Jump to navigation
- Més de quaranta anys fent de projeccionista a la Filmoteca de Catalunya. Recorda el primer dia?El recordo amb molta emoció. Va obrir una nova etapa de la meva vida i de la meva carrera professional. No sabia quant de temps duraria, però les sensacions eren bones.
- Com va ser que es va convertir en projeccionista de la Filmoteca?Hi vaig començar quan tenia uns disset o divuit anys i hi vaig entrar apadrinat pel meu pare i per l’operador que hi havia abans a la Filmoteca Nacional Española, que era com es deia abans de convertir-se en Filmoteca de Catalunya. Estava al carrer Mercaders, en un col·legi de monges. El meu pare i aquest operador tenien una relació comercial perquè aquest senyor, a banda, als matins, també es dedicava a programar pel·lícules d’una distribuïdora. Així que, es van posar d’acord i em van dir que passés per la cabina de la Filmoteca per començar a ser operador. I així va ser.
- Li agradava el cinema, però?Sí, ja m’agradava. A més, la passió em venia del meu pare, que havia treballat a l’Institut Alemany de Barcelona, on s’encarregava de dur la petita filmoteca que tenien al centre i del préstec de documentals, noticiaris, films, etc. De vegades, també feien projeccions a la sala d’actes que tenia l’Institut Alemany, així que, el tema de les projeccions de cinema, ja el teníem per la mà. Aleshores, només era qüestió de si allò m’agradava o no. I va ser quan em vaig llençar al format professional. Clar, el format que fèiem servir era semiprofessional, amb projectors de 16 mm i no era ben bé el mateix. El salt que vaig fer va ser gran.
- Quina formació cal per dedicar-se a aquest ofici i quina va tenir vostè?Quan vaig començar a formar-me com a projeccionista, pràcticament, no tenia formació reglada. Només tenia el batxillerat elemental, que el que vaig penjar als catorze anys, perquè no volia continuar estudiant i volia treballar. Com que estava ficat en aquest món i m’agradava, vaig entrar ja més seriosament en el tema de la projecció cinematogràfica.
- Si parlem d’algú que ha estat projeccionista, i potser tirant de tòpics, la primera imatge que ens pot venir al cap a molta gent és la de Totò, de 'Cinema Paradiso'. S’hi pot assimilar la seva història?Sí, crec que podria definir-se així. L’operador que està a cabina forma els nouvinguts. Bé, abans, funcionava així. Jo ja fa uns quants anys que vaig perdre el contacte amb el món de la producció cinematogràfica i sobre com funciona això d’anar a aprendre l’ofici en altres llocs. L’única cosa que crec recordar és que, fa més de dues dècades enrere, s’havia fet algun examen per a operadors de cabina. De fet, quan jo vaig entrar a la Filmoteca, vaig haver de fer la prova de capacitació per a operadors de cabina. Va ser al Teatre Principal, que estava a la Rambla de Barcelona. Era l’únic que exigien a qui volia ser operador de cabina. Durant la dictadura, això depenia del departament de Governació, ja que, en tractar-se d’un treball de cara al públic, s’havia de comptar amb el seu vistiplau.
- La professió de projeccionista és prou desconeguda. En què consisteix la seva feina?Les tasques comencen quan es munta la còpia a projectar. Això vol dir, en el sistema antic amb què treballàvem a la Filmoteca, que es van muntant els rotlles d’un en un i no tots alhora en una bobina o un plat de llargmetratge. Les normatives de la FIAF, la Federació Internacional d’Arxius Fílmics, no permeten que els seus associats, que acostumen a ser la majoria de filmoteques i arxius d’arreu del món, projectin amb dos projectors en seqüència. Per això, has de carregar el primer rotlle a la màquina número u, el segon a la número dos, i el tercer, un altre cop al número u. I, així, successivament fins que esgotes la pel·lícula. Per això, com et deia, la primera tasca d’un projeccionista és muntar la còpia i posar les marques d’arrencada i de canvi al projector, que són les que has de veure en pantalla quan passes els últims metres del rotlle. Aquestes marques indiquen quan entra el darrer fotograma del rotlle que s’ha exhaurit i quan entra el primer del següent. Aquesta és la tasca de muntatge. Després, has d’establir formats de pantalla i això ve determinat per la superfície impresa en el fotograma. En funció, d’això a la Filmoteca teníem set formats de pantalla. Així que ho has de tenir en compte perquè, quan carregues els projectors amb els rotlles, has de saber quin format de pantalla has de col·locar-hi, també el tipus de so per a la reproducció sonora i altres aspectes, com ara si la pel·lícula és en color, en blanc o negre, si incorpora subtítols o no, etc. Tot això, ho has de tenir preparat abans de projectar la còpia.
- Les darreres projeccions que va fer, a principis d’enguany, seguien sent així?Sí, això segueix sent igual. Fa quaranta anys es feia així i ara, quan treballem en fotoquímic, és a dir, amb pel·lícules amb suport de 35 mm, continua sent igual. Vaja, si no ha canviat durant els darrers mesos.
- Llavors, els canvis tecnològics no han sigut tals en el cas de les projeccions cinematogràfiques?Entre d’altres, a la Filmoteca treballem amb un sistema de projeccions en 35 mm, però, alhora, tenim les noves tecnologies implementades a cabina. És a dir, tenim formats fotoquímics, el format digital DCP i fitxers mèdia, que venen en format per a ordinador, bàsicament. Clar, en els digitals tot és molt diferent. La irrupció de les noves tecnologies va arribar quan ens vam traslladar al Raval, a partir del 2012. La diferència és que els formats fotoquímics són molt més intuïtius i faciliten la feina. En DCP, però, no passa així, ja que l’arxiu ve encriptat en un disc dur. L’has d’inserir al format corresponent i necessites una clau per obrir-lo i avançar-te a possibles problemes. A la vegada, aquestes claus fan que distribuïdores i laboratoris no permetin projectar aquestes pel·lícules que arriben encriptades més que un dia en concret. D’aquesta manera, s’asseguren que no puguis fer-ne projeccions o còpies pirata. Alhora, això ho fa tot més feixuc.
- Ja veig que la mitificació de l’ofici no passa per damunt de la feinada que suposa preparar una projecció professional...L’any 2006 em van fer una petita entrevista sobre el cinema digital i semblava que no donaria problemes, però quan van entrar les noves tecnologies a la cabina de la Filmoteca, vam comprovar, amb molta decepció, que era més feixuc projectar amb sistema DCP que una còpia de 35 mm.
- Antonio, quantes projeccions ha pogut fer al llarg de tots aquests anys? Les ha comptades?No, no les he comptades! [riu] L’única cosa que tinc clara és que, a partir del 1993, vaig crear una base de dades amb totes les còpies que projectàvem a la Filmoteca. Des de llavors fins ara, havíem obert uns 27.000 registres de còpies que hi hem projectat. Tot això, a banda de les que no controlàvem quan no hi havia la informàtica en el nostre dia a dia. Així que hi ha una col·lecció de programes de la Filmoteca que si mai algú es vol entretenir a comptar-los, tindrà feina...
- Les pel·lícules, amb quins ulls les mira un projeccionista que fa que no siguin els mateixos amb què ho fa un espectador que s’asseu al pati de butaques?Bàsicament, és feina. Un operador ha de vigilar la projecció perquè surti el millor possible. De vegades, pots relaxar-te una mica i mirar la pel·lícula. Si és fàcil i no tens gaire feina a fer mentre la projectes, et pots entretenir una mica, però hi ha pel·lícules que tenen un guió molt complicat i que contenen lapsus de temps en el seu desenvolupament, per exemple. Això fa que si cada vint minuts estàs fent canvis de rotlles i has d’estar pendent que tot surti bé, perdis pistonada. Llavors, penses que ja la miraràs un altre dia des de la sala i no des de la cabina, on també hi ha molt més soroll.
- Ha gaudit o descobert alguna pel·lícula de forma especial arran de la seva feina?Hi ha pel·lícules i gèneres que, per a mi, són més atractius, com ara el western, la comèdia i el cinema negre. En tinc unes quantes que considero unes icones del cinema. La primera pel·lícula que vaig començar a projectar quan era un marrec, ja que devia tenir setze o disset anys, va ser '2001, una odissea a l’espai'. La vaig projectar en 35 mm amb el meu germà en un col·legi de les Tres Torres de Barcelona.
- El seu darrer dia de feina a la Filmoteca va triar que es projectés la pel·lícula 'My darling Clementine' (John Ford, 1947). Per què va escollir aquest títol?Doncs perquè no vam trobar '2001, una odissea a l’espai' en 35 mm [riu]. A banda, perquè era un western i també m’agradava. Tenia una altra candidata, que era 'The Searchers' ('Centaures del desert', en la seva traducció al català), que també havia dirigit John Ford, però tampoc vam trobar-ne la còpia en 35 mm. Així, que em vaig decantar per 'My darling Clementine'.
- Quin record té d’aquest últim dia, en comparació amb el primer?Va ser molt emotiu, no m’esperava un comiat així. La cap de programació de la Filmoteca va fer la presentació de l’acte i van sortir moltes preguntes i curiositats sobre la meva trajectòria com a operador. També un dels meus companys de cabina em va dir que mirés la pantalla, que hi sortirien unes frases projectades i, de cop i volta, s’apaguen els llums i quatre dels meus companys em van dedicar una balada que sortia a la pel·lícula 'Rio Bravo' que es deia 'My Rifle', 'My Pony and Me'. La interpretava Dean Martin en un llit de la comissaria del poble que apareix al film. Doncs els meus companys, em van dedicar aquesta balada i va ser molt emotiu.
- Per acabar, Antonio, segur que ens pot explicar alguna anècdota o alguna curiositat que li hagi passat al llarg de més de quatre dècades a la Filmoteca...En tinc una de bastant desagradable, que em va passar només un any després d’haver entrat a treballar a la Filmoteca. Estàvem fent un cicle sobre José Nieto i vam projectar la pel·lícula 'Raza', de José Luis Sáenz de Heredia. Era una pel·lícula inspirada en Francisco Franco i en la qual s’exaltaven els “valors” de la dictadura. Era una còpia que venia de la Filmoteca Española. Ens la van enviar, però faltava un rotlle. Jo vaig començar a projectar la pel·lícula i, mentre es projectava, jo anava muntant els rotlles següents, però no em vaig adonar que ens faltava l’últim. Quan vaig projectar l’últim que tenia i ja no ens quedava més material per projectar d’aquesta pel·lícula, el públic assistent es va emprenyar moltíssim perquè pensava que els havia sabotejat la projecció. Van sortir al vestíbul enfurismats, cridant i amenaçant que avisarien la policia. Va ser molt desagradable. Aquesta és una anècdota que em va quedar clavada i ja mai més vaig començar a projectar una còpia sense assegurar-me abans que en tenia tots els rotlles. En quaranta anys, no em va passar mai més. L’anècdota més agradable, però, va ser el comiat homenatge que em van fer, que no me l’esperava gens ni mica.
Web Filmoteca de Catalunya
