Sergi Ramírez: "Cada artista fa l'obra en funció del context on viu"

Sergi Ramírez (Barcelona 1967) fa trenta anys que viu a les Terres de l'Ebre, des d'on viatja arreu del món gràcies a Arenas Possibles, un projecte compartit amb la seva companya de vida, Montserrat Cuesta, que els porta a fer majestuoses escultures de sorra per diferents països. Ramírez, però, compagina el seu talent artístic, amb la pintura. A les golfes de casa seva, hi té el taller i és allà on tenen lloc les seves particulars lectures del paisatge que l'envolta. Lluny de les idealitzacions, Ramírez és capaç de captar escenes del seu context més quotidià, reflectint l'arquitectura perifèrica, el pas del temps en els paisatges o la mà de l'ésser humà en la natura. Amb un ull afilat, capta la relació ambivalent i complexa que tenim amb els territoris que habitem, més enllà dels estereotips i els cànons que determinen allò que és bell i allò que no ho és. Fa tres anys, en plena pandèmia, va fer la seva primera exposició a les Terres de l'Ebre, concretament a Ulldecona. Apassionat de totes les manifestacions artístiques contemporànies destaca la bona salut de la cultura a les Terres de l'Ebre i reivindica que la pintura contemporània pugui tenir espais d'exhibició permanent com ho tenen d'altres arts.

- Com et definiries com artista?
Soc molt eclèctic. És la curiositat el que em mou. A través de l'experiència de veure moltes coses, ja saps el què t'agrada i el que no. En la cultura, crec que s'ha d'estar molt obert.

- A tu què t'inspira?
Jo penso que cada artista fa l'obra en funció del context on viu. Si tu vius a Nova York, estaràs influenciat per les dinàmiques urbanes. Serà estrany que visquis a Nova York i facis alguna cosa molt folk. Per mi, el que és més vàlid és el treball d'una persona que deixa constància que un lloc existeix al món. En el meu cas, jo sempre he volgut viure al camp. Sempre. Aquesta idea de viure amb naturalitat la natura, m'agrada.

- I la teva pintura, creus que ho reflecteix?
Jo abans estava més interessat en la petjada humana dintre del món rural. Per això vaig fer la sèrie '340', que parlava de la carretera N-340 i explicava tot el que passava en aquest nervi mediterrani. Del paisatge, de nosaltres, de com ens relacionem amb el nostre entorn. Ara, aquesta carretera seria més aviat un espai d'abandonament, però als anys noranta hi havia molta vida. Els magatzems, els xalets al costat, els hotels. Aquella anarquia. La meva pintura en aquell moment tenia un esperit de crònica. I cada cop, potser a mesura que fa més temps que visc aquí, el paisatge natural va agafant més importància. Però sempre és un paisatge no idealitzat. És un paisatge més proper a la realitat.

- En les teves pintures, de vegades, explores espais perifèrics, industrials, que podrien semblar-nos directament lletjos. Hem de reivindicar la lletjor?
Més aviat la capacitat que tenim els humans d'adaptar-nos als entorns. La gent ens adaptem fins i tot a les coses menys agradables. Imagina't la gent que viu en barris amb blocs d'estètica comunista en països lletjos i a l'hivern. Les estampes estereotipades no són les que vivim. Vaig tenir una època en què pintava molts espais perifèrics, aquells límits difusos on acaba la ciutat. A Canàries es veu molt, que a mesura que t'apropes a la ciutat el paisatge es va enlletgint més, com preparant-se per l'asfalt. Aquells camps de futbol en solars. Aquells xalets descontextualitzats, que no tenen cap arrel mediterrània i serien més aviat de tradició nòrdica.

- Ara què estàs pintant?
Vaig fer una sèrie bastant llarga del Trabucador. Quan vaig anar-hi a passejar després del Glòria, em va impactar veure com havia canviat. Em va recordar molt una sèrie que vaig fer que es deia 'Paisatge en obres', on es veia aquesta mà dels humans en el paisatge. M'agrada jugar amb les contradiccions. Quan vaig veure les petjades de les màquines, però a la vegada les llacunes d'aigua que hi havien quedat a l'interior, vaig percebre alguna cosa màgica. També llocs com la platja del Ciment, que en un primer moment t'impacten, després les acabes trobant úniques i fins i tot boniques. La fàbrica al final ni molesta. També treballo amb personatges que estan com aïllats, que hi son però no hi son.

- Quan vas arribar a les Terres de l'Ebre?
Quan jo vaig arribar a les Terres de l'Ebre als anys noranta, tothom marxava d'aquí. He tingut filles i ho he vist. Quan anaven a estudiar a la universitat, el 90% ja no tornaven. Cap als anys 2000, va haver-hi aquesta bonança econòmica, i es van començar a fer urbanitzacions i blocs. L'època del PP que tot anava a l'engròs. Aquí feien les fires tradicionals, però no deixava de ser tot bastant rural. I progressivament, arran de la crisi del 2008, hi ha hagut un canvi bastant gran. La ciutat està expulsant la gent i molts se'n cansen perquè les ciutats són molt dures. Culturalment s'ha fet una progressió brutal. Ara també amb el tema de les sales, com la Sala Arts de Tortosa, que té una gran qualitat. És un treball gairebé de voluntariat, però inaugura una nova etapa per a una cultura molt viva a les Terres de l'Ebre.

-També tenim molta oferta cultural de festivals.
Sí, de tots els gèneres. Hi ha oferta de cinema, els Cinefòrum de La Ràpita, el festival Mónfilmat, Manel Raga a Ulldecona. I després, un altre tema important, és que han augmentat els consumidors de cultura. La gent ara és més oberta.

- I com veus, culturalment, Ulldecona?
Culturalment, encara manté la fortalesa de la seva capitalitat antiga. Té un pes cultural important a la comarca. Aquí sempre hi ha hagut un remolinet. Com a les Jornades Musicals a l'Ermita de la Pietat. Les Jornades han demostrat que aquí es poden fer coses i que hi ha públic. També l'Eufònic i d'altres festivals com el Rihihiu.

- Com has vist aquesta transformació del panorama cultural a les Terres de l'Ebre?
Crec que ha estat cosa de molta gent. D'artistes, de periodistes, de músics, d'activistes culturals. En un determinat moment, han confluït una sèrie de fenòmens. Una cosa que crec que també ha ajudat potser com a aspecte complementari ha estat les millores en el disseny gràfic i la comunicació de la informació. Als anys noranta els cartells de la Passió sortien a través d'un concurs a l'escola. Ara, s'han professionalitzat molt aquests sectors. També s'han democratitzat els preus. Abans, només hi havia una empresa de comunicació o de disseny en tota la demarcació, i clar, cobraven el que volien. També les noves tecnologies coincideixen amb el temps i afavoreixen aquesta gran transformació.

- I pel que fa a la pintura, falten espais?
Totalment. I els espais que hi ha són molt esporàdics. Si no hi ha una política de regularitat, malament. De pintors n'hi ha, el que passa és que no es veuen! Leonardo Escoda tenia una frase: "Mentre estan discutint si la pintura mola o no, jo estic a l'estudi pintant." Escoda, que poc s'ha vist a les Terres de l'Ebre! Quan es va fer l''Ermita sota l'aigua' es va poder veure molta de l'obra invisible de pintores i pintors. Espais com Lo Pati encara veten la pintura com a art contemporani, ho respecto i ho puc entendre. Però crec que a Terres de l'Ebre falten espais permanents d'exhibició de pintura. D'equipaments n'hi ha, però no se'ls dona aquest ús.

- Com a última pregunta, cap on trobes que anem des del punt de vista cultural? Cada cop es representaran més aquestes zones que estaven culturalment infrarepresentades?
Jo crec que sí. I a més, és una cosa mundial. Les ciutats apareixen a l'edat mitjana, perquè abans la gent vivia més en les àrees rurals, i ara sembla que les ciutats ja han arribat al col·lapse. Ciutats com Mèxic DF o Xangai a Europa no són viables. Jo veig que les noves tecnologies faran augmentar la població a les àrees rurals.

- Tu crec que ets una persona optimista.
Crec que, en general, ens enfoquem més cap a les coses negatives, i jo en veig moltes de positives. Jo crec que els éssers humans haurem de trobar noves maneres de viure. Mentre vivim, hem d'anar adaptant-nos. Fins i tot, aquesta pèrdua de capacitat econòmica crec que ens portarà a aprendre a viure amb menys coses.