Òscar Pérez: “M’agrada l’exotisme del Delta quan trascendeix la realitat local”

El pròxim dissabte 13 de juny, ‘El tram final’ es podrà veure al Centre d’Art Lo Pati d’Amposta

Oriol Gracià

08/06/2015

Arts

Si ens posem a comptar la quantitat de pel·lícules documentals que els darrers anys s’han rodat al Delta de l’Ebre, segur que amb els dits de les dues mans no en tenim ni per començar. I si algú pensava que aquest territori ja està cinematogràficament explotat, s’equivoca. I com a prova, ‘El tram final’, el darrer film del realitzador Òscar Pérez (Girona 1973) guardonat amb el Biznaga de Plata al Millor Director de Documentals en l’última edició del ‘Festival de Cine de Málaga’. A primer cop d’ull, la pel·lícula es podria definir com una història arquetípica sobre vida quotidiana al Delta de l’Ebre. Però darrere d’aquest esquema bàsic s’hi amaguen més coses: la història de la crisi social, econòmica i ambiental que viu el sud d’Europa. El pròxim dissabte 13 de juny, ‘El tram final’ es podrà veure al Centre d’Art Lo Pati d’Amposta en el marc de la ‘Mostra Internacional de Cinema Paisatge Actor’. Serà el primer cop que es projectarà a casa nostra, després de voltar per festivals de tot el continent. Per a l’Òscar Pérez serà una mica com tornar a casa.

"La crisi, segurament, es podria explicar des de qualsevol punt de Catalunya, però en el Delta, els llocs, els personatges i les situacions tenen tanta força que permeten una aproximació cinematogràfica molt atractiva"

- Els personatges de ‘El tram final’ sempre tenen gana...
El menjar hi té un protagonisme particular i de fet és a l’origen de la pel·lícula. La idea d’aquest documental se’m va acudir el dia que l’amic Amado Cebolla em va citar al ‘Passeig del Colesterol’ de Deltebre.

- ‘Passeig del Colesterol’?
“Sí, home al passeig fluvial; allà al costat de l’embarcador d’Olmos”, em va dir. És el lloc on la gent de la zona va a córrer per cremar calories i posar-se en forma. D’espais per fer fúting també n’hi ha a Barcelona, però el fet que aquest passeig estigui ubicat al Delta i que popularment se l’anomeni d’aquesta manera té alguna cosa de sorprenent.

- Més que sorprenent, exòtic.
L’exotisme del Delta en sí, no és el que més m’interessa. Narrativament, les singularitats d’aquestes comarques només em funcionen si serveixen per explicar una realitat més general, quan trascendeixen allò local. Està clar que si només en fas una lectura superficial, et quedes amb una idea folklòrica del territori, però si busques les similituds de fons que connecten amb realitats més àmplies, enganxes a l’espectador.

- I quina és aquesta realitat general que vols explicar?
‘El tram final’ és una pel·lícula sobre la desaparició d’un model de vida, sobre les mancances explicades a partir dels excessos. Estem en crisi per culpa dels excessos d’una part de la societat i el menjar m’ha permès posar-ho en evidència, perquè és la metàfora d’una societat que a la vegada que consumeix és consumida. El film juga amb el contrast entre el moment de crisi en el qual vivim i les celebracions culinàries, ja sigui un berenar contundent als correbous o en un sopar de caçadors. També parlo dels qui s’han quedat sense feina, que per estar inactius a casa han acabat guanyant pes. Però més enllà del menjar, al Delta hi ha altres elements per explicar la crisi.

- El mar que consumeix la terra...
Per això algunes de les seqüències del documental les vaig enregistrar a la Punta del Fangar un dia de temporal. Les onades van inundar el restaurant Los Vascos, que és a tocar de la línia de mar. La regressió del Delta també forma part d’aquesta crisi general. I són tots aquests elements els que m’han portat a rodar a les comarques de l’Ebre. La crisi, segurament, es podria explicar des de qualsevol punt de Catalunya, però en el Delta, els llocs, els personatges i les situacions tenen tanta força que permeten una aproximació cinematogràfica molt atractiva.

- El llenguatge cinematogràfic que utilitzes, però, és molt minimalista.
Per començar no hi ha una veu en off que et vagi guiant. A més, m’agrada jugar molt amb els tempos i em recreo en la durada dels plans, que són molt més llargs del que estem acostumats a veure, sobretot, a televisió. Per això, a l’espectador que no hi estigui habituat li pot costar d’entrar en la dinàmica d’aquest documental.

- Et tornarem a veure aviat rodant en el Delta de l’Ebre?
A l’octubre. Serà una ficció, basada en fets reals: la història d’un nen dels camps de refugiats Sahrauís que arriba a Sant Jaume d’Enveja per passar un estiu en el marc d’un programa d’acollida i s’hi acaba quedant. En el fons és una reflexió sobre, les arrels, el pes del passat i com això ens condiciona per encarar el futur. És la història d’un fill que busca els pares, un tema absolutament universal. Una part de la pel·lícula la rodarem al Sàhara.

- El conflicte del Sàhara Occidental, com el de Palestina, està molt instrumentalitzat. Quina serà la teva mirada sobre els problemes d’aquell territori?
No serà una pel·lícula militant, perquè no vull entrar en aquest terreny pantanós on es barregen fòbies i prejudicis. Ara bé, és ben clar que el conflicte sahrauí i els problemes polítics, socials, econòmics que ha desencadenat són a la base de la història que volem explicar. Sense ser un vídeo pamflet o un documental polític, estic segur que aquesta pel·lícula alimentarà el debat sobre la situació dels sahrauís.