Post post-Fira de l'Oli (una setmana després de la Fira de l'Oli de Jesús)

No recordo quants anys deu fer de la meua primera vegada – dotze o tretze em sembla – i des de llavors, cada darrer cap de setmana de febrer, tinc una cita ineludible. La Fira de l'Oli, amb la Trobada de Gralles i Dolçaines dels Països Catalans i, des de l'any passat, la Trobada de cant improvisat fan un dels caps de setmana més intensos i xaladors de l'any. Ja ha passat una setmana però alguns encara n'arrosseguem les conseqüències físiques, però també les emocionals. I és que la Fira de l'Oli són moltes coses, és festa, música tradicional, jotes, gralles, dolçaines, xalera, baldanes i garnatxa, està clar, però és més que tot això, molt més. També és viure la nostra cultura d'una manera intensa, desenfrenada i desacomplexada. M'encanta com ho van descriure els membres del Belda i el conjunt Badabadoc al seu bloc: “Un cop a Jesús, vam poder comprovar el costat salvatge de la gent de les Terres de l'Ebre, ens vam capbussar en una festa col·lectiva en una masia amb aspecte de casa okupada, on una dotzena de grallers feia les delícies de la gent, grans i petits, tots embogint talment com si estiguéssin ballant a l'Scorpia. Aquella gent disfrutava, vaja, que ens va quedar ben clar que encara tenim país, que tenim molts arbres, molta gent arrelada a la terra.”

Jo no sabria dir-ho millor, perquè no només és xalar, és fer festa col·lectivament i sentir-la com va creixent arrelada a la terra i oberta a tothom que la vulgue fer seua. Alguna vegada als meus amics els he retret – mig en broma – el munt d'anys que han estat esperant a descobrir aquesta festa, o a altres que encara tinguen la indecència de no haver-hi vingut mai, però el que més m'agrada és que després tothom hi vol tornar, i hi tornen d'any en any.

Enguany potser ha estat un dels millors anys que recordo. Per segona vegada, es va començar el cap de setmana amb la Trobada de cant improvisat. Des de fa anys, arreu de país molta gent treballa per a recuperar la nostra cultura popular, per a tornar-li aquell esperit participatiu, realment popular i espontani, a viure-la com una festa i no tant com un espectacle. Una de les expressions que arreu dels Països Catalans està recuperant-se és el cant improvisat, com sabeu, un dels pals que més èxit ha tingut ha estat el garrotin de Lleida, però també tenim les nyacres, les corrandes, la glosa mallorquina o les jotes. Abans no era necessari organitzar trobades, la gent improvisava treballant, al camp, quan estava de celebració, quan s'enamorava o quan es lamentava per la duresa de la vida. La idea era recuperar una mica aquest esperit i que, en acabar de sopar, tothom s'animés a improvisar i a cantar. A Jesús, més de dues-centes persones – de les Terres de l'Ebre i d'arreu del país – hi vam participar, algunes ho van fer molt bé, altres vam desafinar una mica – segons diuen les males llengües jesusenques – i altres enlloc d'improvisar llegien paperets i feien el que podien... Hi havia també persones amb molta traça, com Jordi Sebastià (Jesús), Juanito Aragonés (Roquetes) o membres del Cor de Carxofa com Farriol Macip (Barcelona), Marcel Casellas (Esplugues) o el Gustinet (Espolla) ànima de la Meca del cant improvisat als Països Catalans: la Trobada d'Espolla. Som gent de tradicions com veieu, i la Fira de l'Oli té uns rituals molt consolidats, així que el programa del dissabte va ser el de tots els anys, amb la 16a Trobada de Gralles i Dolçaines dels Països Catalans a Jesús. Vam començar la jornada amb una cercavila pels carrers del poble, en acabar el concert a l'escenari de la Fira, on cada una de la vintena de colles participants interpretava una peça, enguany van vindre fins i tot de Baó (el Rosselló) i l'any vinent – si no ens van enganyar - també del Maresme. Per acabar, els amfitrions, que fa dos anys van sorprendre tothom amb un pupurri d'Abba, van tocar un pupurri de Michael Jackson. Per la nit, en acabar el sopar – catarsis, es va anar en cercavila fins el Casal Jesusenc i un cop al Casal em sembla que vam tornar a tenir una d'aquelles nits inoblidables – o impossibles de recordar – així que diumenge vam haver d'anar a dinar a la Gela per a posar en comú tots els records i emocions disperses de les nits anteriors. Aix... que em sembla que encara sento l'olor de la garnatxa, la seua dolçor, no sé si seré capaç d'esperar-me un any. El que tinc clar és que després d'uns dies així, aquesta setmana he trobat a faltar una mica més encara les Terres de l'Ebre, la meua gent.