,
08/07/2013
Filosofia

Era el meu Déu i eren els meus donettes

Fa temps que no escric res massa irònic. Amb aquesta situació em sento molt estrany. És com si hagués perdut aquesta arma de tant utilitzar-la. Més o menys igual em va passar amb la meva fe. No me’n queda ni una gota. De petit, “ala” a tenir fe! Em fotia un embolic amb lo d’Adam i Eva i els micos! Com tot això requeria molta fe ara no en tinc gens ni mica. La manca de creença meva no té a veure amb arguments sòlids ni lògics.

La situació es relaciona amb un empatx. Com quan de menut vaig avorrir els Donettes ratllats de tant de menjar-ne i ara no en puc menjar gens ni mica. A dia d’avui és veure a un creient fidel i m’entra la sensació de què em sentiré estrany. Ara practico l’ateisme personal i l’agnosticisme filosòfic però ho faig per feina més que per vocació.

Se’m fa difícil no dubtar de tot en filosofia, almenys se’m fa difícil no obrir les portes a la possibilitat de què hi hagi alguna cosa que desconec. Però com a persona aquesta possibilitat no té cap importància per a mi. Alerta! Puc parlar de la inexistència de Déu durant hores i hores i puc escoltar arguments contraris. Tot i això sóc impermeable i insensible a ells. M’empatxa quan se’m vol convèncer.

No hi ha argument a la Terra ara mateix que em fes tremolar ni sensibilitzar. Ni sentir un tro parlant o una foguerada em faria emocionar. De por sí que n’agafaria, perquè jo sóc poruc però sobretot agafaria por de què no m’haguessin posat alguna cosa dintre la beguda.

No estic sent irònic. De debò, estic perdent aquesta capacitat també. Més que la importància de què hi hagi Déu o no crec que ho és la manera com ens afectaria a nosaltres la seva condició d’existència/inexistència. Penso que hauríem de pensar fortament les dues posicions. En aquest sentit, hi hagués Déu o no actuaríem igual perquè Déu, si és “el més gran dels éssers” no pot necessitar funcionaris de la seva causa i menys funcionaris ara que hi ha crisi. Si un Déu existent ens ha donat la capacitat de dubtar que ningú ens la tregui a base de cursos d’ensinistrament.

Cadascú pot trobar mil arguments a favor de la seva existència i els mateixos sobre la seva inexistència. Per exemple Dostoievsky comentava “sense Déu tot valdria”. Zizek li va replicar “amb Déu tot ha valgut, fins i tot les guerres més cruels”. Al final l’enigma sobrevola i la incertesa de l’ésser humà se’ns aferra per fer-nos entendre que sense dubte i una mica d’ironia qualsevol fanatisme ateu/creient pot arribar a portar destrosses.

No és irònic comparar Déu amb un Donette. Allò era circular i perfecte quan jo me’n delectava. No tenia fi ni acabament fins que me’n vaig afartar. El ying i el yang s’hi representava en ell (blanc i negre) i em feia feliç. A més, curiosament, va ser durant la mateixa època de l’empatx que vaig col·lapsar-me de fe.

Ja no veia al cambrer com el kristophoros (redemptor) ni tampoc al mossèn com la veu de Nostre Senyor. La força d’un entusiasme es va perdre un matí de primavera en què vaig començar a sentir allò com una veu desenganxada de substància divina, una pantomima sense credencials. Com quan un mag treu un conill i se li veu el truc.

Però la ironia més furibunda la desplego cap al meu ateisme, aquesta sí. Em pregunto per què no em vaig mantenir creient i ignorant de les pantomimes. Em retrec no veure’m a mi mateix més que com una “escopinada” perduda per la Terra. Un futur mort, carn plena de cucs. No és irònic veure’s així a un mateix? No és dur? Ho és però si li gires la truita pot ser fins i tot  interessant. Perquè només arribant al no-res podré deixar de reclamar res a ningú i podré deixar de plantejar aquests dilemes. Mentrestant aniré caminant amb un somriure i una miqueta d’ironia per a les meves bones companyies.

 

PS: Donettes és una marca registrada de Panrico; Déu és una marca registrada per unes quantes empreses que lluiten per la seva patent. ;)

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

11/09/2016
Escena 1: Por  -Senyora, em sento estúpid.  -Ho és, no ho dubti. 
25/08/2016
Com si estigués prenyat d'impossibles sempre m'han agradat les hipèrboles, fins a tal punt de desconcertar a propis i a estranys.
12/08/2016
El linkedin em deixa sorprès. La promoció que en fa de saber vendre la moto és genial. Al cap i a la fi intueixo que tothom ens estem convertint en comercials, almenys en comercials de nosaltres mateixos. Potser ens estem convertint en producte.
30/06/2016
El compàs, amb totes les seves dèries, lluitava per girar amb la gràcia de la ballaruga. Li semblava que la seva dansa imitava hiperbòlicament els moviments de la Terra. La seva finor l'enamorava.
26/05/2016
Començo aquest post amb certa temor. La temor d'aquell que sap que pot rebre pals per totes bandes. Potser m'ho mereixo per intentar reflexionar més que opinar i sobretot per intentar entendre. 
21/04/2016
T'ho dic sincerament. Aquesta nit la lluna ha començat a molestar-me. Tan grossa, tan granulada... No sé què ha passat però ja no sé mirar-la com me la mirava abans. Ho sento, em veig incapaç de suportar tanta foscor, tanta nit...
11/02/2016
“Et noto distant, com si no t'importés. Per cada pregunta que et faig em soltes una resposta precuinada, buida, ratllant el sense sentit. Et mantens a la defensiva, com esperant un atac meu. Només vull atenció...”