“En relació amb el passat, la nostra experiència moderna és més fragmentada, més fràgil i, per tant, possiblement la narració, el conte, s’adapten millor a la vida incompleta d’ara”. Antonio Tabucchi.

* * *

(Espill)

        Se’t veu de cos sencer. Aprima una mica. Qui el va adquirir i on? No se sap. Tres generacions s’han reflectit en hores de diari, en retocs capil·lars –o de gorra, mocador o boina-  abans d’obrir la porta i acudir a un dol, o a una sessió de cinema on aquella rossor misteriosa ha promès fer cap.

        Si perviu després de nosaltres, que som els darrers de la corda, ¿on farà cap? Les subhastes dels atzars i els menyspreus són inescrutables.

        Aprima una mica. Durant tres generacions no s’ha trencat, ni en la guerra ni en la pau. Les taques de fatiga són mínimes, unes pigues al racó superior esquerre. De nits, a vegades, de tard en tard, cruix una mica.

* * *

(Mètode Stanislavski?)

        Plenament conscient de que se la mira mitja terrassa, fa com que no se n’adona. Mètode Stanislavski? No, còctel reeixit de postmodernitats i atavismes.

* * *

(Arbre fugisser)

        Lent, el núvol, d’un cotó rutilantment impol·lut, corona el descrostonat remat d’una columna a la intempèrie solitària. Els moixons aturen la xerricada, com si també s’haguessen adonat de l’efecte.

* * *

(Sobre el mantell)

L’ombra d’un cos desconcerta el calendari.

Un perfil desfilat que es confon en l’espill en penombra.

Sobre el mantell ocre l’ampolla de porto.

Pel Douro de l’etiqueta desfila una gavarra sense pilot.

* * *

(Història predilecta)

        Es va gastar el bitlletam, subjectat per una goma verda, destinat a donar l’entrada per canviar el tractor, en el club de volada de la capital. “No em podia morir sense haver-me-les amb una negra. I, a més, vaig trobar una bona oferta: dues pel preu d’una, reunides i complaents”. Igualment va poder canviar el tractor a temps, venent-li al veí uns jornals al quals ja no arribava en la general conreada. Era una de les seues històries predilectes. Un dia em va pertocar sentir-la a mi.

* * *

(Que et quede claret)

       “Això no significa res, que et quede claret”. I claret quedava.

No hi ha fosca sense albada, i va eixir un moment a comprar croissants i pastissets de cabell d’àngel i moniato, i en tornar va fer cafè i ho va servir a l’habitació, i ja desdejunats van reprendre les exploracions i tornà la tornada, amb un nou contrapunt: “això no significa res...però què fots? No et pares, ara!”

(Tres papallones en una)

        Quan la vas conèixer pareixia eixida d’un Sorolla. Més tard, un terraplè com de Marc Chagall. Uns trams abans de deixar-te ja era plenament picassiana. De tota manera, és llei d’oblits, les tres papallones en una  ja són només una indestriable polseta que es perd entre la borra dels racons o els cendrosos matolls dels descampats.

* * *

(Picors)

Les agudes picors als omòplats...que fan l’efecte com de dolors fantasmes

de les ales amputades.

* * *

(Vetlla antiga)

        Feia cara de bona gent. El rigor de cera no li esborrà el gest de comprensió absolutòria amb quasi tot. “Ha quedat bé”, deia la veïna del mocador negre al cap. “Ja no pateix”, mussitava la vídua. Dos ciris grans vetllaven el rostre adormit. De la cuina arribaven efluvis de cafè amorosit amb licors. Algú havia portat una safata de bunyols ben ensucrats. Algú arruixava un gat que s’havia assomat per la gatera del marc del porticó. “Haurà anat de dret al cel”, deia el sagristà esgarrat, que veia perdudes les regulars propines que el difunt li feia i ell es gastava, en variat repartiment, entre els futbolins i la màquina del milió del cafè on sempre li donaven un got d’aigua de l’aixeta i fins, algun diumenge, una taronjada. “Ja no pateix”, reitera en mussitada de rosari la vídua. Algú demana als de la cuina que abaixen el volum de l’anecdotari, teixit en coral a cada pas més animosa.

* * *

(Contrapesos)

Portes unes pedres a un costat del poema

i el poema s’inclina inconvenientment

i un dels poetes grecs que prenen vi al taulell

cau pel marge dret cap al proper llibre o cap a enlloc.

Passa un autobús roig pel poema ajornat.

Una desconeguda et saluda amb la mà enguantada.

No recordes cap cita pendent a Damasc, però potser és arribada

l’hora de cantar a les pantalles dels aeroports histèrics.

Penges el barret de copa a la perxa del poema,

ara sabrem si ets capaç de fer-li expulsar un conill

que simbolitze l’esperança i ature alguna metralla.

Li traus la llançada del costat a la penúltima rebel·lia,

retornes les pedres al bell mig del poema i s’equilibra l’horitzó.

Els nàufrags arrapats al taulell desolat recuperen cert decòrum.

* * *

(Incendis)

(A Gerard Vergés, òbviament).

De l’incendi Jean Cocteau salvaria el foc.

El fill del notari de Figueres l’aire de “Las Meninas”.

I un saberut – venecià o tortosí?- potser el darrer sospir d’Anna Bolena.