,
18/11/2012
Filosofia

L'erotisme, la intimitat i el voltatge

 

Avui toca parlar dels imprevistos. Us convido a allò imprevist. Imagineu-vos, si voleu, aquest camí de paraules com un laberint que no sabeu on us portarà. Jo us asseguro que avui encara no sé de què estic parlant, ni sé com acabarà aquest entrellat. M’agraden els imprevistos que aporten alegria, aquells que fan que la vida et faci canviar la manera de veure o de sentir i que ho fan millorant-te com a persona, en tots els sentits, sobretot el del tacte.

Deixeu de banda paracaigudes i frens. Hi ha gent que et canvia la vida en mil·lèsimes de segon. Potser coneixes a algú, de tota la vida, i de sobte t’insufla aire i tot canvia. La teua manera de mirar canvia, la teua manera de pensar i de tocar també. L’imprevist, allò que no s’espera, quan la vida es planeja d’una manera i de sobte apareix un inquilí i s’instal·la al teu món. Saps que d’alguna manera o d’una altra serà per sempre. Un consell o una lliçó, un pensament, una manera de mirar o de parlar, una ajuda... No saps què és però saps, ho sents, que allí ja no hi ha marxa enrere. La teua vida ha canviat.

Algú que ni tan sols coneixes. Un home vell amb el seu bastó, la seua mirada tranquil·la. Petitesa però grandesa. Els teus pares t’eduquen, tu no ets com ells esperaven, per sort. Ets un ésser ple i com a tal tens el teu propi camí, llibertat i determinació, caràcter i educació. Els sorprens perquè tu, com a fill o filla també ensenyes de la mateixa manera que l’ignorant ensenya al savi i l’alumne al professor; descarregant de prejudicis.

La bellesa tàctil d’aquell que és ingenu. Que toca i que palpa i que aconsegueix eriçar la pell i fer contreure, que fa que ens mosseguem els llavis. Perquè hi ha quelcom d’eròtica en el tocar. Perquè qui sap posar les paraules en el seu lloc pot arribar a guanyar-se algun ésser estimat per a tota la vida. Les paraules poden tocar com els dits, suaus. De vegades tebis, de vegades excitants, com el penis que busca els llavis, llacuna de deliri, la suor lubricant el desig però que també pot arribar a ser tendresa. Allò imprevist, aquesta sendera que recorre amb tacte però vorejant l’abisme.

El tacte que excita i que commou, que abraça i que genera un espai d’habitabilitat. Allò íntim. La intimitat que no es pot fer explícita perquè allò íntim no es pot explicar. Allò íntim se sobreentén però només ho poden entendre els còmplices, manquen paraules per a tant contingut. Traspassa i sobrepassa i se sent tan fort i tan suau que falten metàfores per poder explicar-ho.

Papallones, metàfora alada d’una intimitat. El temps es dilata, intimitat explicada amb cadència i carència de paraules.  Els ulls brillen, la plenitud està girant el cantó. La nit és un caleidoscopi per no torbar-se, per deixar sortir a passejar mirades, les més íntimes. Als dits també hi ha filosofia, i en l’acte de caminar, i sí, en l’acte sexual, sobra la reflexió. Eros obre la porta però eros no només fa presència com a copulació carnal, hi ha copulació (unió) sensitiva, intel·lectual, afectiva...

Alguna cosa invisible ens uneix a allò imprevist, a les persones que circulen i que sobtadament van a parar al nostre cor i allí fan niu. Amistats i amors, connexions i ritme i tot plegat durant una aturada de camí segurament ens direm “ara ho entenc”. Ho entendrem però no ens ho sabrem explicar, aquesta serà la nostra certesa i també el nostre privilegi. Només ens entendrà aquell que comparteixi la nostra intimitat. No caldran paraules, només gestos. Perquè quan s’està en connexió amb algú, una mirada pot fer tremolar de desig, de plaer, d’amor i d’afectivitat. Perquè, de vegades, intentes parlar amb algú i no l’entens, encara que parlis el mateix idioma i, perquè sovint, et trobes amb algú de manera inesperada i tot cobra significat. Per això mateix, atreviu-vos a no esperar, a acariciar-vos i a deixar-vos acariciar perquè en aquest espai, és on vosaltres podreu respirar.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

11/09/2016
Escena 1: Por  -Senyora, em sento estúpid.  -Ho és, no ho dubti. 
25/08/2016
Com si estigués prenyat d'impossibles sempre m'han agradat les hipèrboles, fins a tal punt de desconcertar a propis i a estranys.
12/08/2016
El linkedin em deixa sorprès. La promoció que en fa de saber vendre la moto és genial. Al cap i a la fi intueixo que tothom ens estem convertint en comercials, almenys en comercials de nosaltres mateixos. Potser ens estem convertint en producte.
30/06/2016
El compàs, amb totes les seves dèries, lluitava per girar amb la gràcia de la ballaruga. Li semblava que la seva dansa imitava hiperbòlicament els moviments de la Terra. La seva finor l'enamorava.
26/05/2016
Començo aquest post amb certa temor. La temor d'aquell que sap que pot rebre pals per totes bandes. Potser m'ho mereixo per intentar reflexionar més que opinar i sobretot per intentar entendre. 
21/04/2016
T'ho dic sincerament. Aquesta nit la lluna ha començat a molestar-me. Tan grossa, tan granulada... No sé què ha passat però ja no sé mirar-la com me la mirava abans. Ho sento, em veig incapaç de suportar tanta foscor, tanta nit...
11/02/2016
“Et noto distant, com si no t'importés. Per cada pregunta que et faig em soltes una resposta precuinada, buida, ratllant el sense sentit. Et mantens a la defensiva, com esperant un atac meu. Només vull atenció...”