Reflexions post renaixentistes.

És dimarts i ja torno a estar per les Barcelones. Tot i així, no tinc clar que hagi retornat de la Festa del Renaixement, no en la seua versió tortuosa i caciquil, sinó en la solidària, la que va omplir durant quatre dies el Casal Popular Panxampla.

No tenir una taverna no va ser un impediment per a que centenars de persones – sòcies, col·laboradores, simpatitzants o, simplement, solidàries – passessin a donar-nos el seu suport. També grups de música com Va de vent, Sutarranya o Grisàs de Gërus van venir a actuar i a mostrar el seu recolzament. Així, allò que havia de ser un cap de setmana tediós va convertir-se en una explosió de solidaritat, un crit contra el caciquisme – de qualsevol època – i en favor de la llibertat, que a moltes i molts ens ha recarregat les piles per a continuar la lluita durant molt temps més. (Moltes gràcies ;-)!)

Però d'aquest cap de setmana també em vénen diferents reflexions, per a qui les vulga escoltar, aquí les deixo:

La primera és que la societat ebrenca i tortosina – independentment de la seua ideologia – ja no accepta censures ni es creu acríticament les declaracions oficials. Potser per això, repetir que des del Panxampla volíem un tracte de favor no ha servit per a que la gent no s'hi solidaritzés i tingués clar què estava passant.

La segona és que la Festa del Renaixement té una ànima popular i participativa, encara que no hagi estat dissenyada així pels seus gestors. Molta gent se la sent seua, es vesteix d'època i surt al carrer, els músics animen els carrers i les tavernes més enllà del que marca el contracte, i són moltes les associacions que hi participen amb tavernes o espectacles. Possiblement per això és una festa atractiva per a gent de la ciutat i per a gent que la ve a visitar. Si els gestors no saben vore aquests valors, en un intent d'exprimir-la, encara més, a nivell econòmic poden acabar asfixiant-la.

Fa temps que tinc aquesta sensació, que enguany s'ha accentuat encara més, som moltes les persones que, per diversos motius, ja no ens hi sentim tan implicades com ho havíem estat.

En continuarem parlant...

Ah, i una vegada més... moltes gràcies!!