D'armadures i d'ànimablanes

De petit corria darrere dels trons, li encantava caçar el núvols més grans. Sovint es podia passar tant de temps jugant a disparar al sol com el que trigava el seu pare a fumar-se 25 cigarretes. No és que el seu pare fumés molt ràpid, tampoc massa lent. La fum s’entremesclava amb el cabell de la seva àvia i aquesta amb els records que hi havia dins la biblioteca submarina del seu cor.

 

Els déus tenen aquestes coses; poden eructar llamps i menjar present. També poden insistir enlloc d’existir. Però el més petit de tots no parava de jugar i de ballar i això no ho fan tots els déus. No importava que Mahoma el toqués de passada amb la tinta de l’Alcorà ni que Jesús el mirés als ulls a través de la seva crucifixió. Ni tan sols Nietzsche amb les seves ditirambes aconseguia desviar-lo del seu objectiu: fer diana a l’astre rei.

 

No, no parava de pegar-se cops al pit com fan els goril•les quan tenen por. Ell, però, no en tenia pas de por. No va tenir por ni quan Abraham va agafar Ismael i el va portar al mont per tal de fer-ne holocaust, tampoc quan va portar a Isaac encara que semblés que al patriarca de les religions li fessin gràcia les barbacoes.  

 

Ell només buscava el sol. Buscava el seu tacte, la seva escalfor li posava la pell de gallina. Mirar els astres no semblava adequat, era millor olorar-los, sentir-los o simplement degustar-los. Els cavalls, els sàtirs, els búfals i demés éssers salvats (o no) per Moisés buscaven la  mirada del petit com qui busca aigua a un glacial: aigua tèbia. Ja s’havien apagat 23 de les 25 cigarretes amb les seves respectives burilles picades pel terra com anunciant que qualsevol ànima correria el mateix destí; l’esperit sempre busca la verticalitat, el cos la horitzontalitat.

 

“Rac”, semblava que mai arribaria al sol, “rac” una altra fletxa pel terra. Els homes i les dones vivim horitzontalment com les bèsties. De fet la nostra mirada sempre migra cap a l’horitzó. Tanmateix homes i dones també creixem verticalment, com els vegetals, tot intentar acariciar la cúpula celest. 

 

Ell ho sabia, mai arribaria al sol, ho havia d’intentar. Volia el sol però ni quan aquest estava dessagnant-se per damunt de l’horitzó arribava a tocar-lo. El sol li havia robat el cor, però el més petit dels déus no podia ni tant sols fregar-lo amb la punta dels seus pensaments.

 

Eros, el més petit dels déus es deia Eros. Malgrat no arribar mai a port no deixava d’intentar-ho. Sabia que mercès al seu arc la gent no pararia d’intentar-ho, que se seduiria perquè la gent se sedueix d’aquells que ja estan seduïts. Jesús es va seduir de mil deserts, Moisés de la màgia dels Faraons, Buda de sí mateix i del seu interior inescrutable, Mahoma es va seduir de l’escriptura més bonica mai escrita, Da Vinci dels artefactes, Nietzsche de la mort de Déu (malgrat també la plorés en silenci) i nosaltres, nosaltres de què ens fascinem? Cau un plugim, refresca, a les golfes encara es pot veure a contra llum com cau alguna fletxa. 

 

 Últimament no el trobo enlloc. S’haurà fet gran Eros? S’haurà cansat de jugar o és que el seu pare ja no fuma i no sap com comptar el temps? Les olors, els colors, els sons, els tactes i els gustos.... Eros? El teu pare t’ha castigat? Com es pronuncia el teu nom en àrab? I en copte? Has prenyat Afrodita? De vegades penso que la vostra infelicitat és el nostre goig. Ets un ser eulàlic, eufònic. Torna a intentar-ho, si us plau. 

 

El sol s’arrossega ja pel terra. Recordo una frase, no era del Gibrán Jalil Gibrán però ben bé podria ser-ho: "Les armadures permeten la vida, tanmateix la fan impermeable a la intensitat". Els eriçons a penes poden acariciar als seus. Desvestir-nos ens fa més fràgils però ens obre al món. Eros, perquè és fàcil perdre-ho tot sense armadura. Eros, perquè allò poc que arribem a compartir ho compartim mercès a Eros.

 

 

Laia, Maria, gràcies pour parler.