L’hora de mullar-se, i també de tenir fermesa.

Per a mi, Gerard Quintana mai no ha estat un referent, de fet, he de confessar que – potser per prejudicis, potser pel seu intent de cantar en castellà - mai no m’ha caigut bé, la seua ambigüitat i aquesta manera de voler quedar sempre bé amb tothom m’han resultat incòmodes durant molt temps. Tot i així, les declaracions que va fer en un dels concerts de Sopa de Cabra al Palau Sant Jordi de Barcelona, em van fer canviar una mica la meua opinió, penso que va estar realment encertat. Després d'ell i del president Pujol, ja deuen quedar poques persones al nostre país que vegin realment viable la nostra relació amb l’Estat espanyol.

Vivim un temps en el què cal posicionar-se i, amb major o menor mesura, molta gent ho està fent. Però cal també exigir fermesa en la defensa d’aquestes posicions, no n'hi ha prou en portar una xapa, una samarreta, assistir una vegada a l'any a no sé quin acte o fer grans proclames quan a un (o a una) li puja l’adrenalina a conseqüència de l’enèsima emprenyada que agafa.

Esquemes que abans havien pogut arribar a ser defensables avui ja no tenen cap tipus de credibilitat (si no és des d’una òptica interessadament espanyola), ha quedat sobradament demostrat que no hi ha manera possible d’encaixar els Països Catalans dins de l’Estat espanyol, si no és, òbviament, renunciant a la nostra llengua i cultura, al nostre dret a existir com a poble. Continuar parlant de federalisme, d’estat plurinacional o altres invents metafísics és una pèrdua de temps i d’energies que no ens podem permetre. També ha passat el temps del peix al cove, el seny català i les polítiques més interessades en conservar l'estatus que en defensar un projecte clar de país.

Entre sentències, manifestacions mutitudinàries i consultes portem massa mesos (o anys?) d’alts i baixos emocionals. La societat s’emprenya, la classe política es veu forçada a dir alguna cosa (fins i tot a sortir al carrer), després els agafa por i corren a fer de bombers... Passem de l’efervescència a les grans mobilitzacions, i de les grans proclames a l’oportunisme, la desmobilització programada i la frustració col·lectiva. I tornem a començar, una vegada i una altra. Cada vegada que ens sentim agredits sortim al carrer, després no canvia res, tot queda oblidat. Ara perquè ens retallen un estatutet que ja estava retallat des del principi, o perquè ataquen l’ensenyament en la nostra llengua, per l’espoli fiscal, o perquè jutgen joves per cremar una foto del rei espanyol com el pitjor dels crims, perquè tanquen els repetidors de TV3 al País Valencià, o per ves a saber què, perquè d’exemples n’hi ha a cabassades...

Espanya (i també França) – governe qui governe – és un estat-nació en el que no hi ha lloc a cap tipus de pluralitat lingüística, cultural o, molt menys encara, nacional.

No tinc clara quina és la solució, però caldrà que d’una vegada utilitzem el famós seny català de manera correcta, fent-ne una virtut i no un defecte, que serveixi per a avançar i no per a infondre pors interessades. Que serveixi, en definitiva, per a trobar l’estratègia correcta per a organitzar la construcció d’uns Països Catalans lliures, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.