Un cant a favor dels oprimits

Crisi econòmica, desigualtat social, pèrdua de drets i gent condemnada a viure al carrer. Podria semblar una descripció de la societat actual i, tot i que també ho és, em refereixo a la França del segle XIX. Concretament a la insurrecció del 1832 a París, escenari on els personatges oprimits de la novel·la de Víctor Hugo Les miserables lluiten pels seus drets i per restaurar els antics valors de la Revolució Francesa.

 

Sota aquest mateix context, s'aixeca l'obra fílmica de l'oscaritzat director britànic Tom Hoopper que, fent-se valer del gènere musical, adapta l'univers social de la França vuitcentista. Però per fer-ho, es basa no tant amb l'obra literària, sinó més bé amb l'obra teatral que porta més de 30 anys triomfant als teatres més importants del món. 

 

Per tant, ens trobem amb un film completament musical on els actors canten els seus diàlegs (com si d'una òpera es tractés) i on les cançons de l'obra de teatre serveixen per entrellaçar les aventures i desventures de Jean Valjean (Hugh Jackman), un fugitiu de la llei que, després de 18 anys de captiveri i treballs forçats, decideix violar la condicional  que li han concedit per buscar una forma de vida més digna. 

 

L'èxit de l'adaptació rau en fer un ús de la música i les cançons com a elements narratius i expressius, sense que la música estigui al servei de la coreografia, del ball o de l'espectacle. I tot i que l'aspecte musical li dona una inevitable tonalitat irreal al drama, no l'allunya el suficient com per distanciar-se de l'essència i els valors de l'obra literària.

 

Valors com la lluita contra la injustícia, el perdó i l'amor (en el sentit ampli de la paraula) es reflecteixen, sobretot, en la trama principal del protagonista Jean Valjean. Un personatge que, després d'un llarg captiveri i amb una accentuada pèrdua de fe en la societat, decideix adoptar una nena orfe per redimir-se i recuperar part de la humanitat perduda.

 

A banda de Valjean, interpretat per un gran Hugh Jakman que fa valer la seua experiència com actor de teatre musical, destaca també la magistral interpretació d'Anne Hattaway donant vida a la desgraciada Fantine, víctima d'una penosa degradació física i moral que la portarà a la prostitució per poder alimentar la seua filla Cosette (la nena que, més tard, adopta Valjean). En un pla inferior, també convenç l'actuació de Russell Crowe interpretant el policia Javert, implacable i dur perseguidor del fugitiu Valjean, o també els actors Sacha Baron Cohen i Helena Bonham Carter, interpretant un matrimoni taverner expert en la picaresca i que donaran un agraït contrapunt humorístic.

 

Aquest gran nivell interpretatiu, per altra banda, es veu realçat per una posada en escena on predomina el primer pla, fet que ens possibilita captar l'emoció, el sofriment i les il·lusions que desprenen els rostres dels actors al interpretar les cançons i que, per tant, ens ajuda com a espectadors a involucrar-nos més fàcilment amb els desitjos i amb la lluita dels personatges.

 

Tom Hooper sembla voler fer un cant a favor dels oprimits, tal i com ho va fer Victor Hugo en la seua novel·la. Però no tans sols dels oprimits del segle XIX, sinó dels oprimits de tots els temps, dels vius i els morts; donant a la pel·lícula un rang universal i de plena vigència, sobretot en els temps que ens toca viure i on l'espectador reconeixerà fàcilment les connexions i similituds d'una i altra època. En fi, és el que passa quan es revisa un clàssic, tot i que sigui cantat.

 

--

On la pots veure? Consulta la cartellera de Surtdecasa.cat: www.surtdecasa.cat/ebre/cartellera