,
16/12/2013
Filosofia

Bon temps per pensar

Em vaig topar amb una excompanya de classe i portava un xiquet als braços, i el temps se’m va tirar a sobre. No recordo quin dia era exactament però alguna cosa que no sabria descriure em va mossegar. La darrera vegada que la vaig veure teníem uns 17 anys i ara estava davant meu, 14 anys després, casada i amb una criatura.

Potser el que em va impactar és que ella em seguia recordant a la noieta adolescent que algun dia havia anat a classe amb mi. La seva cara a penes havia canviat. Però ella ja no era la mateixa i, mentre la mirava, pel meu cap s’embalava una concepció del temps prou estranya, tant com la sensació que aquell encontre m’havia acabat de provocar.

Per què em costava veure el pas del temps en ella? Potser perquè vivim la temporalitat d’una manera tan inconscient que no parem atenció en els seus efectes, a menys que siguin dràstics. Jo, per exemple, tinc a la ment a amics de la infància, que per motiu diversos, no he vist mai més. M’impactaria veure’ls ara de grans i de ben segur que no entendria que són la mateixa persona que algun dia vaig conèixer.

És més, no notem que la gent del nostre entorn, aquella que veiem tots els dies, va canviant constantment. És molt probable que veiem als nostres pares molt més joves que a la gent de la seva edat. Veurem l’envelliment més ràpidament en desconeguts que amb aquells qui mantenim contacte constant.

Però això no és tot. No. La noció del temps, en aquell mateix instant, em va manifestar que la temporalitat està enamorada d’allò fulminant i sobtat. Un pot mantenir-se jove durant molts anys i en un segon, per una tragèdia, complir 10 anys de cop. L’envelliment no és constant, és sobtat. Tens una criatura i creixes de cop, així, tal com sona.

Les asincronies existeixen i evidencien aquesta tendència crònica. Tothom tenim amics de la nostra edat que pel motiu que sigui ens sembla que s’han convertit, de sobte, en uns “ vells carcamals” o, per contra,  que han tornat a l’adolescència. Vivim tan immersos dins del temps que ens passa pel costat sense que hi prestem atenció i quan l’hi prestem ho fem perquè hi ha alguna cosa que ens ha impactat.  I per a mi, veure que la meva companya ja no era aquella xica que havia conegut, va ser com un cop de puny dirigit a la meva memòria i consciència.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

11/09/2016
Escena 1: Por  -Senyora, em sento estúpid.  -Ho és, no ho dubti. 
25/08/2016
Com si estigués prenyat d'impossibles sempre m'han agradat les hipèrboles, fins a tal punt de desconcertar a propis i a estranys.
12/08/2016
El linkedin em deixa sorprès. La promoció que en fa de saber vendre la moto és genial. Al cap i a la fi intueixo que tothom ens estem convertint en comercials, almenys en comercials de nosaltres mateixos. Potser ens estem convertint en producte.
30/06/2016
El compàs, amb totes les seves dèries, lluitava per girar amb la gràcia de la ballaruga. Li semblava que la seva dansa imitava hiperbòlicament els moviments de la Terra. La seva finor l'enamorava.
26/05/2016
Començo aquest post amb certa temor. La temor d'aquell que sap que pot rebre pals per totes bandes. Potser m'ho mereixo per intentar reflexionar més que opinar i sobretot per intentar entendre. 
21/04/2016
T'ho dic sincerament. Aquesta nit la lluna ha començat a molestar-me. Tan grossa, tan granulada... No sé què ha passat però ja no sé mirar-la com me la mirava abans. Ho sento, em veig incapaç de suportar tanta foscor, tanta nit...
11/02/2016
“Et noto distant, com si no t'importés. Per cada pregunta que et faig em soltes una resposta precuinada, buida, ratllant el sense sentit. Et mantens a la defensiva, com esperant un atac meu. Només vull atenció...”