Silenci, si us plau

No deixa de ser sorprenent com, en plena efervescència del cinema en tres dimensions, una pel·lícula muda i en estricte blanc i negre s’estigui consolidant com la pel·lícula de l’any; sobretot si agafem com a referència el reconeixement unànime que li atorguen la majoria de festivals internacionals de cinema.

 

Però cauríem en l'error de pensar que tots aquests premis responen només a valorar o homenatjar la manera de fer cinema que es va extingir a principis dels anys 30. The Artist, per sobre de tot, és una gran pel·lícula que narra una gran història. I el fet que sigui muda respon més a una necessitat formal en pro de la trama que una mera excusa per fer un exercici intel·lectual cinèfil (tot i que, en part, també ho és).

 

I és que la història de la trama ens situa al Hollywood dels anys 20. Una dècada on s’estaven recollint els millors fruits del cinema mut. Obres mestres que, revisades avui i comparades amb el cinema actual, ens sorprendrien per la seua frescor, però sobretot, per la innovació visual que proposaven. Una dècada gloriosa que, no obstant això, es va veure truncada per l’aparició de les primeres pel·lícules sonores i que van deixar quasi bé desertes les sales de cinema mut.

 

A The Artist, aquesta pujada i baixada del cinema mut se’ns explica concretament a partir d’una història d’amor entre un actor en declivi, incapaç d’adaptar-se al nou panorama sonor, i una debutant actriu que comença a guanyar fama en els primers i aclamats musicals sonors de l'època. Un conflicte, per tant, entre el nou i vell món cinematogràfic que està narrat de manera tragicòmica i amb un detallisme excel·lent per recrear una època i per plasmar tant les emocions com les frustracions que es van viure del pas del mut al sonor.

 

Amb The Artist, descobriràs com la imatge per sí sola té la capacitat de narrar grans històries, suggerir idees o destil·lar les més sinceres emocions amb no més afegits que una banda sonora musical. I potser ens farà reflexionar del mèrit que això té davant un cinema dominat per l'espectacularitat o per produccions que seuen actors a bars, restaurants o bancs per fer-los parlar pels descosits sobre els seus sentiments. Films que, per altra banda, conviden més a veure-les a casa mentre planxes la roba que no pas a fer-ho en una sala comercial.

 

Així que davant el poder de la imatge, silenci, si us plau.

 

--

On pots veure-la? Consulta la cartellera de Surtdecasa.cat: www.surtdecasa.cat/cartellera