Qui és el nen, qui és l'adult?

Si els éssers humans ens entenem és degut a que dominem determinades normes lingüístiques, també aquelles que són implícites. Entendre una ironia només és possible quan es domina no només allò que explícitament vol dir una paraula, sinó també allò que aquella paraula vol dir en determinat context. També cal dir que si arribem a entendre'ns és perquè estem dissenyats per creure en l'altra persona, perquè creiem que allò que se'ns dirà vol dir exactament allò que hem entès.

 

Doncs bé, Un Dios salvaje, la darrera creació del director polonès Roman Polanski mostra amb una ironia excelsa que, en moltes ocasions, els éssers humans realment no ens entenem perquè no volem entendre, perquè només volem ser entesos. Quan una conversa està guiada pel ressentiment difícilment hi ha comprensió; principalment això serà degut a que l'altra persona pensarà sempre que darrere d'allò dit hi ha un altre sentit del que s'ha manifestat.

 

El pretext del film és bàsic. Un nen li pega a un altre, li trenca la cara i els seus pares decideixen citar-se per resoldre amistosament el problema. La cita té lloc a casa dels pares del nen agredit. En un principi, tot és molt cordial. Poc a poc, però, la cosa s'enterboleix. Una paraula mal entesa i comencen els retrets entre famílies que a l'inici es volien evitar. Però no, tot i les discrepàncies, la discussió es va allargant com si fos tan impossible comunicar-se com deixar de fer-ho. Com si allò més important fos voler arribar fins al fons del malestar.

 

La incomoditat de la pel·lícula de Polanski recorda, mercès a certs recursos, a El sopar dels idiotes. Sembla que els convidats mai puguin abandonar l'escena. El menjador de la casa i el passadís són els únics escenaris que dominen el 95% del temps del film. L'absència de música també es va allargant tant com ho fa el temps de conversa.

 

Curiosament, Polanski posa als adults dins un lloc, tancats; un lloc inquietant. En canvi, als nens els situa al lloc més lluminós, a l'escenari més harmoniós. El retret és una característica adulta, els nens mai buscaran el doble sentit. Aquest fet fa pensar, si es para una mica d'atenció, en la moral de l'esclau de la qual ens parla Nietzsche, entenent per esclau aquell que sempre pensa que l'altre l'està oprimint i enganyant, aquell que espera venjança malgrat manifesti cordialitat.

 

Un Dios salvaje posa de manifest que la voluntat de no entendre's pot arribar a crear catàstrofes, sobretot perquè permet i obliga a anar despullant la veritat, trencar amb lo políticament correcte i acabar dient tot allò que realment es pensa. Quan això succeeix, el resultat no és ben bé la manifestació de la veritat objectiva, sinó la revelació dels pensaments ocults d'aquell qui parla, dels seus prejudicis. Quan es parla massa i amb ressentiment, poc a poc, en van sortint les misèries i les ideologies ocultes del locutor, fent evident que en molts casos primer es tenen els prejudicis i, després, es busquen les raons per tenir-lo. (Si no pregunteu-li al fill de la duquessa d'Alba).

 

Roman Polanski ens ofereix una pel·lícula de diàleg més que d'acció, una mica a l'estil Woody Allen, tot i que el director polonès se centra menys en l'humor i més en destapar la violència implícita de moltes de les situacions que envolten el món on vivim. Per la seua part, els actors Jodie Foster (El silencio de los corderos), Kate Winslet (Ólvidate de mí), Christoph Waltz (Malditos Bastardos) i John Reilly (Chicago) són els pilars fonamentals d'aquesta obra que, mercès a les seues excel·lents dots d'interpretació, fan totalment creïble el guió del mateix Polanski i de Yasmina Reza.

 

---

On pots veure-la? Consulta la cartellera de Surtdecasa.cat: www.surtdecasa.cat/cartellera