Més enllà de l'arc de Sant Martí

La fantasia, entesa com un refugi per escapar d'una realitat amarga, aconsegueix la màxima expressió en el relat que Lyman Frank Baum va escriure a principis del segle XX sota el títol El mag d'Oz. Portat més tard a la gran pantalla per Victor Fleming al 1939, la pel·lícula ens narrava el viatge fantàstic (i delirant) d'una jove Dorothy que va a parar accidentalment a la terra d'Oz. Una terra plena de riquesa, de gent virtuosa, d'éssers imaginaris, de mags i bruixes... un món ple de colors que contrastava amb la gris i natal Kansas de Dorothy: un estat agrícola en plena depressió econòmica.

 

Curiosament, el context històric de depressió que es reflectia a la pel·lícula del 1939 sembla tenir certes ressonàncies amb els temps actuals. I, per tant, no és d'estranyar que la Disney hagi vist l'oportunitat de tornar a la terra d'Oz amb una preqüela centrada en el mag Oscar Digs (James Franco), altrament conegut com Oz, el “gran mag” de la Ciutat Maragda.

 

Dirigida per un Sam Raimi desbordant d'imaginació i que fa honor a l'esperit de Walt Disney (el gran surrealista que habitava a Nord Amèrica, segons Salvador Dalí), la pel·lícula no tan sols es nodreix de l'univers fílmic de Victor Fleming, sinó que copia a mode d’homenatge la seua estructura narrativa i formal.

 

Així, el film disposa d'un pròleg en blanc i negre amb l'antic format de relació de pantalla 4:3, on se'ns expliquen les misèries del mag Oscar Digs: un mag de circ de dubtosa reputació, frustrat per no aconseguir ser el gran mag que sempre ha somniat, i que després d'abandonar urgentment l'estat de Kansas en globus aerostàtic, acaba sent engolit per un tornado que el portarà més enllà de l'arc de Sant Martí...

 

I és així com al arribar a la terra d'Oz, el blanc i negre del pròleg desapareix per mostra-nos un món de color i de fantasia allunyat del món real, on l'esplendor del 3D i la transformació cap a un format panoràmic, ens evidencien que el mag ha viatjat cap a un món introspectiu i delirant. Un lloc on poder fer realitat els somnis de grandesa frustrats de l'amarga Kansas en blanc i negre.

 

Cal dir que, tot i l'aclaparadora fantasia colorista i onírica de la terra d'Oz, la part més aconseguida del metratge és, paradoxalment, la del modest pròleg rodat en blanc i negre. Així, com a espectadors, ens podem sentir més atrets cap a formats cinematogràfics arcaics i que, després d'èxits inesperats com les mudes The artist o Blancanieves, acabem apreciant com a models més autèntics i originals dins d’un món saturat per la digitalització de les formes cinematogràfiques.

 

Precisament, el punt flac de la pel·lícula s'evidencia amb el fet que el canvi de registre tecnològic que separa el món real de l'oníric no acaba per enlluernar-nos el suficient. Així, a diferència del Mago de Oz del 1939, on l'impressionant i experimental ús del color oferia un nou i verge univers fílmic ple de possibilitats, l'Oz actual del 3D i de la digitalització del color ens evoca cap a models cinematogràfics rutinaris ja vistos en films anteriors com Avatar o Alicia y el país de las maravillas.

 

No obstant això, seríem injustos de no reconèixer els mèrits artístics del film, perquè Oz, a més de ser una correcta pel·lícula de fantasia, és un portent d'imaginació visual, que tot i no impressionar-nos, sí és capaç d'oferir-nos un món fantasiós per, almenys, poder evadir-se de la, a vegades, amarga realitat.

 

--

On pots veure aquesta pel·lícula? Consulta la cartellera de Surtdecasa.cat: www.surtdecasa.cat/ebre/cartellera