David Moragas: "Al cinema no es parla prou de la societat líquida"

'A Stormy Night' és l’òpera prima de David Moragas, el jove cineasta que ha fet una pel·lícula protagonitzada per dos homes gais

Arnau Martínez

11/01/2021

Arts

‘A Stormy Night’ és el títol de l’òpera prima de David Moragas (Almoster, 1993), una pel·lícula rodada entre Nova York i Barcelona. Una nit de tempesta, cancel·len el vol del Marcos i l’Alan, un amic d’una amiga del primer, ha d’allotjar-lo a casa seva. Els dos són gais. Un dels protagonistes té parella des de fa tres anys i l’altre no creu en la monogàmia. L’àngel i el diable, com diu el mateix Moragas. Un film que parla de l’homosexualitat sense tabús i de la inestabilitat dels joves. Converses transcendentals i desacomplexades al mateix temps. La pel·lícula es va estrenar en línia, mentre estàvem confinats, i a finals de desembre ha estat a les cartelleres d’alguns cinemes de Barcelona i de Madrid. Des de Surtdecasa, conversem amb David Moragas.

La nostra generació dubtem moltes vegades de si volem pagar el lloguer o fer allò que realment ens agrada

- Com sorgeix la pel·lícula?
És un projecte que vaig rodar en el tercer any de màster als Estats Units. El vam aixecar uns quants amics que volíem fer una pel·lícula amb pocs mitjans. A poc a poc, el projecte s’ha anat fent gran gràcies a l’ajuda de la productora, Oberon Media.

- És una pel·lícula dirigida per David Moragas i protagonitzada per David Moragas.
Molts cineastes, als seus inicis, sobretot quan no disposes de mitjans, troben aquesta fórmula que és molt eficaç. Era més fàcil que interpretés jo mateix aquest paper que buscar un actor extern.

- Defineixes la pel·lícula com una comèdia romàntica.
És un gènere que m’agrada molt, molt popular, fet per a tothom, fàcil d’entendre... L’amor és un tema universal i he agafat l’estructura d’aquest gènere per portar-la al meu terreny, adaptant-la a la meva història.

- Creus que s’adequa a la comèdia romàntica que tenim en l’imaginari col·lectiu?
La comèdia romàntica, com a gènere, té moltes mutacions, cadascú la reinterpreta com creu pertinent. Alguns crítics, si la Julia Roberts no està entre el repartiment, ja la descarten. Jo he agafat l’estructura, com comentava.

- Si ens fixem en l’argument de la pel·lícula, és una història de confinament en mig d’una tempesta i justament es va estrenar quan estàvem confinats.
No havíem anticipat que passaria tot això, però crec que s’ha estrenat en el moment idoni perquè explica la història de dues persones en una sola localització. Els dos protagonistes fan un viatge introspectiu de conèixer-se l’un a l’altre.

David Moragas
- Per què vas decidir fer una pel·lícula on els protagonistes formen part del col·lectiu LGTBI?
Quan vaig començar a escriure, no pensava a fer una pel·lícula LGTBI, però parlo d’històries personals, de la meva experiència. El cas és que jo formo part d’una identitat, d’un col·lectiu minoritari i és natural que passi això. He fet una pel·lícula LGTBI sense cap pretensió política, però al final tot és política. Volia explicar una història des de la meva identitat.

- Potser la pel·lícula no és tant una reivindicació del col·lectiu LGTBI, sinó qüestionar la norma.
Per part meva, seria molt pretensiós fer activisme. Crec que seria injust fins i tot per aquells que han abanderat la lluita. Tot i això, quan formes part d’un col·lectiu que no és normatiu, ho fas des de la resistència inevitablement. No tinc cap pretensió de ser un artista autoritari, només poso el dit sobre algunes coses que hauríem de qüestionar.

- El diàleg té un paper molt important en la pel·lícula. En una entrevista comentaves: "És com un diàleg entre el diable i l'àngel, però les dues veus són meves, en realitat".
Vaig estructurar els dos personatges perquè fossin molt complementaris. El món es pot interpretar de maneres molt diferents i, al final, ningú té la raó absoluta. M’agradaria que l’espectador entengués les dues versions. En la meva ment, sovint, conviuen dues opinions. Les persones estem fetes de contradiccions i crec que és una cosa molt bonica. Pots tenir una idea molt ben argumentada i de sobte es desmunta. És fascinant i, al mateix temps, és una característica molt pròpia de l’ésser humà.

- T’hi veus reflectit en els dos personatges?
Absolutament. Crear és molt terapèutic. Escriure dona una resolució a les pulsions que tenim en el nostre dia a dia. Les històries solen ser respostes a preguntes que em faig i que no tinc. A vegades són discussions amb tu mateix que necessites tenir, potser a la vida real no t’atreveixes a fer-ho, però sobre el paper sí.

- La pel·lícula també parla d’aquesta dualitat dels joves entre l’estabilitat i la societat més líquida que definia Bauman.
Alguns textos de Bauman com 'Szkice' em van ser molt útils a l’hora de pensar en el guió. Al cinema no se’n parla prou d’aquesta societat líquida, inestable. Fer cinema parteix d’un privilegi sociocultural i alguns cineastes joves em poden arribar a decebre perquè obvien qüestions importants com els diners o la feina. Jo tenia molt clar que aquesta havia de ser un dels temes troncals de la pel·lícula.

- Creus que formes part d’aquesta societat líquida?
Quan estava escrivint aquest guió o rodant la pel·lícula, tots els que hi treballàvem teníem una altra feina que ens ajudava a sobreviure econòmicament. El premuntatge de la pel·lícula el vaig fer als vespres i a les nits perquè treballava en una productora vuit hores al dia. Tot això acaba inundant el guió que estàs escrivint. L’ordinador que surt en un moment de la pel·lícula, és el meu, amb el que jo treballo cada dia. Alguns cineastes joves volen viure en una fantasia, obviant que aquesta realitat existeix. A vegades em frustra que tot siguin estius idíl·lics. La nostra generació dubtem moltes vegades de si volem pagar el lloguer o fer allò que realment ens agrada.

- A la pel·lícula hi ha una única localització, és en blanc i negre, només dos personatges principalment... Per què és tot tan minimalista?
En part, per la por al fracàs. Amb el director de fotografia vam dir: “fem-ho fàcil”. Així, si surt tot malament, ens podem agafar a alguna cosa. Fer cinema és una tasca molt difícil i volíem fer una cosa molt introductòria, tractant-se de l’òpera prima. És una declaració de principis, un preludi d’allò que vindrà després. La societat actual premia la immediatesa, l’efecte, els artificis, fer productes culturals de xoc... Per què? Si al cap de dues setmanes ningú recorda allò. A Stormy Night és un tastet perquè la gent es quedi amb ganes de més.

- Els últims anys, sobretot a Catalunya, hem vist una nova fornada de joves cineastes. Què haurien d’aportar aquesta generació al cinema?
Els joves aporten una evolució ideològica, cada nova generació que fa cine aporta una ideologia més lliure, més oberta. És una cosa que em fa molt feliç i que, al mateix temps, hem de fer amb responsabilitat. Els joves han de tenir l’oportunitat de fer cinema. Espanya és un país que compta amb una indústria cinematogràfica molt envellida i anem tard. A mi em fa molta gràcia veure òperes primers de directors i de directores que passen els 35 anys. A fora això és inconcebible.

- La pel·lícula es va estrenar a través de Filmin i ara fa pocs dies a la gran pantalla. Cada vegada més films estan primer disponibles a les plataformes.
Havíem d’estrenar al Festival de Málaga, però es va suspendre. El pròxim que teníem era el D’A Film Festival i el van fer en línia. La projecció virtual va permetre que la pel·lícula la veiés molta gent i va propiciar una altra mena d’intimitat. El cinema és un acte de col·lectivitat: riure i plorar en comunitat. Al final, és una cosa molt primitiva com quan els nostres avantpassats explicaven històries al voltant del foc. Doncs amb el confinament, hem vist pel·lícules al davant del portàtil i hem descobert noves sensacions.

- Per acabar, en què treballes ara?
Estic escrivint la propera pel·lícula. I sóc autònom, sóc dissenyador gràfic perquè a Espanya és molt difícil viure del cinema.