,
07/12/2011
Coses de la vida

Esquizofrènia lingüística

L'altre dia a la faena vaig ser-ne conscient per primera vegada, sense adonar-me'n anava saltant del meua al meva, del veure al vore i del siguen al siguin... vaig tenir la sensació de no saber parlar i de no ser capaç de controlar en quin dialecte parlo.

 

Quan escric intento fer-ho amb l'estàndard que ens correspon a les Terres de l'Ebre però cada dia m'emprenya més no tenir les eines necessàries per a fer-ho amb seguretat, de manera correcta i coherent.

 

Si la nostra llengua té dos estàndards: l'oriental i l'occidental, ambdós igual de correctes i vàlids, no entenc per què a les Terres de l'Ebre – i a altres zones occidentals del Principat – aprenem a escriure, a conjugar verbs o a expressar-nos en oriental. Finament, tot es redueix als llibres de text que se seguixen als centres educatius o, en molts casos, tot depèn de l'esforç del professorat, ja que no hi ha cap criteri sobre aquesta qüestió. Penso que caldria un acord per part del conjunt de la comunitat educativa per a definir com s'ha d'ensenyar la llengua catalana al nostre territori. No pot ser que molta gent no sàpiga que pot escriure (i hauria d'escriure) meua, vore, granera i xalera... o que això s'ensenye com una lliçó més del temari, de la mateixa manera que et parlen d'altres dialectes, mentre et fan aprendre els verbs amb el Xuriguera en lloc de fer-ho, per exemple, amb l'Enric Valor.

 

L'actual situació penso que és molt negativa, potser més preocupant del que sembla. D'una banda, el fet de no haver-nos ensenyat a escriure correctament amb l'estàndard que ens pertoca fa que molta gent tinga un cert menyspreu cap a la les normes lingüístiques, i no són pocs els que després d'amollar un “això aquí ho diem així” acaben escrivint amb barbarismes, castellanismes o el que faça falta... En molts casos, a més, no és cert que “aquí s'haja dit tota la vida així” i, per tant, no només ho diem de manera incorrecta si no que estem substituint paraules pròpies per altres de forasteres, com li passa al bonic verb “xalar” que cada dia està quedant més arraconat pel desagradable i insípid “disfrutar”, al qual li tinc una mania especial. Així mateix li va passar al lleixiu amb la “lejia”, als musclos amb els “mejillons” o al llamàntol amb el “bogavant”...

 

D'altra banda, potser haurem d'explicar millor que els estàndards són una llengua “cuinada”, que no són propis d'enlloc si no que tenen la funció de mantenir unida la llengua, tenir una gramàtica, poder-la ensenyar i fer que tothom s'entenga. Per això penso que cal tenir en compte que una cosa és reivindicar la visibilitat de les seues variants i una altra de molt diferent és acabar promovent un dialectalisme que derive en secessionisme, com ja està passant en molts indrets. Els parlants i els mitjans de comunicació hauríem d'acceptar la gran tasca dels lingüistes i defensar el treball que duen a terme institucions com l'Institut d'Estudis Catalans, contràriament estarem disgregant i devaluant cada vegada més la nostra llengua.

 

Sovint fem grans proclames i manifestacions en defensa de la llengua catalana contra atacs molt evidents i explícits, com per exemple la sentència contra la immersió lingüística, el secessionisme blaver, les prohibicions, el menyspreu i els insults de la caverna mediàtica... però oblidem del compromís que hem de tindre individualment amb la llengua catalana.

 

Les Terres de l'Ebre som una peça clau en la unitat de la llengua catalana i dels Països Catalans, el debat queda obert però de moment jo ho deixo aquí... (hi ha gent molt preparada fent faena en aquest àmbit i jo no voldria fotre la pota!)

 

 

P.D.1 I aquí ho deixo, que ja en tinc prou martiritzant cada dia als meus amics i m'acabaran odiant... :-(

 

P.D.2 Al Con Jugador podeu conjugar tots els verbs i triar si agafeu la forma oriental o l'occidental. 

 

P.D.3 Enguany se commemora el 79è aniversari de les Normes de Castelló, reconegudes per l'Institut d'Estudis Catalans, tenen una gran importància pel que fa a reivindicació de la llengua catalana. La plataforma Castelló per la Llengua organitza diferents actes, podeu adherir-vos a la convocatòria.

 

P.D.4 També podeu consultar els treballs realitzats per Miquel Àngel Pradilla, professor de la URV.

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Mig dia de cabòries i l'altre mig comptant kWh, € o CO2 a la UPC. Visc les Terres de l'Ebre, resideixo a Ca la Feliu.

20/03/2011
Els darrers anys he tingut un costum compartit amb un bon amic, cada dijous anàvem religiosament a fer el nostre gotet de ratafia al Terra (Sants), d'un temps ençà hem anat perdent aquest hàbit que sempre recordaré d'una manera molt especial i que, segurament, ha estat un dels motius que m'ha fet créixer l'afició per la ratafia. El cuquet de la ratafia, però, em va picar uns anys abans. Em sembla que em vaig fer devot de la Ratafia Russet l'any 2001 o 2002, a les Festes del Tura (Olot - la Garrotxa), alguns aborígens garrotxins escridassaven pixapins que se la bevien amb cola, i els més ortodoxos s'oposaven fins i tot a que ens hi poséssem gel. A partir d'allà he anat descobrint altres ratafies, totes elles artesanals, però unes produïdes de manera professional i altres de casolanes.
09/03/2011
Amb aquest títol podria semblar que aquesta diada, el Dia de la Dona Treballadora, em cansa i no és així, al contrari: la trobo justa i necessària, encara. El que sí que em cansa i se'm fa una mica pesat és sentir any rere any les mateixes veus que la qüestionen i la menyspreen, les mateixes veus que encara no entenen – o no volen entendre perquè ja els va bé - que encara avui és necessària la lluita feminista i la celebració de diades reivindicatives, ja siga el 8 de Març, el 25 de Novembre o el dia que vulgueu, perquè per a lluitar tots els dies són bons.
03/03/2011
Fa un parell d'anys – el 2008 – vaig tenir la temptativa de fer-me un bloc. Va ser efímer, després d'escriure-hi la primera parrafada, vaig considerar que no era prou interessant com per a ser publicada.