Artieda, Berga, Berga, Artieda...

Aquest cap de setmana tinc un dilema gros i ja vorem com el resolc. Des de fa 10 anys, cada tercer cap de setmana de juliol vaig a Berga, al Rebrot i al Pi de les Tres Branques, diria que hi he anat cada any, com a mínim al Pi. Però enguany ens han convidat a la trobada que diversos col·lectius de jóvens aragonesos organitzen al poble d'Artieda, un símbol de la lluita i la resistència contra els embassaments i els transvasaments, la dignitat de la muntanya i el futur dels pobles. Pensar què faig mentre escolto la Ronda de Boltanya i Labordeta, Obrint Pas i Brams no m'acaba d'ajudar a prendre cap decisió.

Artieda ha estat un dels pobles més actius en la lluita contra els embassaments, en defensa d'un model de desenvolupament que respecte el dret de les persones a conservar les seues arrels i la seua identitat, a tenir futur a la seua terra. Així que si ens demanen que anem a Artieda, anirem a Artieda, tal com ho vam fer el 2004 i com ho farem sempre que faça falta.

El setembre passat van complir-se els primer deu anys de la Plataforma en Defensa de l'Ebre i de la lluita contra el Plan Hidrológico Nacional, aquella lluita venia de lluny, feia dècades que pobles, territoris i persones lluitaven contra un model de gestió de l'aigua basat en l'especulació i la sobreexplotació, dissenyat per a abastir els grans complexos urbanístics de la costa mediterrània. En aquesta lluita contra les polítiques de terra cremada hem viscut moments molt intensos, amb la gent dels rius Xúquer i Segura, o de l'Horta de València; amb les veïnes i veïns de Barcelona, que no volien més aigua per a l'especulació; o amb les companyes i companys que des de fa dècades lluiten contra el transvasament del Ter. Tanmateix, aquest poblet del Pirineu, per a mi, és un exemple de lluita, de dignitat i de fermesa, i encara m'emociona recordar com van plantar cara a les expropiacions del 2004. Com vam fer pinya en un dels moments més durs de la lluita contra el PHN, entre judicis, l'inici de direfents obres o expropiacions, com vam recórrer junts kilòmetres i kilòmetres de manifestacions... a Madird, Saragossa, València, Mallorca, Barcelona, les Terres de l'Ebre o Brussel·les.

Però també es compleixen deu anys del Rebrot, l'Aplec del jovent dels Països Catalans. Són deu anys d'autogestió, de lluita, de cultura i de compromís, a més a més – a nivell personal – també és el primer any que hi aniré sense ser militant de Maulets, així que em fa una il·lusió especial. Maulets ha estat la meua organització durant gairebé quinze anys i defineix gran part d'allò que penso, pel que lluito i pel que he lluitat, representa una part molt important dels meus somnis i, el que és més important, dels somnis compartits per centenars de jóvens, pels quals hem treballat i hem deixat molts esforços recorrent amunt i avall el país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Dubto que hi haja cap altra organització juvenil als Països Catalans - i caldria mirar bé com ha anat en altres llocs...- capaç d'autogestionar-se durant més de 20 anys, sense tuteles exteriors, construint els seus propis discursos i estratègies, errors i encerts. La llàstima és que de les organitzacions juvenils un dia te'n fan fora, et jubilen, i passes a ser un nostàlgic que vol anar al Rebrot dormint en una habitació d'hotel, enlloc d'acampar... Però el que em fa més il·lusió és que el combat maulet, el combat per construir un poble lliure, continua!

Mentre acabo de pair les Festes de Roquetes hauré de decidir a on vaig el proper cap de setmana...