Katmandú em sona a dejavú

Confesso que tenia ganes de veure la pel·lícula d’Iciar Bollaín. Feia dies que volia transportar-me a una altra realitat, fer un viatge que només em costés 6 euros i ara tenia l’oportunitat (Ja porto dos anys viatjant gratis amb aquesta directora madrilenya. L’any passat a Bolívia, enguany a Katmandú).

 

Un any després d’haver vist También la llúvia (2010), aquest nou film Katmandú: un espejo en el cielo (2012) em sembla un 'dejavú' amb accent oriental. Bollaín repetix esquema narratiu: occidental que viatja lluny carregada d’etnocentrisme i prejudicis i, després de conèixer en profunditat els entrellats de la societat del país de destí, comença un procés de transformació dels pilars que fins ara sostenien la seua personalitat. No puc negar que ser testimoni d’aquesta transformació de la protagonista és en sí una experiència amb dosis importants d’interés i d’emotivitat, però Bollaín no prova res nou. Es limita a fer bé el que ja li havia donat resultat l’ocasió passada.

 

D’això és precisament del que em queixo. Les pel·lícules de Bollaín estan ben rodades, són belles i ben intencionades, però vista aquesta última, tinc la sensació que li costa desprendre’s del "corsé" de la mirada tendra (i prou) cap a les societats que menys tenen.

 

“Hi ha viatges que canvien per sempre la teva vida… i la d’altres”, deixa escrit Iciar Bollaín en un dels fotogrames de la pel·lícula. Això és el que d’una manera explícita vol mostrar la directora en aquest film. I ho fa d’una manera tan evident que fins i tot té la necessitat d’escriure aquesta reflexió en pantalla.

 

I no podia acabar aquest escrit sense una referència a l'actriu protagonista, Veronica Echegui. Al meu gust, excessivament apassionada, sobreinterpretada. Crec que encara portava aquesta sobredosi de passió quan va pujar a recollir el premi Gaudí, ara fa un mes a Barcelona.

 

--

On pots veure-la? Consulta la cartellera de Surtdecasa.cat: www.surtdecasa.cat/cartellera