,
15/10/2015
Filosofia
Joc "Érase una vez el Cuerpo Humano"

"Érase una vez el cuerpo humano" segons el PP

Veient l'spot publicitari que ahir va exposar amb orgull el Partit Popular sobre la recuperació econòmica el primer que em va venir al cap va ser la sèrie de dibuixos animats “Érase una vez el cuerpo humano”. No perquè l'anunci em semblés infantil, que ho era, ni tampoc pedagògic, que no ho era. M'ho va fer pensar pel fet de què se'ns presenta “Espanya” com si fos una persona a punt de morir. Decididament em va fer pensar que si l'Estat era representat com un ésser viu particular, i en aquest cas femení, els seus habitants en devíem ser les seves cèl·lules, bacteris, virus, anticossos...

L'escena podria fer certa gràcia i fins i tot ser original, llevat de què no aconseguia ni una cosa ni era l'altra. No fa gràcia veure com s'apel·la a un símil mèdic quan el mateix PP s'ha anat carregant la sanitat pública. Qui són els metges de l'anunci que operen el malalt? S'ens està dient subtilment que la privatització cura l'Estat? Almenys resulta curiós considerar que part de la ciutadania, encarnada pel PP, pot arribar a ser part orgànica del cos i metge al mateix temps. Jutge i part, si més no.

Tothom sap que aquest partit elabora propagandes força desafortunades, almenys des de la perspectiva catalana. Però és que, a sobre, aquest anunci està copiat, gràcies Alberto Lamote per informar-me, de la publicitat que un partit polític dominicà va elaborar per penjar-se medalles de recuperació. Veure aquest tipus d'anuncis fa pensar en aquella frase que se'ls hi sol dir als creatius quan no els hi volen pagar: “ja m'ho farà el meu nebot que va fer un curs de photoshop” (llegeixi's guionatge, realització, AutoCad..).

Però tornem a la magnífica sèrie infantil que és prou interessant. L'anunci m'ha fet preguntar “què representem les persones que configurem el “cos” Espanya?”. Segons els “metges” populistes, vull dir populars, el cos hispànic ja està curat. D'acord. Tanmateix hi ha un tou de cèl·lules internes que s'estan morint de gana o viuen a la intempèrie. Això, fent el símil corporal, voldria dir que el cos no té prou defenses i que potser sobreviu gràcies a estar medicat de manera constant. Què passarà quan s'acabi la medicina? Potser ens les trobem amb un Zombi. Ara que el cinema apocalíptic està de moda potser seria interessant que el partit hi pensés en una pel·lícula de l'estil.

També podríem fer un símil de les causes de la crisi que haurien provocat el col·lapse orgànic. En aquest cas podríem dir que els bancs, l'especulació immobiliària i certa gent que hauria abusat del seu poder polític hauria provocat la quasi parada cardíaca de la “pobra” Espanya. Què han fet els metges amb el virus “Bancs”? Els ha sobrealimentat amb diners de cèl·lules sanes. Serà que el PP creu en l'homeopatia. Amb els personatges corruptes i corruptors encara no se sap massa bé com actua. I amb les immobiliàries hi ha quelcom que em fa pensar que si fos per ells seguirien vent en popa a tot Castor.

També dóna que pensar que la malalta quan “torna a la vida” ho faci amb la cara pintada com una “holligan”. Sí, entenc que ho facin perquè es pugui entendre el malabarisme simbòlic (Explicar on està l'acudit fa que aquest perdi la gràcia, i veig que encara no ho saben), però tot i això ens convida a comprendre de quina manera entén aquest partit el concepte “Espanya”.

Al cap i a la fi el que queda absolutament clar és que per a alguns partits l'important és Espanya, no els seus habitants. El seu manifest, tot i que no del tot correcte, crida als quatre vents que ha curat “Espanya”, no als ciutadans i ciutadanes d'aquest país. Una cosa podria portar a l'altra però en aquest cas no ho fa perquè la base sobre la que s'ha confeccionat la cura és la de debilitar als darrers per protegir la primera. Peti qui peti, la unitat i la salut d'Espanya.

Per cert, m'agradaria saber com simbolitzaran el fet català. A Colòmbia anomenen “conmoción interior” a l'estat d'excepció i això ens pot donar pistes de com ho veuen des del centre geogràfic, que no polític de la península. L'estat d'excepció és una situació extrema d'un Estat en què el seu sobirà tindria el dret de determinar un enemic públic, o una malaltia vírica atenent al símil, cosa que el legitimaria per “defensar-se” d'ell. Aquest fet em fa pensar que la mateixa democràcia és l'enemic públic de qualsevol govern, almenys quan aquest fa temps que està enganxat al càrrec, encara que no el presideixi.

Abans Espanya que les decisions del poble, abans roja que trencada i sobretot, abans Espanya que els espanyols. (El mateix val per a tots, o quasi tots, els Estats).

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

11/09/2016
Escena 1: Por  -Senyora, em sento estúpid.  -Ho és, no ho dubti. 
25/08/2016
Com si estigués prenyat d'impossibles sempre m'han agradat les hipèrboles, fins a tal punt de desconcertar a propis i a estranys.
12/08/2016
El linkedin em deixa sorprès. La promoció que en fa de saber vendre la moto és genial. Al cap i a la fi intueixo que tothom ens estem convertint en comercials, almenys en comercials de nosaltres mateixos. Potser ens estem convertint en producte.
30/06/2016
El compàs, amb totes les seves dèries, lluitava per girar amb la gràcia de la ballaruga. Li semblava que la seva dansa imitava hiperbòlicament els moviments de la Terra. La seva finor l'enamorava.
26/05/2016
Començo aquest post amb certa temor. La temor d'aquell que sap que pot rebre pals per totes bandes. Potser m'ho mereixo per intentar reflexionar més que opinar i sobretot per intentar entendre. 
21/04/2016
T'ho dic sincerament. Aquesta nit la lluna ha començat a molestar-me. Tan grossa, tan granulada... No sé què ha passat però ja no sé mirar-la com me la mirava abans. Ho sento, em veig incapaç de suportar tanta foscor, tanta nit...
11/02/2016
“Et noto distant, com si no t'importés. Per cada pregunta que et faig em soltes una resposta precuinada, buida, ratllant el sense sentit. Et mantens a la defensiva, com esperant un atac meu. Només vull atenció...”