Hem passat un altre 8 de Març, i ja en portem un centenar...

Amb aquest títol podria semblar que aquesta diada, el Dia de la Dona Treballadora, em cansa i no és així, al contrari: la trobo justa i necessària, encara. El que sí que em cansa i se'm fa una mica pesat és sentir any rere any les mateixes veus que la qüestionen i la menyspreen, les mateixes veus que encara no entenen – o no volen entendre perquè ja els va bé - que encara avui és necessària la lluita feminista i la celebració de diades reivindicatives, ja siga el 8 de Març, el 25 de Novembre o el dia que vulgueu, perquè per a lluitar tots els dies són bons.

Aquestes veus deuen sentir-se còmodes amb la meitat de la població vivint oprimida. Digueu-me exagerat si voleu, però nàixer dona, encara avui, no és cap sort. I ja no parlo del tercer món, aquí, a casa nostra, el masclisme no és una cosa del passat, ser dona significa, per posar alguns exemples ràpids: la invisibilització, cobrar un 30% menys que els homes, que una de cada quatre dones haja estat maltractada durant el darrer any o que sobre elles recaigue tot el pes de la cura i assistència a familiars. Algú em podrà dir que s’ha avançat, i és cert, només faltaria, però dubto que haguem arribat allà a on hauríem d’haver arribat fa anys, per a que us feu una idea de la velocitat a la que avança la nostra societat, cada any la participació dels homes en les tasques de la llar augmenta en un minut.

Per tant, cal encara molta lluita i el homes no podem ser simples espectadors, som una part del problema i cal que l'assumim. Això no vol dir, de cap de les maneres, utilitzar les dones de manera paternalista i grollera com a la llotja del Camp Nou... Vol dir donar suport a la seua lluita d’alliberament i repensar la nostra masculinitat.

Res més per avui, vos deixo amb una cançoneta.
Ànims i seguiu el camí encetat ja fa cent anys!

Mirna Vilasís canta Divisa, de Maria Mercè Marçal