10 anys del darrer transvasament aturat

Tinc un problema amb els cartells, papers, octavetes, enganxines... Ho guardo tot. Fa uns dies, mentre mirava de fer neteja, va aparèixer un cartell que em va retornar a una de les primaveres més intenses que recordo...

Havien passat un parell de setmanes de les eleccions del 9 de març de 2008 - les del famós “si tu no hi vas, ells tornen” - quan el conseller Francesc Baltasar (ICV) va anunciar el pla del Govern per a fer front a la sequera: un transvasament de l’Ebre cap a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Emulava, potser sense saber-ho, el president Pujol, que als anys 80 també pregonava que si no s’allargava el transvasament Barcelona es col·lapsaria. 

El missatge era clar, contundent i monolític: calia garantir l’aigua de boca (deien) i el transvasament era imprescindible. Oposar-t’hi et convertia en un sàdic insolidari, responsable d’unes hipotètiques restriccions d’aigua a la capital (la ciutat on també vivim molts de nosaltres). No hi havia temps per a qüestionar el model, què ens havia portat fins aquí, si hi havia alternatives o quines conseqüències podia tenir. Calia fer la interconnexió de xarxes (CAT-ATLL), el transvasament des del Segre o portar aigua amb vaixells. Doctrina del xoc i enfrontament entre territoris. El vell manual de sempre.

Les primeres setmanes van ser molt dures. Discursos apocalíptics i declaracions contra els qui ens oposàvem al transvasament. També solitud: les associacions, sindicats, científics o grups ecologistes més propers als partits del Govern van assumir el relat oficial i ens van tancar les portes. Fins i tot l’IEC va haver d’intervindre per a posar ordre al filibusterisme lingüístic d’un conseller que no podia pronunciar la paraula transvasament. Aquest era l’ambient.

Érem molt jóvens i Barcelona se’ns feia una muntanya. Poc a poc, però, vam anar teixint complicitats, construint un nou relat, sumant suports i guanyant-nos la confiança de la gent que s’havia manifestat amb la Plataforma en Defensa de l’Ebre durant els anys d’oposició al PHN. Primer una convocatòria d’urgència a Can Vies amb els jóvens que vivíem a Barcelona; després alguns grups ecologistes que van sumar-s’hi; també sindicalistes de base; els companys de Maulets, ESF i altres organitzacions; i, sobretot, el moviment veïnal que, començant per Sants i l’Esquerra de l’Eixample, va contribuir a impulsar la Plataforma Metropolitana Contra els Transvasaments. Quin vertigen, quan hi penso!

Reunions, assemblees, actes a les universitats, matinar per a fer catifes de sal a la seu de l’ACA, enterraments a Plaça Sant Jaume, manifestacions, una encadenada a l’estand del Departament d’Agricultura, la tàpia a la Delegació del Govern a les Terres de l’Ebre... tot el que se’ns va acudir, i més accions que van quedar-se apuntades a la llibreta per a quan hi haguem de tornar. 

El Govern tripartit - d’acord amb la ministra Narbona - havia intentat fer el transvasament sota el pretext de la sequera, com si es tractés d’una mesura puntual i d’emergència, però tant el cost de la infraestructura, com els precedents i la gestió de la crisi, demostraven que s’estava aprofitant el context per a dur a terme un projecte estructural que portava al calaix feia dècades. També va quedar clar el paper d’AGBAR i el seu interès en la interconnexió entre les xarxes del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) i Aigües Ter Llobregat (ATLL). Tinguem-ho en compte ara que està sobre la taula la remunicipalització de la gestió de l’aigua de ciutats com Barcelona. L’aigua no pot estar en mans de cap empresa privada, és un recurs natural massa important.

Finalment, després d’uns quants dies de pluja, un parell de vaixells carregats d’aigua, les pregàries a la Moreneta del nostre conseller agnòstic... i molta feina des de les Terres de l’Ebre, el Segre i Barcelona, vam aturar el transvasament. Aquesta vegada, en un temps rècord!