Birdman o (la inesperada virtud de la ignorancia)

Foto: 

Cedida
Birdman o (la inesperada virtud de la ignorancia)

La insuportable lleugeresa de l'anonimat

'Birdman', del director mexicà Alejandro Gonzalez Iñárritu, es pot veure al Cinemes d'Amposta
Roman Aixendri
,
21/01/2015
Arts
Sonen uns timbals, apareixen els crèdits. Segueixen sonant els mateixos timbals, cacofònics, i apareix un home en calçotets a una petita habitació. Sembla que vola i que està meditant. La càmera el segueix mitjançant un inquietant pla seqüència. Ell és Riggan Thompson (Michael Keaton), l'actor de cinema que es va fer famós per interpretar el superheroi televisiu Birdman. Ara vol deixar enrere l'estil de Hollywood per triomfar a Broadway amb una obra de teatre profunda, realista i molt dura. Per fer-ho està decidit a portar al teatre una obra de Raymond Carver, adscrit al moviment “realisme brut”.
"La incapacitat de no mostrar-nos davant dels demés en una època en què tot es mostra si es vol existir, almenys a les xarxes socials"

Però no ho tindrà fàcil. El repertori d'actors amb qui compta són d'allò més esperpèntic. Començant per Lesley (Naomi Watts), una actriu amb baixa autoestima, i acabant per Mike Shiner (Edward Norton), parella d'aquesta, actor de Broadway famós i un ego tan gran com el seu esperit d'autodestrucció. Sense oblidar Sam Thompson (Emma Stone), la filla de Riggan, també la seva assistent personal i, a priori, especialista en saber viure el costat fosc de la vida.

Per si tot això no fos suficient, el personatge Birdman se li apareix constantment a Riggan per martiritzar-lo i recordar-li que ell està destinat a protagonitzar pel·lícules d'efectes especials i acció trepidant i no pas res amb un contingut profund. El tema de la fama, el reconeixement i l'autoestima tenen un pes central en aquesta proposta tan àcida com bruta en la seva forma i subtil quant a contingut poètic. 

  • imatge de control 1per1

El film respira sinceritat per tots els cantons i també transpira la següent advertència: allò que sembla sincer amaga molt de treball i ficció. La brutícia també apareix, mostrant que les misèries són allò que als humans ens converteix en persones. Els petits detalls que tothom voldria amagar per considerar-los vergonyosos es reclouen en la intimitat i ens corquen per dintre demostrant la nostra fragilitat i atorgant-nos certa dignitat humana que neix en el sí de la pròpia indignitat.

El treball de direcció és imponent i sobri. Alejandro González Iñárritu, realitzador de propostes com 'Amores Perros', 'Babel' o 'Biutiful', sempre ha mostrat el seu saber fer i la seva voluntat de no caure en la temptació de no atrevir-se a experimentar. En aquest cas, la seva obra adequa a la perfecció forma i contingut mostrant la brutesa de les imatges mitjançant un sol pla seqüència “fals” i una música de bateria estrident que no s'atura, com si la toques algú en directe.

Encara que ho pugui semblar, el director mexicà no és pretensiós a 'Birdman'. El seu interès no és el de demostrar que ell pot produir sinceritat i bellesa com ningú, sinó que allò que el mou és la voluntat de desmantellar el concepte de sinceritat i mostrar les vergonyes del seu film que, fins i tot, es converteixen en autoparòdiques. 

Michael Keaton, per la seva part, copsa la millor interpretació de la seva carrera posant-se a la pell d'un home moixó que contrasta amb el seu moment més esplendorós al món del cinema quan encarnava a 'Batman'. L'elegància d'aquells temps ha deixat pas a la sinceritat i certa decrepitud en aquest film. Tan patètic com Gollum d''El Senyor dels Anells' i tan immens com Jean Paul Belmondo a 'El final de la escapada'.

Edward Norton també està excels. Per què ho sé? Això és nota quan es filma en plans seqüència. Només els actors de veritat són capaços d'aguantar minuts i minuts actuant sense que la càmera deixi d'enregistrar-los. El seu personatge és un home estúpid i un brillant actor que només actua quan no està dalt de l'escenari. Estima la sinceritat quan es posa davant del públic però es torna insuportable i mesquí quan no hi ha ningú que el miri.

El tema del mirar i del ser vist, aquest és el concepte que navega durant tot el film a velocitat de vertigen. La incapacitat de no mostrar-nos davant dels demés en una època en què tot es mostra si es vol existir, almenys a les xarxes socials. La fama i la notorietat i, al cap i a la fi, la necessitat què algú ens reconegui i les ficcions que creem per tot el nostre entorn per assolir l'esmentat reconeixement. El pes de la banalitat, allò que valorem en l'actualitat i que ens carrega amb un pes insuportable.

  • imatge de control 1per1

    

Més informació: 

On la pots veure? 
Consulta la cartellera de les Terres de l'Ebre a: 
www.surtdecasa.cat/ebre/cartellera

  

A

També et pot interessar