Entrasurts

         “El poeta és algú perdut entre el vers i la prosa”. Mahmud Darwix.

* * *

         Els tan freqüents plànols zenitals dels narradors omniscients. Sí, jugant a ser déus. Forma part del joc. El jo que narra no té vertigen.

* * *                   

         De tard en tard, el diable tria un romàntic o altre per fer-ne de les seues. O no ho era en Hitler, de romàntic, d’una manera o altra?

* * *

         Els prejudicis entelen els espills.

* * *

         Silenci de dona, mentre remena el cafè. Ni tenint memoritzada la britànica sencera desxifraries quin retalls de memòria o projeccions li fan ara ennuvolar la mriada, i després dibuixar un mig somriure lluminós que li eixampla el brill de les ninetes. Només abastes a pensar que d’haver-lo conegut, el seu coll finíssim hagués captivat Modigliani.

* * *

         Diu que l’amistat pura, sense noses ni electricitats molestes, només l’ha trobada en els coneguts gais. Mascles i femelles interactuant: dues cultures provant d’aproximar-se? I, és clar, les dolces metzines de la biologia, que vol triomfar i perpetuar-se després de fer retria. El tema ha donat i donarà molta lletra i cel·luloide.  

* * *

i arriba un dia

en les constel·lacions escruixides

de cent batalles perdudes

en que la necessitat

es repinta de pètals essencials

i sentors de canvi de pell

i proves una llançada eficaç

per aturar les aspes del molí

i emprovar-te altra màscara

menys esquerpa, més entallada

a la fragilitat i el fugisser.

* * *

         ¿Potser més suportables quan el narcisisme del reflex ja és vençut per la regular cendrosa perplexitat?

* * *

        Aprenent a esperar en els solars desconeguts del que ja no esperaves.

* * *

         Què exigents i greus, quines desdibuixades vertiginoses, les follies d’amor. Potser tracen el gratuït fumet delicat que ens fa despulladament desarticulats: ¿de la matèria de les criatures de l’aire? Com s’aclareix el palmerar entrellaçat amb un sol gest que ens reconeix amb un silenci tebi.

* * *

(Claustre)

Remor d’aigua discreta,

arran de silenci, no taques

amb pregàries d’estalzí interessat

el que es dóna reunit en fluent

suspensió de trames i cronòmetres.

* * *

         Volia fer-li uns versos diàfans, joiosos, solars, ballables, però vaig acabar embrancat en complicacions sobre el perdó... No es pot escriure emocionat.

* * *

(Epitafi)

         Ho intentà. Tot i tanta policia i vent de cara, ho intentà.

* * *

         Se m’acut un aforisme mentre em dutxo. És tan perfecte que recorda els d’Oscar Wilde, tant, que resulta força sospitós i el descarto, tot i que ha sortit de la banyera ben net i brillant: una llàstima.        

* * *

         Aconseguí fer una foganya en el territori del mai, tot i saber que era impossible.

* * *

         La por a espifiar-la ja suposa una mitja segura espifiada?

* * *

         El timbre antic – cable de caragol arran d’incendi-, que pitjava amb ànsia de sentir-te la veu i comprovar que no havies estat a penes un somni casual. Persianes abaixades. Brutícia dels dies i les nits. Ja no respons. Et mudares a un destrucció d’alta volada, diuen. Un diminutiu blanc dels teus llavis bastaria per consolar-me. Però no dec tenir dret a esperar-lo.

* * *

        Una nosa és una nosa és una nosa... ¿Quina matriarcal Gertrude posarà un plat a taula a les noves generacions perdudes?

* * *

         Casa de menjars. A la taula del costat, un dels dos explicita els detalls que li han generat l’hemorràgia; l’altre mira el mòbil. A la pantalla, ull que presideix el menjador, reapareix el terme guerra freda.