Jump to navigation
SE’NS van quedant uns temps tan aspres i grollers, que exercir la més elemental cortesia et regala freqüentment un menyspreu primari que et pren per idiota o per una arnada baluerna anacrònica.
* * *
EN LA reverberació tremolosa d’una tenora fa l’efecte que ja hi va quallada tota la fatalitat existencial. Igor Strawinski, subjugat per les més reeixides composicions de Juli Garreta, escrigué que el so de la tenora és el més semblant a la veu humana.
ALGUNS DELS dels voyeurismes que permet la xarxa no deixen de ser l’antic exercici de mirar pel forat del pany. Si més no, hem guanyat en una cosa: la posició no és tan incòmoda.
BEN APAMAT, a la llarga - a la curta no els solen deixar-, fan més bon servei al progrés i als marges de llibertat els càustics i heterodoxos que els ordenats i devots.
I NO serà l’amor un subproducte capriciós, recreatiu, de la biologia?
HI HA qui calla com pensa. Sense sintaxi ni melodia.
ELS HEROIS no acostumen a sobreviure als episodis que els han glorificat. Però algú n’ha de cantar-ne les gestes... algun discret covard, sens dubte.
SENSE UN bon paquet de defectes detectats i reconeguts, somriure pietosament amb els dels altres és més complicat.
VAN COMPLETANT els rejocs legislatius per tal que les eliminacions de les despeses ( enganxades a pells i ossos i, no fa molt, al dret a la dignitat) es puguin dur a terme amb asèptics guants purament administratius. Ah, el progrés diligent!
SI HAS estat hàbil lladregot, en els càstings dels nous/vells poders tens més opcions per acabar de guardaboscos.
L’ORGULL I la por són dues grans cataractes a l’hora de percebre correctament moltes coses. I, no obstant, són unes substàncies fortes, i tan indestriablement humanes...
TOT I que en els nostres dies es manifesta freqüentment amb un esclatat mal gust o una descordada barroeria banal, no hauríem de desconfiar sistemàticament de l’alegria.
HI HA estetes del paisatge als qui els molesta, sempre, l’element humà, que gairebé sempre ha tingut alguna cosa – o molt- a veure amb la construcció d’aqueix paisatge admirat.
SOVINT, QUAN les cames van, la decepció ja hi torna.
NO CONEIXES veritablement algú fins que no l’has vist cansat, seriosament cansat, en aquella hora marcida on els fingiments han caigut.
EL POETA i pintor visionari William Blake descrivia l’anatomia dels àngels amb quatre ales a l’esquena. No ens posarem llepafils per dues ales afegides. Tan prodigiós ens en resulta un parell com dos.
EL ZODÍAC d’un periòdic, tirant a conservador, barceloní, també és redactat regularment més que escrutant les estrelles, fiat al seny burgès i la cultura de l’estalvi. Sempre ens dóna consells que ressonen com els de les nostres tietes de tota la vida.
SI EN la cita amb la Dama serem d’una exactíssima puntualitat, ¿per a què tanta pressa?
SEGONS COM, el suïcidi dels escriptors i altra artistalla no passa de ser un “risc laboral”.
HI HA qui amb un nou pany a la mà et diu: “la humanitat m’importa un rave”.
Josep Igual ha publicat una vintena llarga de llibres: poesia, narrativa, dietari i assaig.En íntima relació amb la seua obra literària, musica textos propis i aliens com a cantautor, i ha fet diversos enregistraments i nombrosos recitals arreu dels nostres països.