,
05/12/2014
Filosofia
Fotograma del film "Don Quijote" d'Orson Welles

Carta del Quixot a un exèrcit de Sanchos

Estimat Sancho, acompanya'm i te prometo, no només aventures extraordinàries, sinó també omplir-te de saviesa. Encara més, et faré propietari de vastos territoris. Vull un exèrcit de Sancho Panzas al meu costat. Vull gent que cregui, que es fascini. Molts no mos creuran, se'n riuran de nosaltres. Aquest és el preu que hem de pagar per aconseguir les nostres fites. Ens exposarem a misèries, difamació i veurem com ens humilien.

Sancho, realista del meu cor, et penses que Cervantes va escriure la nostra història perquè se'n riguessin de nosaltres? No pas. El manc de Lepant tenia altres coses en ment com, per exemple, riure-se'n dels seus lectors. No me creus? Ah, cretí. Si no me creus és que no has après a llegir ni a pensar entre línies. Analitza qui me llegeix i veuràs que tinc raó. Molts dels que hauran gaudit de les històries del Quixot, de mi, s'ho hauran passat molt bé veient lo perdut que vaig per la vida. Vaig confondre un prostíbul amb un castell. És veritat. Però no t'espantarà saber que molts dels que em llegien en aquella època anaven als mateixos castells que jo. Sense confusions i d'amagatotis. Allí me'ls trobava com si fossin nobles i quan després els saludava pel carrer feien veure que no me coneixien.

Molts d'altres alternaven la lectura de llibres sagrats amb la meua aventura. Se'n reien de mi i, per contra, alabaven davant de tothom les gestes de Moisès i de Jesús. Tot humil, jo els hi comentava que aquests també foren repudiats en la seua època i que només anys més tard foren enaltits com a gloriosos. El pes del temps li atorga solemnitat a totes les criatures. Però, ah! Els nostres temps són fills de la ironia i de la distanciació. Ja no es pot creure en res. Tot i això vivim les nostres vides com si creguéssim profundament en certes qüestions. La primera d'elles, creure que nosaltres tenim una visió més clara i distinta d'allò que és real. A part vivim la ironia com si no pogués haver cap altra cosa. Observem l'esbojarrat del Quixot sense veure que és un espill, el nostre reflex.

Milions de lectors de la meua figura, asseguts a un sofà, llegint-me divertits i assegurant que la meua concepció té a veure amb la demostració de què la metafísica ja no té cap sentit, de què ja no es pot creure en fades, s'aixequen dels seus còmodes seients i quan surten al carrer proclamen la legitimitat de la seua bandera, el seu únic estendard i més metafísic que la poció de Ferabràs. Sancho, ells em llegien, i després anaven a fer la guerra per conquerir territoris. Jo almenys lluitava per Dulcinea.

Per no parlar dels que no han conquerit res mai, dels que sempre es deixen conquerir. Els hi agrada ser súbdits dels eterns reis Àustries i en canvi a mi me veuen com un rei despullat que diu portar un vestit invisible. Me'ls miro tot sorprès veient com diferencien entre el meu anar despullat i el d'aquesta estirp. Quin beuratge s'hauran pres que fa que a mi em vegin com una titella i a ells mateixos com si distingissin realitat de ficció?

Potser és que hi ha una crítica encara més amagada en l'obra del meu estimat Miguel de Cervantes. Jo, és cert, vaig llegir-me molts llibres, fins atipar-me i llavors vaig sortir a aventurar-me. Cansat de veure el món darrer d'una pantalla de paper volia palpar-lo amb les meues mans. Els que m'han llegit, o són de la meua pasta i es fascinen de mi i surten a aventurar-se i a deixar-se meravellar per la màgia d'aquest món o, per contra, es tornen escèptics de tot allò que volen. S'argumenten a sí mateixos mentires per ser capaços d'amagar-se veritats que els hi farien mal.

Ah! La modernitat tan sofisticada i tan fina. La ironia que serveix per dubtar del món però per no ficar el nas en la nostra consciència ni una sola vegada. Alguna persona ens llegirà algun dia i quan la cagarà dirà “jo tinc la consciència tranquil·la perquè sé que el que he fet no és dolent” i tot seguit esperarà que la gent cregui en ella quan ella ja ha dubtat de tothom. Tenir la consciència tranquil·la Sancho, que fàcil que és! Un bon Alonso Quijano, com alguns m'anomenen, no acaba mai de tenir la consciència tranquil·la i, per això, no para d'aventurar-se.

Si vens amb mi, estimat, te prometo que no sé què ens passarà. Però si et quedes llegint-me darrere d'una muralla, carregat de confort i pensant que estic boig aconseguiràs que allí on sigui Cervantes plori del riure de veure com un petit lector s'empassa un encanteri que no li permet veure que ell mateix s'ha transformat en un Quixot nuet; un lector que se pensa que és l'únic que va vestit.

Corre Sancho, corre Dulcinea. Jo us espero damunt de Rocinant perquè la vida, estimats amics i amats és conquereix galopant!

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

21/04/2013
Sant Jordi is comming. Seré breu. M'encanta fer les coses diferents.
08/04/2013
Un iglú, desert de neu. Canvi de temperatura entre l’espai interior i l’espai exterior. Paraules glaçades, baf a l’atmosfera, petjades feixugues, l’eco de la immensitat a uns quants graus per sota del zero relatiu.