Ja hem provat la ratafia de codonys que vam fer a Nadal!

Els darrers anys he tingut un costum compartit amb un bon amic, cada dijous anàvem religiosament a fer el nostre gotet de ratafia al Terra (Sants), d'un temps ençà hem anat perdent aquest hàbit que sempre recordaré d'una manera molt especial i que, segurament, ha estat un dels motius que m'ha fet créixer l'afició per la ratafia. El cuquet de la ratafia, però, em va picar uns anys abans. Em sembla que em vaig fer devot de la Ratafia Russet l'any 2001 o 2002, a les Festes del Tura (Olot - la Garrotxa), alguns aborígens garrotxins escridassaven pixapins que se la bevien amb cola, i els més ortodoxos s'oposaven fins i tot a que ens hi poséssem gel. A partir d'allà he anat descobrint altres ratafies, totes elles artesanals, però unes produïdes de manera professional i altres de casolanes.

He tornat altres vegades a la Garrotxa, per a dir No a Bracons, per a vore amics i també per a beure ratafia. A finals de l'any passat, vaig anar-hi per a visitar, per primera vegada, la Fira de la Ratafia de Besalú (la capital de la Ratafia!), n'hi havia moltíssimes i totes elles amb gustos i aromes diferents, però amb la mateixa essència a terra, identitat, cultura i tradició.

Sabedors de la meua afició, per al meu aniversari, uns amics em van regalar una ampolla de l'edició limitada que es va fer per a celebrar el centenari de la Ratafia Russet - és boníssima, espectacular! - i també El Llibre de la ratafia (Jaume Fàbrega, 2007), així que vam tardar poc en provar una recepta. Necessitàvem matèries primeres de temporada i, com que estàvem al desembre, ens vam decidir pels codonys. Vam anar a comprar aiguardent, vam anar a collir els darrers codony que quedaven i ens vam posar a la faena. Després de quaranta dies i quaranta nits amb la maceració a sol i serena, teníem una ratafia de codonys boníssima, feta per natros. Per Sant Joan en tornarem a parlar, que és realment el temps de fer la ratafia, ja que hi ha nous verdes i moltes de les plantes aromàtiques que s'hi posen estan al punt òptim. L'any passat jo en vaig fer per primera vegada, amb la colla de grallers, i de ben segur que hi tornaré.

Cada dia hi ha més gent que es fa ratafies a casa seua, és una tradició que torna a estar ben viva entre la gent jove. Anar a recollir les herbes i ingredients necessaris, elaborar la ratafia, esperar pacientment quaranta dies i quaranta nits perquè macere i després beure-la amb els amics és un plaer que no té preu. La ratafia està ben viva, però no només perquè el jovent aborigen en fem d'artesanal o en demanem a bars i concerts, sinó perquè fins i tot als bars de “mondernos” de Gràcia en tenen! I a les Terres de l'Ebre, com anem de ratafies i macerats, o potser hauríem de dir ratasia? Salut i ratafia!

*Foto: Al meu aniversari, amb les meues amigues i amics, també amb el llibre i la botelleta de Ratafia del centenari.