Montserrat Cuesta: “Quan fas aquestes obres saps que el resultat tornarà a ser el que era: sorra”

Premiada internacionalment, l’artista afincada a Ulldecona reivindica l’escultura de sorra

Judit Monclús

02/10/2016

Entorn

“Vaig néixer a Barcelona, però fa 24 anys que estic per Ulldecona. Ja sóc falduda”, és la primera reivindicació de Montserrat Cuesta (Barcelona, 1967). La segueix la que la porta a demanar un reconeixement al seu ofici: l’escultura de sorra. Aquest estiu es va alçar amb el primer premi al certamen internacional de la Canadian National Exhibition en aquesta disciplina, però considera que al nostre país hi ha una percepció negativa d’un ofici reconegut en altres països. Juntament amb les seves creacions, Cuesta lluita per canviar aquesta visió de l’escultura de sorra amb 'Arenas Posibles', una iniciativa conjunta amb Sergi Ramírez nascuda el 1988 per desenvolupar i potenciar aquest art d’una manera professional. La seva perícia modelant amb sorra els ha portat a treballar per a empreses com Ferrari o Lancaster, entre moltes altres, i a destacar en esdeveniments d’índole molt diversa. A Surtdecasa hem parlat amb Cuesta per descobrir com treballa aquest material amb resultats tan efímers.

"És un temps efímer, però és com la música o una obra de teatre, és art i quedarà reflectit en un vídeo, una fotografia o a la nostra ment"

- Com es comença a fer escultures de sorra de manera creativa més enllà del que, banalitzant-ho molt, podem fer amb els nens un dia de platja?
Mai havia sentit una atracció massa especial per dedicar-me a l’art, però quan tenia vint anys vaig conèixer un professional que es dedicava a fer escultures de sorra. Va ser el primer contacte que vaig tenir amb aquest món i d’aquesta persona, que finalment va ser el meu company de vida, en vaig aprendre l’ofici perquè també em va convertir en professional d’aquest art. Ja porto quasi trenta anys dedicant-m’hi però a l’època que vaig començar era una cosa molt original. Ara ho tenim molt per la mà perquè és típic al litoral mediterrani, però bàsicament a nivell amateur i durant la temporada d’estiu.

- Has tingut alguna preparació artística especial per poder treballar amb sorra?
No directament amb el material de sorra. Sí que he fet algun curs d’escultura per perfeccionar algun tipus de tècnica, el treball amb altres materials o fer estudis més profunds sobre anatomia. Sobre la sorra, no hi ha llocs on puguis estudiar les tècniques. És qüestió de treballar amb gent professional. Les tècniques per treballar monuments grans van començar a nivell europeu i dels Estats Units, que tenien l’escultura de sorra molts anys abans que nosaltres. Gràcies a ells, hem après per poder treballar el material i treure’n profit.

- La sorra amb què treballes és especial per fer aquestes creacions?
Un dels reptes que tenim quan viatgem és pensar en quin tipus de sorres ens trobarem. N’hi ha que són molt idònies però no són fàcils de trobar. La sorra idònia és que sigui fina, que estigui bastant neta i que compacti bastant. Això et dóna un bloc ferm i fort per poder esculpir i et dóna suficient llibertat per poder treure l’escultura que vols amb tot el volum que requereix. Com que no sempre la podem aconseguir, aquí és on queda palès el coneixement de l’ofici: poder adaptar-se al que et dóna cada sorra i al que en pots treure. Quan has de buscar recursos propis, pots entendre fins a quin punt el material et posa els límits per poder treballar i treure-li el màxim partit. Cada sorra és diferent i el resultat també és diferent.

- Quins inconvenients hi ha en modelar aquest material?
El gran problema que ens podem trobar és que la sorra sigui limitada, que costi de treballar-la o que sigui molt fluixa. Per exemple, quan faig una cara i vull fer la barbeta i el coll amb volum, si la sorra és forta, puc acostar la creació a la realitat. En canvi, si la sorra és tova i no aguanta el pes del cap, he de jugar amb altres elements i trobar suports, com ara fer el cabell més llarg. Aquestes coses fan que l’escultura sembli de pedra o de fusta.

- Abans, però, hi ha una feina prèvia de disseny?
Normalment, sí. A vegades el client et demana una temàtica concreta i jo busco referències, composició, etc., amb anterioritat. Hem d’anar preparats, no te la pots jugar treballant a cegues. Lògicament, el resultat és molt millor.

- Quant de temps pot costar de mitjana realitzar una obra com les que fas tu?
Si fem escultures per a una exhibició d’un dia, que són menudes, ens hi estem set o vuit hores. Per a escultures de dimensions ja grans, de dos metres i mig d’alçada per tres metres d’amplada, podem treballar-hi de tres a cinc dies. Pensa que només un ja es dedica exclusivament a preparar la compactació de la sorra amb els encofrats. En general, la mitjana són sis o set dies de feina treballant vuit hores al dia.

- Però les creacions són espectaculars. El fet que siguin tan efímeres és una part de la seva bellesa?
Totalment. És molt poètic. El material en si també. És tot molt natural. Quan fas aquestes obres saps que el resultat tornarà a ser el que era: sorra. És un temps efímer però és com la música o una obra de teatre, és art i quedarà reflectit en un vídeo, una fotografia o a la nostra ment.

- Aquest estiu vas guanyar un primer premi a la Canadian National Exhibition. Què et va dur a participar-hi i què hi vas presentar?
Va ser arran d’una invitació d’una col·lega canadenca. Érem un grup d’escultors perquè era un esdeveniment internacional emmarcat en una fira molt gran on hi van voler afegir l’art de l’escultura de sorra. Al Canadà i als Estats Units és bastant normal aquest art. La temàtica era lliure. A vegades m’agrada treballar temàtiques màgiques i irreals. En aquest cas, la vaig fer pensant en l’harmonia. Com que estem capficats en coses negatives i amb les notícies que sempre ens arriben, em vaig decantar per pensar en alguna cosa més positiva. Representava l’harmonia amb un estil clàssic però barrejat amb la natura, com un realisme màgic i bucòlic. La intenció era la de buscar l’harmonia a la natura, en nosaltres mateixos o en les relacions que tenim amb els altres. Bàsicament era un bon desig.

- Quines són les temàtiques més presents en aquests tipus de creacions?
L’esdeveniment al Canadà era un concurs, però jo no hi acostumo a participar gaire sovint. Treballo més en festivals grans i, en aquest cas, les temàtiques són més populars, com ara la història del cinema, la natura, l’arquitectura del món, etc. Sempre són temàtiques que la gent pugui relacionar. En trobades, sempre et deixen més llibertat. Hi té molt a veure què demana el client, però normalment es treballa una temàtica amb què el públic s’hi pugui identificar.

- El 1988 vas impulsar, juntament amb Sergi Ramírez, la iniciativa Arenas Posibles. Amb quin objectiu?
Donar a conèixer la professió i les possibilitats que té la sorra. No deixa de ser una altra manera d’expressió i de material. També volíem portar al país el que es fa arreu del món aprofitant que estem aconseguint que aquí, quan es parla d’escultura de sorra, ja no es pensa només en les que es troben a Penyíscola o en altres poblacions costaneres. El sector s’ha professionalitzat i s’està començant a reconèixer. Abans, s’havia rebaixat i no se li donava el valor veritable que té pel tipus d’art que és o pel reconeixement internacional que se li dóna fora d’aquí. Nosaltres mateixos, no fa gaire que hem treballat per a un anunci de l’empresa Seat i ens arriben encàrrecs de Disney i Paramount, entre altres grans empreses. Estem recollint els fruits d’aquesta professionalització.

- No només treballeu sorra, sinó que també ciment, ferro i fins i tot cafè. Es pot fer art amb qualsevol material?
Si tens els coneixements d’escultor, només et cal conèixer el material. Quan vam treballar amb cafè va ser arran d’una comanda que ens va fer una empresa de cafeteres per crear en un centre comercial. Lògicament, amb el cafè no pots arribar al detall que arribes amb la sorra o amb el fang. Vam fer un treball més cubista on vam utilitzar 1.200 quilos de cafè mòlt caducat. Va ser una experiència molt interessant.