Jump to navigation
CRÒNIQUES TRANSEÜNTS
Josep Igual
BESLLUMS
No aguanten més passes, ni de les casolanes. Badallen amb mandrosa mudesa del gat. Van ser color canyella i ara tiren a la condició de la cendra. La separació, amb una mortalla de bossa d’escombraria. Sobrevius a un parell de sabates. No és poca cosa.
* * *
El calendari de la pols als llibres.
Retornat de certa felicitat promesa i programada, se’l veia més tranquil.
A vegades les passions – tan generalment blanes i plàstiques- es posen geomètriques.
L’absurd d’ordenar alfabèticament l’absurd i creure’s just i ordenat.
- Hauries de ser més feliç.
- No sóc massa bo en matemàtiques.
- Per què et negues a ser feliç?
- No em pressiones.
I es va aixecar, es penjà la bossa de cuiro d’una revolada, i va marxar. La copa del gintònic tenia la petja dels seus llavis amb pintallavis roig passió.
A la pantalla de l’establiment, empat en el derbi basc. Però ell feia temps que no aconseguia empatar amb res.
Adherències ingrates de la cultura mediterrània: mosques i enveja.
La furgada, la nosa –coses de l’ofici-, de saber que a l’instant de goig l’espera un destí d’elegia.
“Sóc reumàtic”, li confessà el paraigües parlant. Comprensiu, el jubilà, tot plantant-lo en una jardinera gran de bona terra negra, posant-lo a cobert a l’hivernacle, a tocant de la col·lecció de testos amb nines “barbies” també sembrades – algunes cap per avall- en bona terra negra, esponjosa i lleu. Per acollir-lo litúrgicament a la congregació li posà l’adagi d’Albinoni a l’ estèreo de l’aixopluc.
L’alè embafa el vidre mentre et perds en pensaments esfilagarsats pel paisatge en gris. El certificat dura el que dura. Ets d’aquesta vall, encara.
Qui governa la nit? Tirants d’acer o arrels entreteixides? Qui subjecta la concessió del revers de l’assolellada? Qui o què planta les façanes que fa segles que aguanten tot el fugisser domèstic? ¿Per què es subjecten les dentellades de la negada, mentre somniem bulevards joiosos, àngels capriciosos amb branquillons de farigola repartits pels coixins dels malalts, per les flassades dels qui ja no es pregunten res? Què adormissa en cotó melós la presó de la pantera? ¿Qui caragola els ponts sumaris de la resignada amb mentalitat d’esclau? ¿Qui governa la roda constel·lada que aclapara un pare del desert amb temptacions de la pell, menges suculentes i alquímies que transformen l’escata dels turmells en cadeneta d’or? ¿Quin gabinet assalta la trona còsmica per fiar-la al no-govern, a l’ordre indesxifrable d’una pau sense clau d’accés? ¿Què fon els canons en crineres de cavalls sense tanca? ¿Qui va recosint les platges fins a l’acaronada de les petxines, fins a l’espiral de les cítares tènues en el besllum de la salubre callada? Qui proposa el vol o el contrafort? És xifra, alfabet de silencis o reflex dins un reflex?
Dos-cents violinistes orientals, en l’extrem sud del pont penjant, vivaldejant frenèticament.
Dues-centes màquines de cosir automàtiques, amb dues-centes cosidores governant-les, abillades amb túniques de seda taronja.
Deu metrònoms i el micròfon amplificador i enregistrador al bell mig, recollint tot l’ambient, incloent-hi la remor del corrent fluvial.
Enviar en acabant el resultat a un traductor al llatí.
Se li va acudir l’acció en la migdiada. A l’hora del berenar la va descartar.
Ventall d’estornells. Senill en nervada de congregació.
Interrogant bastó de caminant. Respostes provisionals.
Cimbori en el miratge de l’asfalt secundari. Alterosa celístia
que il·lumina el pou de misèries destructores. Matiner estel del sud,
fanal que la vinassa del vent agita entre els dos mons.
El que resen les pedres.
El que revifa l’aigua indomable.
Tot per al refugi de la figuració tèbia.
Enramada per l’ombra lliscant.
El minuet anisat, enmig dels deures.
Les declinacions del silenci germà.
La probabilitat d’ànima de la quietud.
Alberg a dues aigües: espai, temps.
La crida de la voluntat; el sobreposar-se.
Completat en l’essència.
Retornat al son sense pes.
Finíssim brull del no-res.
Paciència sobre indiferència.
Salm sense tornada.
Teixit sense anècdota.
Crinera flonja, callada.
Terrer agranat, orba gropa.
Completat en l’al·leluia del senills
(balancí d’orgue de gats coral).
Aliè a confidències i perills
( pentagrames buits de soledat moral).
Apedaçat salm esbocinat.
Riota del darrer sarcasme nafrat.
Pellofa en la ziga-zaga del vent.
Somnis de rebrotada en l’erm.
Han passat els anys, però la imatge es manté fresca. Mans de pianista endreçant un plafó de pomes al sol, arran de porxo de la casa de fusta pintada de blanc. Bata clara, coll de brusa verd, pantalons texans, pomes roges, lluentes.
Ulls rutinaris – potser verdosos, potser mig ensonyats- dedicaren una llambregada distreta a l’autobús, que maniobrava abans d’accelerar cap al lliscar dels almanacs i la propera estació d’absurdes entretingudes. Què podia haver-hi darrera aquelles pomes i mans de pianista? Què se n’haurà fet de la desconeguda? Postals soltes del fugisser.
Josep Igual ha publicat una vintena llarga de llibres: poesia, narrativa, dietari i assaig.En íntima relació amb la seua obra literària, musica textos propis i aliens com a cantautor, i ha fet diversos enregistraments i nombrosos recitals arreu dels nostres països.