Una apocalipsi molt personal

Lars von Trier, destacat director de cinema d’autor, és conegut per la seua insolència, arrogància i, a vegades, estupidesa a l'hora de tractar amb els mitjans de comunicació. Frases com “sóc el millor director de cinema” o “comprenc a Hitler i li tinc una mica de simpatia” són algunes perles que li atorguen l'etiqueta de polemista.

 

Aquesta etiqueta, però, no es limita tan sols en la seua faceta de figura pública; el seu cienema sempre ha intentat sacsejar emocionalment amb drames clarament exagerats i més o menys tramposos (Rompiendo las olas, Bailar en la oscuridad), enfotre’s de la burgesia (Los idiotas) o, fins i tot, pertorbar psicològicament a l’espectador amb Anticristo.

 

Melancolia té una mica de tot això i, per tant, no és una excepció dintre de la seua filmografia clarament provocadora. Aquí ens trobem davant un relat intimista i familiar on tot un seguit de personatges es reuneixen per celebrar la boda de Justine (Kristen Dunst). Però el que, en aparença, sembla una celebració alegre i festiva, de seguida s’adverteix la profunda depressió que pateix la núvia i que li impedeix ser feliç en el dia que més falta li fa. Davant aquest atac de tristesa, la festa es va desmoronant poc a poc, i posa a prova la unitat familiar quan descobreixen que la celebració a la que estan participant és, en realitat, una gran farsa.

 

Fins aquí dóna la impressió que estem davant un relat de tipus de drama familiar. Però hi ha una circumstància que tenyeix tot el relat amb una capa de fantasia surrealista que converteix una situació natural i familiar en quelcom estrany, misteriós o sobrenatural. I és que hi ha una fenomen astronòmic anòmal que amenaça la terra. Es tracta d’un planeta anomenat Melancolia que s’aproxima a l'òrbita de la Terra, i tot i que els científics asseguren que no col·lisionarà, els personatges estan convençuts que així serà.

 

Ens trobem, per tant, amb una pel·lícula apocalíptica, amb clares referències simbòliques o al·legòriques, on l'amenaça del planeta Melancolia no és més que la manifestació física de la destrucció moral i psicològica dels protagonistes. I que per estrany i contradictori que pugui semblar, possiblement sigui el relat apocalíptic més creïble que ens hagi donat el cinema, perquè lluny de centrar-se amb l'espectacularitat i els faraònics efectes especials de destrucció, l’Apocalipsi se centra en l’estat anímic d’uns personatges que han d’afrontar el final dels dies des de la seua quotidianitat.

 

Un film estrany, amb una trama angoixant i pertorbadora on és molt difícil llegir entre línies el significat de les imatges, precisament perquè més que una narració hi veiem un estat d’ànim, concretament el de la melancolia. Paraula que estranyament no porta associada una connotació necessàriament negativa com podria ser la tristesa o la depressió, sinó que paradoxalment ens pot aportar la sensació gratificant de sentir-nos tristos. Serà aquesta la clau per entendre el perquè podem gaudir d’una obra tant pessimista com aquesta?

 

--

On pots veure-la? Consulta la cartellera de Surtdecasa.cat: www.surtdecasa.cat/cartellera