig participar en unes jornades en les quals hi havia un usuari d’un centre de discapacitats i em deia: "no ho entenc, tu fas dansa, natació i pintura i jo faig dansa-teràpia, aqua-gym i pinturoteràpia". L’art té una capacitat d’enriquir a la persona i segurament hi ha un factor de cura, d’autocura, de teràpia, que li és inherent.
- I té una part obsessiva?SR: L’obsessió pot venir si tu t’obsessiones a voler ser un artista, no sé qui deia que el millor art és aquell que no és art.
- Fent música o escrivint, noteu que esteu dins un procés curatiu? Com el viviu?CD: És com un joc, tant si agafes la guitarra com si et poses a dibuixar en un paper en blanc. La cosa aquesta d’anar trobant formes sense haver-les de pensar molt bé, de no buscar un objectiu sinó deixar-te portar per les coses que van sortint i a partir d’allà construir una idea. A vegades surt més bé i a vegades no.NA: I també al revés, quan tens una idea que veus que és algo format, però no vols acabar de donar-li forma. O sigui tenir una idea que albires fèrtil, des d’on creixi alguna cosa i anar-la treballant. Jo, hi ha poemes que no els he acabat en tres anys, però estan allà i algun dia els acabaré, no els veig bé, però com a mínim hi són i penso que almenys hi ha una idea que s’aguanta. És divertit.
- El fet que aquest taller on ens trobem estigui al Call Nou, tan a prop del carrer de la Riera (declarat Punt d’Interès Artesanal), té a veure amb l’exposició? Com valores els vincles que s’estableixen aquí?SR: Segur, n’estic segura. Només el fet d’estar aquí em posa en relació amb gent, començant pels meus companys de taller, en Toni Garcia i la Carme, que estan vinculats amb l’Escola d’Arts de Vic. També em posa en contacte amb els meus veïns: en Ferran Blancafort, amb la Sama Genís, amb en Jordi Lafon i la Muntsita, amb en Toni Ferron. De fet, a la Núria la vaig conèixer a la llibreria Foster & Wallace, perquè em va fer un curs. Tot influeix en el tot, no hi ha cap cosa que vagi per separat.
Instagram Sol Roca Twitter Núria Armengol
Web ACVIC. Centre d'Arts Contemporànies
