Uns ídols, altres fans

Hi ha alguna cosa que trascendeix l'amor pel teatre, pel cinema o per la música. Succeeix quan després d'haver expiat l'esperit, a través del gaudi de la representació artística pròpiament dita, sigui quin sigui el gènere i l'estil, sents la imperiosa necessitat d'entrar en contacte directe amb aquells que han estat els missatgers d'aquestes emocions, és a dir, els artistes. Caldria esbossar un tractat sobre Psicoanàlisis o sobre Sociologia de les Masses, si voleu, per comprendre amb profunditat les raons que mouen una persona a elevar a categoria de mite altres exemplars imperfectes de la seva mateixa espècie.

 

Ja ho diu la definició: un ídol és un objecte de culte; la representació d'una divinitat. La paraula deriva del llatí idolum i aquest del grec eidolon amb el significat d'"imatge". Què converteix una persona en ídol i una altra en fan? Possiblement, la resposta estaria molt vinculada amb la imatge que un té d'un mateix, i per contraposició, de l'altre. La televisió, el cinema o, fins i tot, els escenaris teatrals, han estat tradicionalment les millors plataformes per confrontar aquell que mira, i aquells que són mirats. Dos egos en diàleg, que busquen, en part, reconeixer-se en els ulls de qui tenen al davant.

 

El tortosí David Martin, de 31 anys, és un d'aquells fans de manual. Generós, entregat, fidel i pacient... Amb constància i sense complexes, ha aconseguit un lloc d'honor en les nits de faràndula tortosines, i també en l'imaginari de moltes celebrities catalanes que, quan aterren a les Terres de l'Ebre, ja el criden pel nom. “Ui, David, hola!”, li ha arribat a dir amb total naturalitat l'actor Joel Joan o la mateixa Emma Vilarasau, després d'haver-lo trobat en diverses ocasions. La majoria dels actors de teatre ja coneixen la seva afició i molts l'han batejat com “el noi dels bombons”, ja que habitualment obsequia als seus artistes més admirats amb una caixeta d'una dotzena de Ferrero Rocher que compra la tarda abans al Lidl, segons em confessa durant la nostra trobada.

 

Fèia temps que tenia ganes de conèixer el santuari de David, aquell racó íntim on s'emporta les victòries nocturnes en forma d'autògraf, després dels minuts de glòria que passa amb els seus ídols. Em rep a casa seva, on viu amb els seus pares i germans. La seva habitació, meticulosament ordenada, és un museu curiós per al foraster. A la còmoda, una desena de marcs amb fotografies signades miren cap al llit, just a dalt del capçal el cartell de l'obra de teatre “Carta d'una desconeguda” signat per les actrius – un dels seus primers trofeus-. “Vaig anar hores abans de la representació perquè em signéssin el cartell, no havia pogut aconseguir entrada”, m'explica “Els vaig explicar a les actrius que era un gran admirador seu. Al cap d'una estona, van sortir amb una invitació per veure l'obra per a mi”, diu, mentre em distrec mirant  tots els racons del dormitori. En una lleixa lateral, reposa un coixí amb la cara de Paula Vázquez, i un moneder estampat amb el rostre de la totosina Belén Fabra, a joc amb un bolso i una samarreta customitzada amb la mateixa actriu.