,
05/03/2013
Filosofia

Caritat i solidaritat, germanastres.

 

És veritat, m’esgarrifa sentir parlar de Càritas. Expressar el que sento m’exposa a ser criticat. Però no m’agrada aquesta empresa. De fet no m’agraden les empreses que fan ús de la caritat perquè me semblen antisolidàries. M’explico, la caritat viu de les diferències entre aquells que tenen i aquells que no tenen. Una empresa caritativa farà lo possible per mantenir les diferències entre pobres i rics i així poder treure a passejar el seu orgull al carrer.

La solidaritat i la caritat són germanastres però no se porten gaire bé. Mentre que una intenta crear una societat amb igualtat social, l’altra desitja desigualtats per seguir professant el seu filisteisme. Poques vegades se vorà a una gran empresa fent una donació sense fer-ne publicitat d’ella. La intenció, al meu parer, no serà la d’ajudar als més dèbils, sinó la de mostrar que se pot ajudar. Li plena d’orgull al gran capital tenir tants diners que se’n puguin donar i regalar als pobrets que no tenen la capacitat de fer-se rics.

Càritas té un problema ben gran. Abans comptava amb el monopoli de la caritat però ara li estan sortint competidors, és per això que cada vegada fa més publicitat. Val a dir que la majoria de diners d’aquestes empreses vénen de la gent del carrer que és la que dóna els seus diners discretament, tanmateix les companyies transformen en caritat allò que alguns han donat per solidaritat.

Penso per exemple en “La Caixa”, que disposa d’urnes on poder deixar almoines contra la pobresa infantil mentre que per altra banda no s’estan de deixar sense casa a persones amb fills petits que possiblement s’estaran convertint en pobres quan s’hagin quedat sense lloc on viure. Un peix que se mossega la cua. Síndrome d’Estocolm. Lo Gran Capital te desposseeix i després amb la solidaritat de la gent de carrer te dóna una miqueta i així se purga i se redimeix de ser una gran usurpadora.

Si això no és així, per quin motiu ara mateix aquestes empreses, inclòs les ONG, se barallen publicitàriament perquè ingressis diners en elles i no en les altres? Per què no se gasten aquests diners en ajudar? Possiblement perquè el motiu de funcionament d’aquestes empreses és el de la competició i no la cooperació. No fan un front comú ajudant sinó que se barallen per acaparar diners. Possiblement perquè allò que interessa és ser los millors contra los altres i no ser los millors amb los altres.

Alerta! Aquesta caritat arriba fins i tot als Ajuntaments. M’explico. Allò que hauria de ser un funcionament normal un Ajuntament ho sol transformar en excepció. Si se va a demanar un tràmit, t’ho posen dificilíssim perquè imploris i surtis d’allí amb la sensació de què t’han salvat la vida. Lògica caritativa.

Que vols fer un festival que donarà beneficis al poble. Doncs va l’Ajuntament de torn i reclama que el posis com a col·laborador i que li deixis fer un discurs perquè se pugui penjar la medalla d’haver permès quelcom que s’entén que per lògica s’ha de permetre perquè en realitat cal saber que un alcalde està al servei d’un poble i no a la inversa.

La burocràcia només serveix per justificar llocs de treball que d’altra banda quedarien bacants. No serveix al poble; ni els Ajuntaments, al meu parer, tampoc. Poso un exemple. Madrid Arena, l’Ajuntament va i se penja una medalla, vol figurar com a col·laborador d’un macro festival. Però després d’un desastre s’hi vol desmarcar. Ells no van fer res. Jo crec que diuen la veritat. Ells no van fer res excepte reclamar protagonisme i després eludir-lo. Van fer tan poc que ni tan sols van anar a veure què és el que s’estava coent allí. Perquè sovint figuren com a col·laboradors entitats que ni tan sols saben res del programa, ni de les intencions ni de res.

Mentre la gent treballa per elaborar los actes ells només posen la firma. Segurament estic generalitzant molt, és evident, però hi ha casos com lo de Madrid estesos per tot arreu i lo pitjor de tot és que figuren en actes dels que no ne tenen ni ne volen tenir la més mínima idea i això los converteix en caritatius irresponsables. Fer veure que se fa eludeix responsabilitats  i sol atorgar mèrits, quan hauria de ser a la inversa. Mentrestant no canvien les coses, deixarem que siguin los alcaldes, consellers i regidors qui facin los pregons d’inauguració de diferents esdeveniments només perquè mos los hauran deixat fer. Poca cosa més. I si la cosa surt malament mos demanaran comptes a natros.

 

PD: La cita de René Descartes “Divideix cada dificultat en tantes parts com sigui factible i necessari per resoldre-la” es podria traduir avui dia en “Divideix la societat en tantes parts com sigui factible i necessari per dissoldre-la”. 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

11/09/2016
Escena 1: Por  -Senyora, em sento estúpid.  -Ho és, no ho dubti. 
25/08/2016
Com si estigués prenyat d'impossibles sempre m'han agradat les hipèrboles, fins a tal punt de desconcertar a propis i a estranys.
12/08/2016
El linkedin em deixa sorprès. La promoció que en fa de saber vendre la moto és genial. Al cap i a la fi intueixo que tothom ens estem convertint en comercials, almenys en comercials de nosaltres mateixos. Potser ens estem convertint en producte.
30/06/2016
El compàs, amb totes les seves dèries, lluitava per girar amb la gràcia de la ballaruga. Li semblava que la seva dansa imitava hiperbòlicament els moviments de la Terra. La seva finor l'enamorava.
26/05/2016
Començo aquest post amb certa temor. La temor d'aquell que sap que pot rebre pals per totes bandes. Potser m'ho mereixo per intentar reflexionar més que opinar i sobretot per intentar entendre. 
21/04/2016
T'ho dic sincerament. Aquesta nit la lluna ha començat a molestar-me. Tan grossa, tan granulada... No sé què ha passat però ja no sé mirar-la com me la mirava abans. Ho sento, em veig incapaç de suportar tanta foscor, tanta nit...
11/02/2016
“Et noto distant, com si no t'importés. Per cada pregunta que et faig em soltes una resposta precuinada, buida, ratllant el sense sentit. Et mantens a la defensiva, com esperant un atac meu. Només vull atenció...”