,
25/04/2021
Llibres

La ressaca que ens deixa Sant Jordi

Enguany sí. Enguany els llibres i les roses van sortir al carrer. Vam tenir diada de Sant Jordi. I va ser un 23 d’abril. No un 23 de juliol. Ni un 23 de setembre. Un 23 d’abril. Com havia de ser. I fins i tot el temps, que durant tota la setmana ens havia fet patir, ens va oferir una treva, regalant-nos un dia assolellat de primavera, després d’una setmana de pluja i dies tristos.

A Amposta, el punt neuràlgic de la diada va ser a la plaça del Castell, on s’hi van instal·lar les parades de llibres i roses, i al vestíbul de la Biblioteca, on s’hi van celebrar diferents actes. I hi havia tanta il·lusió a l’ambient, entre les llibreteres, les parades de roses i els lectors i lectores que remenàvem les parades, que per un moment, malgrat el control de l’aforament, la neteja de mans o la mascareta, vam oblidar la pandèmia. Les mirades somreien. Les converses se centraven en les recomanacions. L’atenció estava posada a la cerca del llibre adequat i la rosa perfecta.

Vam respirar normalitat. La necessitàvem. Així m’ho deia una de les llibreteres d’Amposta l’endemà, quan m’hi vaig acostar per escoltar-ne el seu balanç. Era el seu primer Sant Jordi com a llibretera i reconeixia tenir encara una mena de ressaca. Em deia que per un moment, mentre s’estaven a la parada, semblava que no hi havia pandèmia. I no perquè la gent no seguís les normes de seguretat, sinó perquè es notava un ambient diferent. “Estic convençuda que ahir [Sant Jordi] vam ser més felices”. I jo no en tinc cap dubte, de que vam ser-ho. Jo ho vaig ser, i no només perquè és un dels dies més bonics de l’any i perquè vaig tornar a casa amb un bon botí [d’això en parlaré també de seguida].

 

Poder tornar a viure Sant Jordi al carrer ens va fer a tothom una mica més felices. Fossis una de les persones que va tornar a casa carregada de nous títols, com jo, o d’aquelles que només compren el llibre que regalen, o de les que només compren la rosa perquè no llegeixen o de les que només es van acostar al castell a passejar. Sigui com sigui. Tothom qui va celebrar a la seva manera Sant Jordi va tornar a casa una mica millor. Perquè necessitàvem compartir espai i sentir que, encara que sigui poc a poc, anem recuperant aquells espais que fan veïnatge i que hem perdut durant la pandèmia. I potser ni ens havíem adonat de com ens en fa de falta, recuperar-los.

Escric aquestes línies diumenge a la nit. Més de 48 hores després que es donés per acabada la jornada de Sant Jordi. I jo, com la llibretera, encara arrastro una mena de ressaca literària. Potser perquè Sant Jordi és un dels dies de l’any que més m’agrada, només equiparable a l’11 de setembre (que és quan compleixo anys). Potser perquè em vaig estrenar a la ràdio comentant literatura (i a qui no li agrada passar-se una hora o més parlant de llibres?). Potser perquè vaig endur-me a casa llibres que tinc moltes ganes de llegir (i que encara m’esperen perquè els hi trobi el seu lloc de la prestatgeria). I, potser, també, perquè necessitava respirar normalitat. Dels llibres que em vaig autorregalar i em van regalar, segurament que en parlaré més endavant. Van ser ‘Mi planta naranja lima’, de José Mauro de Vasconcelos; ‘La meitat evanescent’, de Brit Bennet; ‘La Klara i el Sol’, de Kazuo Ishiguro; ‘Una habitació amb vistes’, d’Em Forster; ‘Canción del ocaso’, de Lewis Grassic Gibbon i ‘Lilla de les dones del mar’, de Lisa See.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Em dic Vanesa Adell, sóc periodista i una lletraferida. Els llibres em són refugi. No sóc experta en literatura ni pretenc sentar cap veritat. Aquí només voldria explicar-vos perquè m'agraden els llibres que llegeixo.

13/12/2021
Històries entranyables; d’altres més àcides; d’altres amb moralitat i algunes menys amables. Totes, però, tenen un tret comú: succeeixen a Nadal.
26/11/2021
Bona nit! Com porteu el fred? No sé a vosaltres, però amb aquest temps de manta i te, a mi m’apeteixen molt les històries més aviat lentes i que em van envolcallant i m’atrapen sense deixar-me sortir fins al final.
19/11/2021
“Me encantaría controlar mis pensamientos, encauzarlos, que siempre fueran elevados. ¿Y a quién no? Pero lo importante es la actitud ante los incorrectos”. 
10/11/2021
“Lucy descubrió que el matrimonio era distinto de lo que había imaginado. Everard era distinto. En primer lugar, siempre estaba adormilada. En segundo lugar, nunca estaba sola”. 
02/11/2021
Un thriller lent i introspectiu, en el qual l’acció ràpida i adrenalítica habitual en els thrillers de sang i fetge o en les novel·les de suspens deixa pas a un relat més pausa
25/10/2021
Aquesta és la setmana més terrorífica de l’any. Bon moment per descobrir històries que posin els pèls de punta.
18/10/2021
Que les dones –i els seus assoliments professionals en qualsevol àrea del coneixement- han sigut invisibilitzats al llarg de la història de la humanitat és un fet que ningú qüe